Gairebé totes les capitals de província gaudeixen de les mateixes instal·lacions, fet que provoca un efecte similar al de les franquícies als centres urbans
Publicat el dijous 5 de febrer del 2015 al DIARI DE GIRONA
Quan ja tenim les eleccions municipals a la cantonada i quan es comencen a presentar els candidats amb les seves propostes, és un bon moment per reflexionar sobre els models de ciutat i l’origen de moltes de les propostes que hi ha als programes electorals.
No és que jo no consideri important que algú que vol dirigir una ciutat tingui clar cap a on aquesta ha d’anar i quin és el seu model, el problema és que sovint anomenem model de ciutat a simples tòpics i idees copiades que en ajuntar-se es pretén que acabin tenint alguna mena de sentit.
De fet, considero imprescindible que qui aspira a governar un municipi tingui clar cap a on ha d’anar i sobre quin model s’ha de sustentar el seu projecte. Tots els aspirants a una alcaldia haurien de donar resposta a la pregunta de com hauria de ser la ciutat d’aquí a vint anys. Sobre quins pilars ha de recolzar-se en el futur.
I les eleccions haurien de ser, sobretot, una confrontació de models i de visions de la ciutat.
Però per a això cal molta reflexió i un ampli coneixement del municipi. I són pocs els que tenen clar quina ciutat volen i com aconseguir-la. Aquells que ho han tingut clar, han transformat la seva ciutat i són recordats durant anys.
És molt més habitual trobar models de ciutat «prêt-à-porter» elaborats a correcuita, copiats d’altres municipis i on s’incloguin les darreres tendències en l’àmbit local: primer van ser els recintes firals, després els auditoris i palaus de congressos, els centres d’art contemporani i finalment, els parcs tecnològics. Gairebé totes les capitals de província gaudeixen de les mateixes ins tal·lacions, fet que provoca un efecte similar al de les franquícies als centres urbans de les ciutats: s’acaben assemblant tots. Les ciutats també, pel que fa a instal·lacions modernes, s’acaben assemblant totes.
La darrera tendència és la moda de les smart cities, que s’afegeix als altres equipaments abans esmentats. Totes les ciutats són intel·ligents, volen atraure fires i congres sos, volen estar en el circuit de l’art contemporani i disposen d’un parc tecnològic que multiplicarà la innovació de la zona i la relació entre la universitat i l’empresa. Totes les ciutats són iguals.
Si ens hi fixem, la majoria d’aquestes «apostes de ciutat» són edificis, que si bé són molt costosos, es poden construir en un període raonable i, per tant, visualitzar-los amb rapidesa. Una altra cosa és el contingut. Quants parcs tecnològics estan buits o ocupats a preus rebentats o per institucions públiques? Quants palaus de congressos atrauen molt pocs congressos al llarg de l’any? -ahir va sortir un estudi dels Costa Brava CB en el qual es deia que tres de cada quatre congressos a les comarques gironines es feien en hotels, el 25% restant en equipaments congresuals-. Quin centre d’art contemporani és verdaderament reconegut pels circuits nacionals i internacionals? Quanta innovació s’ha creat als parcs tecnològics? I és que aquí hi ha la clau: a pensar més en el contingut que en el continent. Fins ara, ho hem fet al revés. Hem decidit l’equipament i després ja veurem com l’omplim. Cal saber si realment ens cal aquest equipament i si és que sí, com fer-lo el màxim de sostenible des de l’inici.
Si intentem fugir d’aquests equipaments que trobem a cada ciutat gran o mitjana i ens centrem en els nostres potencials i en el nostre teixit productiu, cultural, econòmic, formatiu i social, potser arribarem a la conclu sió que no necessitem certs equipaments i que és molt més intel·ligent invertir en altres infraestructures que ens siguin molt més productives pel nostre model, més enllà si la resta de ciutats similars a la nostra la tenen o no. Es pot renunciar a algun d’aquests equipaments encara que no ho sembli. I sobretot, ser suficientment autocrític com per reconèixer que certes apostes han fracassat, que no estaven ben pensades, que potser la ciutat no ho demandava i que no s’ha estat capaç de millorar-ne la gestió.
Lluny d’això, encara que l’equipament no funcioni, l’autocrítica mai hi és present i es presenten xifres que s’aguanten amb pinces.
Cal, doncs, fugir d’aquesta moda del benchmark si el que comporta és que les apostes siguin fallides i construir veritables models de ciutat, que tinguin sentit i que donin resposta a les necessitats de la ciutat i que la facin més competitiva.
I això vol dir més pensar en quina ciutat volem per als propers anys i menys copiar el que fa el veí.
Foto de portada extreta del web biocat.cat
