Repensant el passat com a idea de futur
Publicat a El 9 Nou el 16 de febrer de 2024
Habitualment, s’utilitza el terme patrimoni arquitectònic per referir-se a aquelles construccions que se’ls atribueix un valor excepcional, o bé perquè il·lustren algun període de la història, o bé perquè estan considerades obres mestres de l’enginy humà, i que en el seu moment foren construïdes per encàrrec de les minories dominants. Formal, acadèmica, culta o d’autor són alguns dels adjectius emprats per descriure la seva procedència. El centre històric de Vic, de gran riquesa arquitectònica i cultural, té un conjunt medieval de cabdal importància amb la plaça Major com a element característic, a més de molts edificis d’arquitectura modernista i d’altres elements destacats de períodes com el romànic, el gòtic o el barroc. Però en el centre històric o fins i tot més enllà del mateix i d’aquest tipus de construccions patrimonials, altres arquitectures i configuracions urbanes se’ns mostren amb grans valors.
Arquitectures on les relacions vinculades amb l’habitabilitat i establertes entre els seus diferents elements han estat sempre produïdes a partir de criteris funcionals, i en cap cas ni formalment ni especialment condicionades per criteris simbòlics i compositius.
En determinats casos, aquestes són arquitectures com a resultat i conseqüència de la necessitat i de l’escassetat de recursos, i que alhora sempre han transformat l’excedent tant material com de condició de lloc en possibilitat. Són de proximitat pel fet que han estat realitzades amb materials propers producte dels processos derivats de la transformació del medi, i òptimes en la seva resolució, ja que han anat emprant tècniques molt essencials, senzilles i austeres, que s’han anat perfeccionant per decantació en el temps.
En aquest sentit, val a dir que el medi o condició de lloc constitueix la matèria primera sobre la qual assentar el fet d’habitar, i, alhora, les construccions amb els seus espais de relació, materials i tècniques constructives, el mitjà a partir del qual realitzem aquesta adaptació al medi.
Precisament el verb habitar com a vertader sentit de l’arquitectura és el que ha transitat en el dia a dia del patrimoni vital de la nostra espècie construint un determinat context en el qual el clima, la topografia i la vegetació hi juguen un paper cabdal, però també les diferents relacions entre les dimensions social, política, econòmica i sobretot ecològica.
De totes maneres, a la societat actual i en paral·lel, el consum massiu i accelerat d’imatges ha propiciat una interpretació errònia del paper del context.
Servint-se del lloc com a simple marc d’exposició, la nostra espècie ha construït una visió egoista de la realitat física, en la qual l’atractiu capciós del present relega la coherència del passat a un segon pla.
La falsedat ha arribat a contaminar i confondre una societat en la qual, abstrets i desconnectats de la realitat, se’ns proposa una altra idea de context, introduint la metàfora com a lloc, i no el lloc com a element estructural de la seva concepció.
D’aquesta manera, la desfragmentació només aconsegueix desorientar i desubicar l’observador, fins al punt que no reconeix la seva identitat, el lloc ni el moment en què es troba.
En definitiva i en un món global on devorar imatges es mostra com un valor absolut, massa vegades la vida es transforma en una suma de sensacions i construccions virtuals, en lloc d’una experiència quotidiana i plena de la qual participem amb tots els sentits.
Fixem-nos com moltes vegades i també en la societat actual la planificació i realització d’un viatge ve referenciada per la suma d’imatges que de forma virtual es coneixen per primera vegada a través d’una pantalla. I fixem-nos també en com habitualment aquestes imatges fan referència a edificis monumentals, aquells que anomenem patrimoni arquitectònic.
És aleshores i durant l’experiència del viatge que de forma més o menys conscient ens adonem que és l’arquitectura tradicional com a mapa de recursos locals la que dona gruix a la ciutat, i, alhora, context i significat a l’arquitectura patrimonial i catalogada.
Arquitectura local que està fonamentada per la lògica interacció amb el medi i per la utilització de pocs materials però de llarg recorregut. D’aquesta manera, les obertures de les façanes responen habitualment i de forma coherent a l’orientació solar i a l’ús de l’espai interior, amb petites finestres a la façana nord que permeten la ventilació sense pèrdua de temperatura interior, mentre que en el ventall de façana que va de sud-est a sud-oest s’ofereix una major permeabilitat amb un percentatge més elevat d’obertures.
Però també, una arquitectura que de forma tradicional utilitza pocs materials però de llarg recorregut. Per posar-ne un exemple, materials com la ceràmica, que en qualsevol dels seus estats, sigui manual, extrusionada o esmaltada, està pensada per complir unes funcions directament associades a les seves característiques. En aquest sentit, apreciem la seva porositat per aïllar tèrmicament o per regular el grau d’humitat en estacions càlides, però també la podem trobar perforada per deixar passar la llum o l’aire matisant-ne en diferents graus la intensitat, esmaltada per revestir i impermeabilitzar l’exterior, acolorida per tenyir les atmosferes dels espais i molt habitualment reciclada i reaprofitada per a altres usos com a excedent.
Una arquitectura tradicional, que com a mapa de recursos locals en fa de la bona gestió de l’excedent material la possibilitat, i que se’ns mostra com una infraestructura del passat que, un cop compresa la seva essència i convenientment interpretada, mostra condicions suficients per funcionar com a suport de múltiples i variades necessitats futures.
Arquitectura tradicional com a patrimoni a recuperar en els nostres hàbits quotidians i que no podem deixar perdre.
