Comencen les obres de la Casa dels Autors al Poblenou
Publicado el lunes, 8 de Septiembre de 2014 en el diari ARA
Un bon arquitecte és capaç de regalar aire al seu client. Només els millors construeixen sòls, sostres i parets per tancar un buit, un intangible producte de la relació entre el volum i la llum. Aquest aire de qualitat capturat entre arquitectura adquirirà amb el temps una densitat propícia perquè s’hi instal·lin fantasmes. Els teatres són espais propicis a aquesta població invisible. Un teatre amb fantasmes és un lloc privilegiat. Per aquesta raó és tan delicat reformar una sala o construir-la de nova planta. Al mínim canvi, l’aire es perd i els fantasmes fugen, i deixen sense ànima l’espai. En secret, els nous teatres també aspiren a aplegar els seus propis fantasmes. Alguns no ho aconsegueixen mai, condemnats eternament a l’orfandat perversa d’una terminal aeroportuària.
L’edifici que ocupa la cantonada de Pere IV amb Batista al Poblenou barceloní amaga amb cautela els seus fantasmes al darrere d’una façana anodina. Una estratègia de camuflatge inútil poc després de traspassar la porta vermella i pujar per una escala maltractada per una llarga història menestral. Ja s’hi intueix la fugissera presència, però tan bon punt s’entra a l’antic saló social de la Cooperativa Popular de Consum, Pau i Justícia es produeix una incontrolable reacció física pel rastre que han deixat en aquest espectacular buit el temps i els que el van habitar. Un gran mirall presideix una llarga barra de fusta que ocupa gairebé tota la paret. A un costat, una empinada escala que condueix a la cambra dels records, meticulosament guardats amb paper i llapis per dos joves arquitectes. A sis metres d’altura, algunes rosasses d’escaiola es resisteixen a precipitar-se. Quin lloc per ressuscitar a Barcelona Le bal, de Jean-Claude Penchenat! Però no serà el seu destí. A la futura Sala Beckett -confirma Toni Casares-, en aquest espectacular cafè oblidat, s’hi instal·larà la principal sala d’assajos. Cal aprofitar la sort que té les mateixes mesures que l’antic auditori, que és molt a prop de la nau germana.
El projecte de la Beckett del Poblenou està, al setembre, a punt d’entrar en la fase definitiva de la seva transformació. Ja hi ha moviment a les aules i a les oficines, però en sales que no són les finals en les seves mesures i en la seva funció. La feina d’Eva Prats i Ricardo Flores encara és incipient. Un primer rentat de cara d’habitabilitat. El canvi arquitectònic serà menys radical que el que es va pensar inicialment. Una minva de gairebé un 50 per cent del pressupost inicial repercutirà en més respecte a l’empremta del passat a canvi de sacrificar els espais que permetien una explotació millor de l’edifici: fora les escultòriques mansardes -el gest arquitectònic d’autor més visible des de l’exterior- que anaven a acollir les sales per a les companyies residents, fora el nou soterrani per als tallers i magatzems.
Visibilitat democràtica
Però conservar el passat tampoc és barat. Un cop descobert l’encant de dècades de cicatrius, s’ha establert una nova lluita entre la bellesa de la decadència i l’equilibri pressupostari. Es conservarà tot el que sigui conservable sense posar en un compromís la viabilitat i la funcionalitat de l’obra.
Hi ha aspectes essencials que no surten tocats per la rebaixa dels recursos. La Sala Beckett serà la Casa de l’Autor a la qual aspira i també serà l’espai que reflectirà una de les idees centrals del seu director: no hi haurà jerarquies entre l’aula, l’oficina i el teatre. Des de l’exterior es veurà tota l’activitat que acollirà la vella cooperativa. La pública i la privada. I aquesta visibilitat democràtica continuarà un cop passat el llindar de l’entrada principal que, de nou, s’obrirà cap a Pere IV. A la cantonada, una peixera de vidre per instal·lar-hi un gran bar, on es tocaran els parroquians amb els espectadors que vagin a la gran sala, que ocuparà el fons de la planta baixa. Una germanor, o un xoc d’interessos, que funciona al Young Vic de Londres.
Les dues sales de la Beckett seran de configuració lliure. La de dalt -la històrica- mantindrà la boca com a gest estètic a canvi de perdre l’escenari a la italiana. Qüestió de seguretat. La de baix naixerà i creixerà de la depressió d’una piscina, el centre neuràlgic de trobada d’un gimnàs només per a cavallers. Aquesta va ser la seva antepenúltima reencarnació, prèvia a la ruïna i a la resurrecció.
