‘Hem dedicat massa diners en les últimes dècades a infraestructures prescindibles: rotondes, túnels, variants i nusos viaris que han destrossat el paisatge dels voltants, i aparcaments públics als centres. Molt asfalt que futures generacions desmuntaran.’
Publicat el dimecres 3 de febrer de 2016 al diari EL PERIÓDICO
Com a sistema de transport per als trajectes habituals, el cotxe es va retirant del centre de les ciutats… per no tornar-hi. És absurd que les grans masses de gent i mercaderies que es mouen per les àrees metropolitanes es distribueixin en vehicles que contaminen i que, a més, s’han d’aparcar, que van mig buits i que desplacen un volum excessiu. Treure els cotxes del centre és tornar l’espai del carrer als ciutadans. Raons higièniques i consideracions ambientals tornen a estar sobre la taula com fa 150 anys, quan es van projectar els eixamples amb carrers amplis amb clavegueram per combatre les condicions insalubres del casc antic.
El centre de Barcelona és massa còmode per als cotxes. La quadrícula de carrers permet un nivell de circulació molt superior al de ciutats amb xarxes més discontínues. ¡I tan sols el 15% dels desplaçaments dels barcelonins són en cotxe! L’espectacular transformació a partir dels Jocs Olímpics va passar per alt aquesta contradicció. Les elogiades rondes no disposen ni d’un carril per a autobusos exprés. Això implica nivells de congestió, pol·lució i acústica poc saludables.
Reduir a la meitat els cotxes a Barcelona és possible i necessari. Perquè no es penalitzin amb més temps els desplaçaments fa falta que el transport públic sigui eficaç i més ràpid. Durant dècades hem insistit en la necessitat d’estendre i realitzar connexions bàsiques del metro i ampliar el ferrocarril a Barcelona. S’ha d’enllaçar la línia 3/4 pel port, recuperar i aprofitar l’oportunitat del traçat del ferrocarril litoral pel Morrot, reincorporar l’estació de França al sistema, millorar i multiplicar l’oferta de Rodalies i imaginar noves estacions en els accessos. Desmuntar una estació o arrencar una línia és un atemptat a la ciutat del segle XXI. ¿Quants trens i viatgers més pot incorporar l’estació de Sants sense col·lapsar-se Paradoxalment, hem dedicat massa diners en les últimes dècades a infraestructures prescindibles: rotondes, túnels, variants i nusos viaris que han destrossat el paisatge dels voltants, i aparcaments públics als centres. Molt asfalt que futures generacions desmuntaran.
Però altres iniciatives poden millorar la mobilitat sense construir més infraestructures. Per exemple, a l’Eixample tots i cadascun dels carrers podrien incorporar dos carrils d’autobús, microbús o nous enginys automàtics. Cada cruïlla podria ser un centre arbrat. Seria una adaptació contemporània a les màquines que imaginava Cerdà circulant en cada carrer. Un centre on cap carrer seria tan de vianants com el Portal de l’Àngel, però cap amb tant fum com el carrer d’Aragó. Tancar o dedicar els aparcaments de les àrees centrals a altres usos i augmentar espais per aparcar a les grans estacions també disminuiria la circulació. La connexió del tramvia per la Diagonal millorarà la mobilitat i expulsarà cotxes. Inserir dues guies a terra és relativament senzill i no afecta la urbanització recent. A més, més tramvies o troleibusos podrien estendre la xarxa incipient a vies com la Meridiana, la Gran Via o l’eix Paral·lel-Sants.
Si visquéssim a Londres, travessar la ciutat per la Diagonal ens costaria 15 euros diaris, i a Estocolm, 6,52. Entrar a Manhattan costa entre 15 i 25 dòlars, sortir-ne és gratis. A Zuric s’han reduït els aparcaments i s’han augmentat els temps dels semàfors. Hèlsinki planeja que en 10 anys el cotxe sigui inútil. Oslo preveu eliminar el cotxe del centre el 2019; les taxes s’apliquen a ampliar el metro i el ferrocarril, complementari d’una xarxa creixent de tramvies, busos i taxis. La bicicleta, els nous patinets i múltiples vehicles sobre rodes per a gent gran estan ocupant els carrers, fins i tot a les ciutats amb climes severs.
No és casualitat que empreses com BMW, Mercedes, Renault o Peugeot-Citroën estiguin dedicant molts recursos R+D a aquesta nova relació de l’automòbil amb la ciutat: investigant en els cotxes elèctrics o sense conductor, però també imaginant formes de gestió més flexibles i cooperatives, interessant-se per la mobilitat en transport públic. Els joves que viuen en ciutats denses no aspiren a tenir cotxes ni s’imaginen amb ells. Hi ha molt negoci en joc.
El cotxe i el cigarret són símbols d’una era passada. Congressos i estudis sobre el futur de les ciutats utilitzen aquesta analogia. Ningú imagina que el fum del tabac tornarà a inundar locals tancats. De manera anàloga, l’espai que alliberaran els cotxes tornarà a Barcelona confort i qualitat ambiental als seus carrers. ¡És precisament el confort de poder desplaçar-se ràpidament sense cotxe una de les millors coses que significa viure a la ciutat!
