La mítica escola alemanya, que va tenir la inspiració a BCN, ara ha de renéixer llatinitzada
Publicat a El Periódico el 3 de juliol de 2021 | Imatge: Leonard Beard
Gairebé ningú sap que Walter Gropius es va inspirar en Barcelona per a la creació de la mítica escola alemanya de la Bauhaus. M’ho va explicar el malaguanyat arquitecte David Mackay (soci de Bohigas i Martorell a MBM) a finals dels anys 80. Ell havia tingut l’oportunitat de conversar amb el mestre Gropius en una trobada a la Universitat de Harvard, on s’havia instal·lat en el seu exili americà, fugint dels nazis. Allà li va referir que li havia causat un gran impacte a Barcelona la visita a un gran taller d’arts aplicades per a l’arquitectura. Li havia servit per al seu programa fundacional de la Bauhaus el 1919. Efectivament, el jove Gropius, tot just acabada la carrera, va viatjar per Europa recalant a Barcelona el 1907, amb tot just 23 anys, on va visitar el Castell dels Tres Dragons. Així es coneix l’edifici del cafè restaurant del parc de la Ciutadella, actual arxiu del Museu de Ciències Naturals. Allà s’ubicava un taller obrador amb artesans del ferro forjat, farga de bronze, ceràmica i enrajolat, repussat, fusteria i altres arts aplicades. L’havia creat el mateix arquitecte de l’edifici, Lluís Domènech i Montaner, juntament amb Antoni Maria Gallissà, i treballaven en aquell moment per a obres com el Palau de la Música.
M’afegeixo entusiastament al projecte de la nova Bauhaus que ara vol impulsar la Comissió Europea. Ho ha explicat en aquestes mateixes pàgines Anna Gener en dos excel·lents articles. Però posats a contribuir a la seva refundació, a més d’aportar aquesta anècdota germinal, em sembla oportú fer-hi algunes anotacions. La primera és que desconfio de tot el que neix amb fòrceps institucional.
Una cara trista
D’altra banda, la Bauhaus també té una cara trista, que no s’ha d’amagar. Per exemple, com es va marginar les dones, tant alumnes com professores. El mateix Gropius es va espantar que ocupessin tant espai, no volia una escola femenina, aspirava a una cosa superior, no a la domesticitat. O com es resolien conflictes ideològics amb cert estil dictatorial. També hi va haver connivència, en un determinat moment, amb els nazis. I s’ha de reconèixer que alguns dels seus membres resultaven una mica sectaris. Tot i que tot això passa fins i tot a les millors cases (Haus). Sobretot en una organització pedagògica que vulgui ser pionera. Per tant, no entela els seus grans i evidents èxits. Ara bé, una interpretació errònia dels postulats bauhasians ha sigut també la responsable d’un disseny malvat estrictament funcionalista que ha assolat el planeta. Ho va explicar molt bé Tom Wolfe al seu llibre ¿Quién teme a la Bauhaus feroz? Com un estil amb pretensió social, a l’arribar als Estats Units es va deformar per agenollar-se davant el consumisme més voraç, perdent pel camí l’ètica de la qual tant cloquejava teòricament. El Príncep de Plata va generar gratacels infames i penosos suburbis.
Gent seriosa del nord
Si ara volem una Bauhaus mediambientalment compromesa i multidisciplinària, no podem repetir el seu eslògan «partir de zero». Aquesta consigna, a més d’equivocada és impossible. La història és un ric bagatge. És cert que els canvis només s’esdevenen amb radicalitat i risc, però no tenen per què menysprear la tradició. Tampoc s’ha d’oblidar l’experiència, sobretot la dolenta, per evitar-la. Res neix del no-res, només obvietats. Per això jo advocaria per una nova Bauhaus més humanista. O més ben dit més llatina, mediterrània, meridional, del sud… ja que tan humà és un berlinès com un napolità. Hem de reequilibrar la freda austeritat saxona amb barcelonisme. Com Sottsass deia, «no em fio gaire d’aquesta gent tan seriosa del nord, que mai veu el sol i on el raïm mai madura amb prou sucre». Si aquesta vegada la Bauhaus reneix, ha de tenir de Barcelona alguna cosa més que la sentència que li va inspirar a Gropius la seva visita: «L’objectiu final de tot art és la construcció». Bé, però i l’objectiu final de tota construcció, ¿quin és? Enaltir l’egotrip de l’autor, omplir les arques del constructor, inflar el mercat immobiliari. Segona oportunitat bauhasiana: dissenyar de veritat, cases i coses per a la gent.
