Publicat el 25 de Novembre a Diari ARA
La fundació de l’arquitecte analitza amb una exposició deu de les seves obres
El 1996 Enric Miralles (1955-2000) va rebre l’encàrrec de construir una cabana per al conreu en un parc de Copenhaguen. Entre els materials de treball del projecte hi ha una foto de la seva filla, que aleshores era una nena, arrossegant una cadira. Sembla que estava aprenent a caminar i que encara tenia por de deixar-se anar. El resultat va ser una estructura amb diferents alçades on els nens es podien agafar i seguir jugant a mesura que creixien. Aquesta és només una de les maneres com Miralles va utilitzar el temps com a material constructiu, tal com es pot veure en l’exposició Enric Miralles amb el temps , que s’ha inaugurat a la fundació barcelonina de l’arquitecte (passeig de la Pau, 10).
A l’altre extrem de la petita casa de fusta hi ha les restes arqueològiques del subsòl del Mercat de Santa Caterina, el primer treball pòstum de l’arquitecte, i el diàleg que ell i Benedetta Tagliabue hi van haver d’establir quan el van restaurar. A més d’aquests dues obres, la comissària de la mostra, la crítica d’arquitectura Anatxu Zabalbaeascoa, ha seleccionat vuit projectes més, alguns dels quals poc coneguts. Es pot veure la recreació de la instal·lació Heaven , exposada per primera vegada al Japó el 1994, i l’estand dissenyat per a l’empresa de tecnologia farmacèutica Prospa el 1997. Un altra de les obres és l’habitatge d’Enric Miralles i de Benedetta Tagliabue, ubicat al mateix bloc d’edificis. Està representat amb fotografies i amb la Inestable , una taula que es transforma segons les necessitats de l’usuari. La mateixa sala d’exposicions també és collage de les diferents èpoques de l’edifici, un tret que es pot observar igualment en la reforma de l’Ajuntament d’Utrecht que l’estudi va dirigir entre el 1997 i el 2000.
La mostra es clou amb un homenatge a l’arquitecte. S’exposa per primera vegada el vídeo que recull com Benedetta Tagliabue i el seu equip, amb la col·laboració de l’artista cubà Jorge Rodríguez-Gerada, van recrear el rostre de l’arquitecte amb sorra de diferents colors i a gran escala a la pista de bàsquet del parc de Diagonal Mar per commemorar el desè aniversari de la seva mort el 2010. A més de les obres, la mostra inclou un recull de cites de Miralles sobre el paper del temps en l’arquitectura. “No crec en la distinció entre edificis del passat i actuals. Si han arribat fins avui, són actuals. Construir no és el punt final en cap treball. És el començament. La sensació d’obra inacabada imprimeix vitalitat, modèstia. L’aspiració de treballar amb el temps i no en contra. No tenir por del temps. Preparar-se per a ell. Arribar a projectar les ruïnes”, va escriure l’arquitecte.
A mitjans dels anys 90 Zabalbeascoa va publicar el llibre sobre les obres efímeres i “aparentment menors” de Miralles Arquitecturas del tiempo i ara ha tornat a revisar aquells materials. “Els tretze anys que han passat des de la mort d’Enric Miralles ens donen la perspectiva per afirmar que la seva arquitectura no és d’un temps concret, és una arquitectura sense data”, diu la comissària. “És molt difícil anar a un projecte de Miralles i Tagliabue i datar-lo. Crec que això -afegeix- és una fita molt difícil d’aconseguir. L’ambició era diluir-se, arrelar-se. L’arquitectura de Miralles-Tagliabue té una marca molt potent, però està feta de la permeabilitat davant molts factors”.
Enric Miralles tenia “un camí guadianesc per acostar-se a les coses, mai era evident -conclou la comissària-. Estava convençut que el que fa que els edificis siguin permanents no és la resistència o la solidesa sinó el canvi”.
