A finals del segle XX, el Guggenheim de Bilbao, de Frank Gehry, culminava amb espectacularitat la llibertat creadora dels grans arquitectes, una tendència que al nou segle conviu amb altres camins que aposten per la conservació del patrimoni i la inquietud mediambiental i social
Publicat a La Vanguardia el 18 de setembre de 2021
En els darrers decennis del segle XX van conviure i es van encavalcar corrents arquitectònics dispars. Des dels hereus del moviment modern i els partidaris de la seva contextualització vernacla fins al postmodernisme, amb la seva recuperació d’elements neoclàssics, i el deconstructivisme, inspirat en la French theory i el constructivisme rus, de formalització fragmentada i impredictible. Però molt probablement l’edifici més exitós en la recta final del segle XX, el que va escombrar aquestes querelles i va sortir-se amb la seva, va ser el Guggenheim de Bilbao, de Frank Gehry, una obra excepcional oberta el 1997, que ha estat descrita com una rosa o un remolí de titani.
Aquesta peça va donar una de les pautes per a l’arquitectura dels dos primers decennis del segle XXI, que potser persisteixi en els venidors: la pauta dictada per la llibertat formal d’alguns dels seus principals creadors, membres d’un star-system als quals no només se’ls tolerava qualsevol expansió formal: també se’ls pregava.
Algunes de les obres que més empremta van deixar en la memòria col·lectiva responen a aquest patró. Herzog & De Meuron van firmar el 2008 l’Estadi Nacional de Pequín, principal escenari olímpic d’aquell any, caracteritzat per una poderosa gelosia-envoltant que evoca un niu. Kazuyo Sejima i Ryue Nishizawa, els integrants de SANAA, van lliurar el 2010 al Politècnic de Lausana el Rolex Learning Center, una construcció elevada i ondulant, un prodigi d’innovació formal i estructural,també de lleugeresa, que donava atractiva resposta a una nova tipologia. I Zaha Hadid va inaugurar el 2012 a Bakú (Azerbaidjan) el centre cultural Heydar Aliyev, una construcció icònica,a l’estil d’un galet gegant, mostra excel·lent de la seva desinhibició.
La de l’star-system i l’exaltació expressiva ha estat doncs una de les pautes dominants en els primers decennis del segle XXI. Però no l’única. Perquè la recuperació del patrimoni arquitectònic preexistent ha constituït una altra gran línia de treball, segurament més oportuna que la del formalisme exacerbat. I perquè del Japó ens ha arribat un altre corrent: la que exalta la lleugeresa, la desmaterialització i el contacte amb la natura. Aquesta línia ha produït edificis excel·lents i sembla tenir recorregut.
La intervenció sobre el patrimoni ha donat grans obres com la de la Tate Modern
Dues obres, totes dues inaugurades l’any 2000, il·lustren aquestes pautes. La primera és la Tate Modern, un edifici, de nou de Herzog & De Meuron, en què els arquitectes suïssos, sense alterar la pell de maó de l’edifici, van obrir un enorme vestíbul a la seva sala de turbines i van transformar una central elèctrica en un dels museus més visitats. La segona pauta podria il·lustrar-la la mediateca de Sendai, obra de Toyo Ito, una construcció transparent, d’especial elegància, amb una estructura en la qual ressonen el moviment de les algues i els troncs de certs arbres.
Aquesta primera pauta que aposta per la recuperació del patrimoni, totalment pertinent en un planeta on la construcció causa gairebé el quaranta per cent de les emissions de CO2 , ha tingut altres expressions brillants. Com el Neues Museum de Berlín, destruït en la Segona Guerra Mundial i rehabilitat pel britànic David Chipperfield, en un exquisit exercici d’equilibri entre la brillantor del passat i la contenció present. O com la High Line de Nova York, una antiga estructura elevada, per on al segle XX van circular combois ferroviaris de càrrega, transformada per Diller Scofidio + Renfro en avinguda verda i atracció turística.
Premis i tendències
El palmarès del premi Pritzker, que en els seus més de quaranta anys d’existència s’ha convertit en el cànon oficiós de l’arquitectura contemporània, ja reflecteix al segle XXI aquestes pautes. En el primer decenni el van guanyar autors com Rem Koolhaas, Herzog & De Meuron, Zaha Hadid o Jean Nouvel, figures de l’star-system. Però també altres com l’australià Glenn Murcutt, avançat d’una arquitectura de vocació mediambientalista, avui molt estesa, que prova de treure el màxim partit de les forces naturals, en lloc de corregir-les.
En el segon decenni del segle XXI, el Pritzker ha destacat a més els autors que treballen guiats per la preocupació social, i l’objectiu dels quals ja no és tant acontentar el poder amb edificis que l’afalaguin, sinó atendre els més necessitats. El xilè Alejandro Aravena va produir en el projecte de Quina Monroy habitatges dignes pel preu mínim de 10.000 dòlars. I, fonent la conservació del patrimoni, l’estalvi i la inquietud social, els francesos Anne Lacaton i Jean Philippe Vassal, Pritzker 2021, han firmat obres exemplars com els seus 530 habitatges a Bordeus, on amb solucions industrials i enginyoses renoven i amplien habitatges populars per mòdics preus.
Les noves tendències volen atendre els més necessitats abans que afalagar el poder
Aquesta inquietud social ha tingut el seu reflex en l’arquitectura a Espanya, on la crisi del 2008 va portar els joves que van estudiar quan predominava l’star-system a un brusc despertar. Així hem passat dels temps en què Tuñón i Mansilla semblaven els prínceps d’una cort arquitectònica presidida per Rafael Moneo, a altres en què s’obren camí firmes com HArquitectes (autors de Cristalleries Planell o la Lleialtat Santsenca) o Barozzi Veiga, guanyadors del premi Van der Rohe amb Filharmonia de Szczecin. Els uns mirant de produir obres impecables per la seva contenció pressupostària, responsabilitat mediambiental i rendiment dels materials, sense renunciar a l’ambició arquitectònica. Els altres, amb projectes d’arquitectura essencial, poc adjectivable, que els han valgut una ràpida projecció amb obres majors a Suïssa i projectes mastodòntics als Estats Units.
