“Totes les ciutats corren el perill que els centres quedin deshabitats i descompensats i s’especialitzin en activitats. Això és dolent per a les ciutats, però si està controlat potser no ho és tant. Crec que Barcelona és una ciutat prou conscient de si mateixa, el seu urbanisme és molt acurat, és responsable i sempre està alerta”
Publicat el dilluns 27 de juliol de 2015 al diari ARA
La seva trajectòria com a pintor va arrencar abans que la d’arquitecte. Com dialoguen l’una i l’altra?
Pinto constantment. Molts dels temes que apareixen en molts dels meus projectes també apareixen en la meva pintura. És gairebé una forma de guardar l’equilibri. L’arquitectura depèn de molts factors i està plena de disgustos. En canvi, amb la pintura si no te’n surts no pots culpar ningú més, potser és perquè no estàs prou dotat per a l’ofici.
El primer dels tres edificis que ha fet al campus de la Universitat Pompeu Fabra té un para-sol fet amb unes peces d’alumini que recorden pinzellades de pintura. ¿Representen l’intent de traslladar la pintura a l’arquitectura?
Les peces d’alumini vermell del brise-soleil provenen de la tradició de les estampes japoneses. M’agrada concentrar aquest tipus d’intervencions en una part determinada de l’edifici.
Ha vingut a Barcelona per corregir els 30 projectes de fi de grau Cutting-edge Landscapes de la UIC de Barcelona. ¿Creu que els reptes que han d’assumir els arquitectes joves són molt diferents dels dels professionals de la seva generació?
Ara els arquitectes troben situacions de més deteriorament que quan nosaltres vam començar a treballar. Aquella època va estar molt basada en la construcció: les idees portaven a buscar nous llenguatges i tractar nous problemes de la ciutat. Avui dia hi ha molts problemes que provenen del deteriorament de la ciutat, de zones com la que s’ha tractat en aquest curs que pràcticament no han tingut projectes unificats i on les infraestructures s’han deixat caure en llocs no gaire definits. Hi ha una mena de decadència de la mateixa natura, barrejada amb infraestructures i amb zones limítrofes que acaben sent terra de ningú. Tots aquests són temes nous o se n’ha pres consciència en els últims anys.
¿El futur dels arquitectes passarà més per millorar les ciutats que per crear-ne de noves?
Aquestes activitats de millora cada vegada seran més i més importants. Ara, d’una manera evident, perquè estem immersos en la crisi econòmica i l’única activitat és d’ordre menor. No es pot seguir creixent com abans sinó que s’han de millorar parts de ciutats que ja estan construïdes: millorar-les i metamorfosejar-les. Fins i tot hi ha casos en què els arquitectes joves poden restar en lloc de sumar: fer tasques de neteja i de transformació dels usos dels edificis, per exemple. L’art mateix està preparat per a això: no afegir sinó treure, no crear res nou sinó fer servir el que ja existeix com un ready-made donant-li un context semàntic diferent, és a dir, tota una sèrie d’operacions cada vegada més comunes i que cada vegada es faran més sovint.
Els projectes dels estudiants de la UIC estan centrats en la transformació del sector Riera de Caldes sud. Barcelona ha fet servir l’urbanisme com una eina de regeneració social, primer amb els Jocs Olímpics i més endavant amb el Fòrum de les Cultures. En aquestes actuacions també existeix el risc d’una excessiva terciarització i gentrificació. Com veu la ciutat actualment?
Efectivament, tots aquests temes tenen ara una gran importància. Crec que la Vila Olímpica està molt ben equilibrada. Té un excés de turisme, ho notes quan passeges per la zona, però hi ha habitatge, oficines, restaurants… A la Vila Olímpica hi conviuen molts usos diferents, és molt reeixida a nivell de ciutat, en el sentit social, en el sentit formal i també en l’econòmic. Totes les ciutats corren el perill que els centres quedin deshabitats i descompensats i s’especialitzin en activitats. Això és dolent per a les ciutats, però si està controlat potser no ho és tant. Crec que Barcelona és una ciutat prou conscient de si mateixa, el seu urbanisme és molt acurat, és responsable i sempre està alerta.
Com es relacionen els seus edificis amb els llocs on s’ubiquen?
La paraula context em sembla molt pobra, perquè generalment es fa servir per referir-se a relacions que es poden establir amb altres edificis pròxims. Però hi ha moltes altres coses. Si pensem, per exemple, en la pintura d’un lloc, també podem pensar en com es mou el sol, quin tipus de llum té aquest espai, com és la topografia, quin tipus de natura creixia als llocs on ara hi ha els edificis. La idea de context em sembla pobra si pensem en tot el que es pot tenir en compte: també, les energies i les forces socials que fan que aquest lloc tingui una càrrega especial.
