Publicat a l’ARA el de març de 2024 | Antoni Ribas Tur
De la ciutat inflable Instant City a Eivissa el 1971 a la pròxima inauguració de la reforma de la Llotja del Peix de Barcelona, Carlos Ferrater (Barcelona, 1944) ha desenvolupat una de les trajectòries més extraordinàries de l’arquitectura catalana contemporània, amb altres fites com el Palau de Congressos de Barcelona i ‘l Auditori de Castell. Ara la recull el documental fet en col·laboració amb la productora Nihao Films Carlos Ferrater 1970-2005.
Vostè es va fer arquitecte, i té un germà fotògraf, José Manuel Ferrater, a qui va dissenyar una casa a Alcanar. La cultura i les arts eren molt presents en la vostra família?
— L’avi matern era pintor, i la mare tenia una sensibilitat especial per ‘art, dibuixava de meravella i pintava.
Per què va decidir fer-se arquitecte?
— Per reducció a l’absurd. Primer em vaig matricular a medicina, però al cap d’unes classes em vaig adonar que no era per a mi. I, com que dibuixava bé, em vaig matricular a arquitectura. Aleshores el pla era del 1957 i la carrera durava set anys més un de projecte, és a dir, vuit anys.
Josep Antoni Coderch el va marcar com a professor.
— Només una classe, en la qual vaig quedar fatal, perquè em va dir que el meu projecte estava desendreçat. Arran d’això aquell any em vaig dedicar a filmar les seves cases amb una càmera de vuit mil·límetres prehistòrica, perquè la stiper-8 encara no havia arribat.
I al documental diu que Coderch es va convertir en “un amic invisible”.
— Quan acabo una obra, sempre em pregunto si Coderch I ‘aprovaria. I això, unit al fet que soc molt autocrític, m’ha servit per tirar endavant, projecte a projecte.
També es pot veure al documental com s’interessa per com viuen els clients d’algunes de les seves cases, com la Triginer, ubicada a Vallvidrera. S’ha dit que la mesura d’un arquitecte són les cases que dissenya. Què I’ha interessat més de les cases?
— La casa unifamiliars I ‘encàrrec màxim que pot tenir un arquitecte. A molts arquitectes coneguts els coneixem per les cases: a Mies van der Rohe per Farnsworth House, a Alvar Aalto per la Villa Mairea, a Frank Lloyd Wright per Fallingwater i a Le Corbusier per la Ville Savoye. I podríem continuar… Això passa perquè quan fas una casa no hi ha intermediaris entre el client i tu. Quan fèiem les visites d’obres a les Mandarin Oriental Residences, a l’antiga seu del Deutsche Bank, érem cinquanta persones, entre el promotor, el constructor, els especialistes, els de les assegurances. En canvi, en les d’una casa, només hi ha el client i tu, i el fet que no hi hagi intermediaris fa que l’encàrrec sigui molt més pur i directe. I, quan acabes una casa, t’adones que hi ha moltes coses que venen de part de I ‘habitant, mentre que en els encàrrecs públics no saps qui serà el destinatari.
Va guanyar quatre grans concursos olímpics en les quatre àrees on es van celebrar els Jocs: la Vila Olímpica de la Vall d’Hebron; tres illes d’habitatges a la Vila Olímpica; l’Hotel Juan Carlos I, avui conegut com a Torre Melina, per als membres del COI i els caps d’estat que assistissin als Jocs, i el Jardi Botànic a Montjuic. Són encàrrecs molt diferents. Què van significar per a vostè?
— Ningú s’ho esperava, ni jo mateix, que em toquessin les quatre peces mes grans de les quatre àrees. Per a mi el canvi d’escala va ser adonar-me que un arquitecte ha de treballar en absència d’escala, és a dir, que l’escala no és I‘important. Pot ser més difícil dissenyar una cullera. Amb el temps he anat treballant sobre aquest aspecte, com en una exposició que vaig fer durant la pandèmia i que vam penjar a Instagram, amb unes 80 maquetes de les nostres obres impreses en 3D. Això va fer, per exemple, que la casa del meu germà i l’estació de Saragossa tinguessin les mateixes dimensions. Va ser un experiment magnífic!
Les tres illes d’habitatges a la Vila Olímpica van suposar experimentar amb el concepte de les illes de cases de Cerdà, Què en pensa de les superilles i els eixos verds?
