El proper dijous 26 d’octubre a les 12:00h, l’arquitecte i Premi Pritzker Rafael Moneo impartirà la Lliçó Inaugural del curs 2017-2018 de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, amb títol El retorno de la Ilustración, introducció de Jordi Ros (Director ETSAB) i presentació a càrrec del professor Enrique Granell.
L’acte acadèmic té lloc amb motiu de l’edició del llibre Una manera de enseñar arquitectura. Leccionesdesde Barcelona, 1971-1976 (UPC 2017), editat per Carolina B. García a la Subdirecció de Cultura Publicacions de l’ETSAB. El llibre recull per primer cop la totalitat del llegat del professor Moneo al seu pas per Barcelona: des del programa del Curs d’Elements de Composició, presentat a les Oposicions de Càtedra de les Escoles de Madrid, Barcelona i Sevilla al desembre de 1970, als enunciats dels exercicis realitzats entre 1971 i 1976, fins a les anotacions i lliçons de doctorat impartides amb Juan Antonio Cortés e Ignasi de Solà-Morales.
Llibre i conferència responen a una mateixa voluntat: materialitzar a través de la Lliçó Inaugural el reconeixement col·lectiu als acadèmics que, a través de la seva trajectòria docent i professional, han projectat el seu mestratge sobre generacions de professors i estudiants de l’ETSAB. Entre els primers, companys de Càtedra com Elías Torres, Pep Llinàs, Albert Viaplana, Teresa Rovira, Gabriel Mora, Xavier Pouplana o Helio Piñón. Entre els estudiants, tal com presenta l’apèndix de la publicació, alguns dels quals han estat, en paraules de Moneo, els millors arquitectes de la seva generació: Enric Miralles, Carme Pinós, Juan José Lahuerta, Josep Fuses o Xavier Monteys, entre tants altres.
La publicació pretén documentar una època, on els anys de Barcelona constitueixen un període ben definit de la vida de l’arquitecte: les obres de Urumea, Bankinter i Logronyo, així com la seva intensa dedicació a l’ensenyament i contribució a Arquitectures Bis. En el prefaci a l’edició, Moneo insisteix en el valor del llibre com a “testimoniatge del que va ser una actitud davant l’arquitectura en els anys setanta a una ciutat com Barcelona, a l’Espanya de finals del segle XX que començava a ser conscient de pertànyer a una cultura, l’occidental, en la qual l’arquitectura s’anava a discutir globalment, […] rescatant la memòria d’un passat que encara veiem proper i que, no obstant això, potser que pertanyi tan sols als historiadors”.
