Les interrelacions entre la concepció de l’espai arquitectònic i l’espai pictòric sempre han estat presents al llarg de la historia.
Ja des del temps de la Bauhaus allà pels anys 1919, Walter Gropius arquitecte Fundador i Director d’aquesta escola ens ensenyava l’interès que suscitava el concepte d’articular de manera conjunta la pràctica pictòrica i l’arquitectònica en un intent d’unificar la tasca creativa de l’activitat artística. Ara bé, molt de temps abans, Miguel Ángel en el seu sumptuós projecte de la capella Sixtina cap a 1508, va sobrepassar el fet merament pictòric per redissenyar una volta de canó d’escassa alçada, en un exercici d’arquitectura simulada. Arcs, ogives, capitells, tots inexistents, i que gràcies al seu pinzell s’escapaven del plànol bidimensional per adquirir un concepte tridimensional. Una il·lusió per dotar a la volta d’una grandiositat arquitectònica que no tenia. Molt després, Paul Klee pintor dels anys 1900, a través de la complicitat de la seva paleta i la investigació formal en la utilització de nous cromatismes, ens va donar a entendre que es podia dotar d’una nova dimensió en el procés de la construcció artística. En definitiva les interrelacions entre la concepció de l’espai arquitectònic i l’espai pictòric sempre han estat presents al llarg de la historia, i en ocasions com en el Renaixement, han estat un clar exemple de què els principis matemàtics i científics que regeixen la geometria i la perspectiva contribuïen a un extraordinari avenç en les tècniques pictòriques molt lligades a la descripció de l’arquitectura.
L’arquitectura compleix aquell axioma que la defineix com a objecte, suport i contenidor. Una concepció en la qual cap d’aquests termes hauria de predominar sobre un altre. L’objecte com a element gairebé bé artístic, el suport com a característica ornamental, i el contenidor com una idea utilitarista de l’arquitectura. Però quan l’arquitectura es fa suport com si d’un llenç es tractés, pot arribar a sobrepassar el anar més enllà d’un recurs ornamental, arribant a formar part de la seva pròpia idiosincràsia. En aquest aspecte, l’arquitectura i la pintura, gràcies a les seves múltiples i variades interrelacions enteses d’una manera unitària, ens permeten oferir un instrument capaç d’estimular en major mesura els nostres sentits. Una integració que pot arribar a definir una certa manera d’entendre l’arquitectura.