— Per a mi el problema de I’Eixample no és Consell de Cent, que és correcte, sinó trencar la isotropia de I’Eixample; això no té perdo de Déu, per Ia capil·laritat que té ‘Eixample. Les vies que estan privilegiades ja ho son per la seva mida: Gran Via, Diagonal, Meridiana, Comte d’Urgell… Però en la trama de Cerdà, quan hem privilegiat Consell de Cent, hem condemnat el carrer València, en I’aspecte de la contaminació i tots els altres. Estic d’acord que a Barcelona s’han d’eliminar 400,000 cotxes, però no d’aquesta manera.
Com creu que s’hauria de fer? Posa com a exemple el seu projecte a ‘Escala, on van eliminar “tots els elements que distorsionen la qualitat del lloc”, com diu la memòria del projecte.
— Vam pacificar i convertir en zona de vianants tot el front marítim. Semblava impossible: passaven cotxes en totes direccions, hi havia aparcaments. Ara ‘Escala és gloria, i la intervenció és força anònima. Si avui els dius que tornin els cotxes, et maten.
Assegura que l’estil és I‘enemic de l’arquitecte.
— No pots repetir el que fan els altres, ni tu mateix. Quan ert fan un encàrrec nou, el que et surt fer és el que saps fer, així que reformularies projectes anteriors. Això, per a mi, et priva de ser innovador i et fa caure en l’estil. Per a mi l’estil és la mort. Cada situació ha de ser nova, has de posar el rellotge a zero.
També diu que ‘arquitectura no és un art, i la vincula a I‘enginyeria. Creu que això el desmarca d’altres col·legues?
— Em desmarca completament, i el que dic és que en cada obra nova t’has de posar al tall de la navalla, has d’assumir un risc. I quan ho fas, l’obra passa de ser una construcció correcta i es produeix el fet artístic, no convertir-la en una obra d’art. Per exemple, el projecte del passeig marítim de Benidorm, fet amb Xavier Marti Galí, és el súmmum del risc: aquelles corbes de colors podrien haver caigut en el desastre, però gracies a sis anys de feina és un gran espai públic, i Benidorm resplendeix.
Com creu que ha canviat la professió al llarg dels anys? Creu que les normatives poden ser abassegadores?
— No hi estic d’acord. Assumeixo la normativa com un element més de la creació. He fet projectes basats en la normativa, com un edifici que s’havia de construir a passeig de Gràcia amb el carrer Diputació que van batejar com “la pedrera del segle XXI”, Va ser un encàrrec d’Enric Masó, que havia sigut alcalde de Barcelona entre1973 i 1975, i per desenvolupar el projecte vam partir de la normativa sobre què podíem fer i que no, que era molt més, i vam treballar paramètricament, també amb Xavier Marti i Juan Trias de Bes, per complir-la.
Quins projectes té més recança de no haver construït?
— El Museu de les Confluències, a Lió, i la remodelació del Camp Nou: em van trucar per dir-me que havia guanyat el concurs i l’endemà va resultar que era ex aequo amb Norman Foster, i Joan Laporta el va elegir a ell. El que passa és que m’hauria agradat fer-lo i al mateix temps no fer-lo, per l’embolic que hauria sigut.
Què va significar la incorporació dels seus fills a l’estudi el 2005?
— Per a mi va ser una aposta molt important i arriscada, perquè en aquell moment quan deies Office of Architecture in Barcelona (OAB) et deien que no, que la marca era Carlos Ferrater. Afortunadament, això ha canviat amb els anys.
No va tenir problemes d’ego.
— Vaig fer un acte de generositat, per amb una contrapartida: treballar en equip. Sempre havia treballat amb col·laboradors ocasionals, i ‘equip ha funcionat molt bé. Xavi Martí és més de la meva escola. La Lucia treballa amb una gran perfecció, li agrada més I’arquitectura a petita escala. I el Borja és més llençat i ha assolit projecció internacional; treballem en molts països.
Ha fet unes vuitanta obres a Barcelona. Li agradaria tenir més reconeixement?
— El reconeixement no m’ha preocupat mai. Si no, hauria aprés anglès, si hagués parlat anglès, hauria tingut la possibilitat de treballar en més països. Això i tot, he treballat a França, Itàlia i Turquia.
