El jurat ha valorat el treball del japonès per potenciar espais de trobada
Publicat a La Vanguardia el 5 de març de 2024
Riken Yamamoto, arquitecte japonès nascut a Pequín l’abril del 1945 i establert des de jove a Yokohama, és el guanyador de l’edició del 2024 del Pritzker, principal guardó arquitectònic global. El jurat ha valorat la seva arquitectura al servei de la comunitat, que potencia els espais de trobada i interacció, tant als edificis públics (per a escoles, universitats, museus, ajuntaments o parcs de bombers) com en les promocions d’habitatges particulars.
“L’arquitectura actual posa èmfasi en la privacitat, negant les necessàries relacions socials –afirma Yamamoto–. Tot i això, és possible celebrar la llibertat de cada individu mentre es viu junts en un espai arquitectònic, fomentant l’harmonia entre cultures i generacions”.
L’arquitectura del premiat se sol caracteritzar per la puresa de línies, la transparència, una geometria sovint essencial, l’ordre i, com s’afirmava, la recerca dels espais de relació, mitjançant l’atenuació dels límits entre interior i exterior, entre arquitectura i natura.
La carrera de Yamamoto, que es va formar a les universitats de Nihon i Tòquio i que va viatjar per Àsia, Amèrica i Europa quan era jove, s’allarga des de fa mig segle i s’ha desenvolupat sobretot al Japó, però també en països com ara la Xina, Corea del Sud o Suïssa.
Després que comencés als anys setanta, va destacar amb la seva pròpia casa Gazebo (1986), a Yokohama, una construcció metàl·lica amb moltes terrasses per socialitzar amb els veïns; o amb els habitatges Hotakubo (1991), a Kumamoto. A la Universitat Saitama (1999), amb nou edificis connectats per terrasses, va desenvolupar la idea d’una comunitat total.
El parc de bombers Nishi (2000), a Hiroshima, és una de les seves obres més conegudes, (1986), totalment transparent, per acostar la vida dels funcionaris als ciutadans.
També es caracteritzen per la transparència i l’elegància de línies la Biblioteca de Tianjin (2012) a la Xina, el Museu d’Art de Yokosuka (2006) o la Universitat de Nagoya (2022). A més, va merèixer molta atenció The Circle (2020), el seu espectacular complex multifuncional al costat de l’aeroport de Zuric, a Suïssa.
Amb el guardó a Yamamoto, el Pritzker es referma en la tendència d’aquests darrers anys a prioritzar les arquitectures amb inquietud social sobre altres de més preocupades per la resolució formal de cada edifici.
Si Shigeru Ban, premiat el 2014, ha destacat pels edificis per a catàstrofes naturals; Aravena (2016), pels habitatges incrementals; Lacaton/Vassal (2021), pels enginyosos projectes de pressupost ajustat; Diébédo Francis Kéré (2022), per l’obra destinada a precaris països africans, i David Chipperfield (2023), pels excel·lents treballs de rehabilitació de velles construccions… Yamamoto (2024) és un campió de l’arquitectura concebuda com a espai de trobada i interacció.
Yamamoto és el novè arquitecte del Japó que obté el Pritzker, de manera que trenca l’empat que fins ara mantenien al palmarès aquest país i els Estats Units, que continua amb vuit premiats i no en suma cap de nou des de l’edició del 2005.
El Regne Unit és, amb cinc autors, el tercer país per nombre de premiats. A Espanya han estat premiats Rafael Moneo (1996) i RCR (2017). Sou Fujimoto o Kengo Kuma, compatriotes de Yamamoto, semblaven aquest any els arquitectes japonesos més citats a les travesses del Pritzker, però Yamamoto els ha avançat, oposant la seva arquitectura amb vocació pública a les propostes sovint més expressives i icòniques de Fujimoto o Kuma.
