El terreny de la nostra ciutat és limitat. Però la capacitat humana per atapeir-lo és infinita. Al municipi de Barcelona tot just disposem de 100 quilòmetres quadrats.
Publicat el dijous 16 de juliol de 2015 al diari EL PERIÓDICO
Hi construïm edificis intensivament i tan sols deixem alguns espais per on transitar. La superfície d’espai públic no creix, però sí el nombre de vehicles, marquesines, quioscos, mupis, fanals, papereres, bancs o terrasses… Per tant, cal posar-hi ordre i li toca fer-ho a l’ajuntament.
Partim de la base que a tots ens encanten les terrasses. Atès el nostre clima, és un invent genial per beure, menjar i xerrar amb els amics. Visca, doncs, les terrasses, com més n’hi hagi millor. Convisquem-hi doncs. El problema és que el 2010 en teníem a Barcelona unes 2.300, i el 2011, arran de la llei antitabac, van passar a ser-ne 3.900. Ara ja anem gairebé per les 4.800. En tan sols cinc anys s’han duplicat en nombre i són de dimensions i aparatositat més grans. Algunes són verdaderes casetes. L’espai públic, però, ha seguit sent el mateix, no s’ha expandit. Per tant els vetlladors han ocupat un lloc que abans estava lliure.
Aprofitant una regulació confusa quan la pressió no era tan alta, algunes han anat proliferant i creixent de forma abusiva. Se’ls va fer els ulls grossos amb l’excusa de la crisi. Però als cotxes, per exemple, no se’ls va deixar aparcar a sobre de les voreres per més que algú ja no pogués pagar el pàrquing per culpa de la crisi. No hauria sigut raonable. Davant el descontrol va arribar la normativa actual, sembla que bastant deficient. Tant, que els que la van aprovar, CiU i PP, ara en demanen ara la moratòria i li passen el mort a Ada Colau.
Diàleg necessari
Sens dubte hi ha d’haver un diàleg entre tots els implicats, no només el gremi, que òbviament vetlla pels seus legítims interessos. El que li toca a l’ajuntament és defensar l’interès general i l’espai públic en si. No li toca salvar el sector hostaler, ni el del taxi, ni el gremi d’arquitectes ni el de missatgers. Sinó aconseguir una ciutat que preservi l’espai lliure com el bé més preat que permet tots els altres usos, inclòs el de seure en una terrassa i disfrutar-la. El que no pot ser és que a la plaça Reial hi hagi 1.669 cadires de pagament (a les terrasses) i tan sols vuit de públiques (els seients banc). I que s’hagi convertit en un espai impossible de transitar, com molts altres racons de Ciutat Vella.
S’han de marcar unes regles del joc clares. Respectar el 50% de la vorera i deixar un espai per passar d’almenys 1,8 metres és del tot raonable i generós amb els bars. Sens dubte s’hauran de canviar alguns errors d’aquesta ordenança, fer excepcions allà on convingui i concedir tots els terminis i ajudes que siguin raonables, però sense perdre de vista l’objectiu final: preservar al màxim l’espai lliure per a la convivència. La pressió hipermercantilista que vivim l’està degradant. Algun visitant deia aquests dies que «tot Barcelona és una immensa terrassa». Perfecte, a disfrutar-la mentre no molesti i ens deixi passejar als que hi vivim.
