El despatx barceloní dirigit per José Antonio Martínez Lapeña i Elías Torres (AxA), Premio Nacional d’arquitectura 2016, va afrontar entre el 2006 i el 2010 el repte de recuperar l’ànima i tornar a la vida una casa de camp de 150 anys d’antiguitat
Cada casa, un món | Publicat a l’ARA el 20 de juliol de 2019
Els propietaris i els arquitectes compartien la voluntat d’afrontar la restauració (“la reanimació”) de l’habitatge sense alterar-ne l’estructura original.
Conserva la bellesa natural de l’arquitectura pagesa. La rehabilitació de can Toni des Cocons, els seus arquitectes l’anomenen “reanimació”. El despatx barceloní dirigit per José Antonio Martínez Lapeña i Elías Torres, Premio Nacional d’arquitectura 2016, va afrontar entre el 2006 i el 2010 el repte de recuperar l’ànima i tornar a la vida una casa de camp de 150 anys d’antiguitat, molt modesta, catalogada com a patrimoni del municipi a preservar, però que feia més de quatre dècades que estava abandonada i no sabia què era la llum elèctrica ni l’aigua corrent. Tenia originalment el nom de can Toni des Cocons, en referència als clots naturals de les roques en els quals queda l’aigua de la pluja i que serveixen perquè els animals beguin. De cocons (que també respon a l’accepció de “petita extensió de terra bona al mig d’un camp que no ho és tant”) n’hi ha molts a la zona.
Els propietaris, la parella formada per la dissenyadora de catifes Nani Marquina i el fotògraf Albert Font, varen descobrir aquest petit tresor rural al municipi de Sant Antoni de Portmany, a l’oest de l’illa d’Eivissa, lluny del renou turístic. Volien un lloc per relaxar-se en temps de vacances. A can Toni des Cocons, elevada, amb la mar com a teló de fons i la ruralia en tot el voltant, la pau hi està garantida. S’hi sent, s’hi sap que també hi ha una altra Eivissa, tranquil·la, senzilla, rural i més lliure, que manté i fa encara més belles les seves genuïnes arrels mediterrànies.
Els propietaris i els arquitectes compartien la voluntat d’afrontar la restauració (“la reanimació”) de can Toni des Cocons sense alterar l’estructura original del conjunt de petites construccions que reunien sobre unes terrasses, en altre temps de conreu, l’habitatge dels pagesos, els estables i un parell de corrals. I, si la manera de construir dels antics era bàsicament intuïtiva, responent a les necessitats dels seus habitants, del ramat i del que s’havia de cultivar per a la subsistència de la família, però també servint-se dels materials del lloc i d’una manera de fer del tot manual, en observar els resultats d’aquesta reforma es constata que la intuïció i el respecte a la tipologia eivissenca tradicional varen guiar l’actuació de Martínez Lapeña i Elías Torres.
Envoltada de figueres, garrovers i ametlers, però també de pins i mates que han crescut espontàniament a les terrasses des que es va abandonar el cultiu, la casa es mostra discreta en les mides dels diferents cossos que la configuren, i del tot integrada en el paisatge que habita. Restaurats els marges de pedra sobre els quals s’assenta, el joc de terra i calç que revesteix les parets exteriors de l’habitatge ofereix una dimensió contemporània a l’arquitectura eivissenca de sempre, alhora que l’acosta al nord d’Àfrica, tan pròxim. Els acabats suaument arrodonits, imperfectes, sensuals i amables, ho corroboren.
Qualsevol detall és bonic a can Toni des Cocons. Tot demana atenció sense necessitat que hi hagi res de cridaner. Una pèrgola de canyís, lleugeríssima i respectuosament separada de la façana, esdevé un generós espai per gaudir de l’ombra just a l’entrada de la sala d’estar. A l’interior, l’enguixat de les parets, el paviment continu i la fusta de savina dels sostres parlen de les construccions de sempre a l’illa. Els mobles, les làmpades i cadascun dels objectes expressen l’estimació per l’artesania. Els penjadors són una branca senzilla que surt del mur. Els finestrons s’obren en les parets gruixudes, tant a l’interior, relacionant els distints espais de la casa, com cap a l’exterior, minúscules mirades al paisatge, la mida justa per a un suggerent raig de sol.
Respectant la saviesa dels antics i afegint-hi el confort més senzill de la contemporaneïtat, l’interior d’aquesta casa és un espai de frescor a recer de la temperatura estival. A fora, als vells corrals que ara allotgen, un d’ells, una diminuta piscina, i l’altre, una habitació de convidats, es viu el paisatge -verd, terra i blau- d’una altra Eivissa, silenciosa, que també existeix.
Detalls que són una suggerent aclucada d’ull
Els minúsculs finestrons de la casa vella respecten, en la majoria dels casos, el seu lloc original, amb cura -això sí- que a l’interior prenguin una posició estratègica. D’una manera intuïtiva, com es pot dir que es va fer tota la reforma de can Toni des Cocons, de vegades es potencien emmarcats d’un enguixat; en altres, el blanc del guix ocupa la llinda i remarca així el gruix de les parets. I, en alguna ocasió, la voluntat de tenir una finestra una mica més gran, només una mica, com és la que dona llum al dormitori principal de la casa, es va optar per obrir-la al costat del finestró original, fet que crea un joc d’intersecció que es percep com una suggerent aclucada d’ull a l’arquitectura espontània que es feia en l’antiguitat.
