L’arquitecte Marc Arnal ha dedicat cinc anys a estudiar les cases que Peter Harnden i Lanfranco Bombelli van projectar entre 1959 i 1971 a Cadaqués
Publicat a El Temps el 31 d’agost de 2021 | Eva Vázquez
L’arquitecte Marc Arnal ha dedicat cinc anys a estudiar les cases que Peter Harnden i Lanfranco Bombelli van projectar entre 1959 i 1971 per a ells mateixos i per a una colla d’artistes, editors i galeristes internacionals establerts a Cadaqués. Són cases d’estiu, recers lluminosos per a les vacances en família, però per a molts d’ells van ser també espais de relació i de treball en un entorn que afavoria la creativitat, lluny del món, i que van propiciar, en ple franquisme, un model d’arquitectura moderna i feliç, respectuosa amb el lloc, encara no prou valorada. En aquesta confluència de creació, lleure i amistat s’insereix la recerca que Arnal ha recollit en un llibre que fa honor a l’optimisme
estival: ‘L’art de viure. Peter Harnden, Lanfranco Bombelli i les cases per a artistes de Cadaqués’, editat per Comanegra.
L’americà Peter Graham Harnden (1913- 1971) i l’italosuís Lanfranco Bombelli (1921-2008) compartien estudi a París des de 1950, treballant per al govern dels Estats Units en el disseny i l’organització de les exposicions ambulants del Pla Marshall, que va portar de gira per tot Europa el model de vida americà en unes ciutats devastades per la guerra mundial. Al cap de cinc anys, però, es van trobar en la disjuntiva de traslladar l’oficina diplomàtica a Washington o de seguir fidels al Vell Continent establint-se pel seu compte, cosa que van fer habilitant el seu estudi d’arquitectura al graner d’una caseta a Orgeval, prop de París. Des d’allà van continuar viatjant per tot el món i rebent encàrrecs oficials, com ara el pavelló americà per a l’Exposició de Brussel·les de 1958 (on van coincidir amb Mary Callery i van convèncer-la perquè els seguís a Cadaqués), però aquella era una solució provisional, perquè, com va admetre molt temps després Bombelli, en els sis anys que van tenir despatx propi a París mai no van aconseguir treballar per a cap client francès pel fet de ser estrangers.
L’extravertit i vitalista Peter Harnden hauria preferit algun racó del Mediterrani, com ara Màlaga (on de fet va construir un xalet per a la rica hereva Ethel de Croisset, a Alhaurín de la Torre) o Nàpols, però Lanfranco Bombelli era partidari de buscar algun lloc entre Zuric o Milà, on s’havia format en el rigor de l’art concret al costat de Max Bill i que harmonitzaven millor amb el seu caràcter contingut i rigorós, quasi matemàtic, diu Marc Arnal. Va ser l’amic José Antonio Coderch, a qui havien conegut a la Triennal de Milà, qui els va parlar per primera vegada de Cadaqués i va desfer la discrepància el 1956, en un viatge de feina de Madrid a París. “Heu de fer nit a Cadaqués”, els va dir Coderch, i aquells dos dies que van passar al poble, allotjats a la casa d’Alfonso Milà i Federico Correa, van decidir per ells. Mai més s’allunyarien d’aquella llum. Primer, per passar-hi les vacances; més endavant, com a residència estable. Tots dos van voler ser-hi enterrats.
Potser les associacions que funcionen necessiten aquesta classe de contrastos forts, perquè ben mirat no hi havia temperaments més oposats que els d’aquesta parella d’arquitectes cosmopolites i cultes que Marc Arnal contraposa a través del traç dels dibuixos respectius: “El de Harnden era dens, espontani, desenfadat, mentre que el de Bombelli era molt més fi, tendia a la geometria i transmetia una formalitat que podia passar per fredor.” Amb punta gruixuda o amb punta fina: dues maneres d’entendre l’arquitectura que acaben conjuntant-se en les cases que projectaran a Cadaqués, alternant el gust de Harnden pels interiors fotogènics de les residències californianes i els materials càlids com la fusta, la palla i la tova, i la fascinació de Bombelli per l’art concret, amb la seva puresa de línies, que resol en una construcció basada en la proporció àuria i en què cada part és un eco pitagòric del tot. A un li agradava el jazz; a l’altre, la música clàssica; un era loquaç, expansiu i afable; l’altre era més propens a la introspecció i la soledat, però s’avenien tan bé, que a la mort de Harnden, Bombelli va conservar intacte el despatx del seu soci i amic a l’oficina que compartien des de 1962 al carrer del compositor Bach de Sant Gervasi. “No en va tocar mai res ni va fer servir més aquesta habitació, com si ell encara hi fos”, comenta Marc Arnal a la porta del despatx, en efecte immaculat, que el seu propi equip, instal·lat avui a les mateixes dependències, es resisteix respectuosament a fer servir. És asseguts a la fresca de la galeria que voreja i il·lumina la sala on aquella parella irrepetible concebia i dibuixava els plànols dels seus projectes, on sostindrem la conversa sobre l’arquitectura de Cadaqués.
Aquest carrer de la part alta de Barcelona, una de les vies radials que expulsa la plaça de Sant Gregori Taumaturg, “faedor de prodigis”, concentra en poc més de mig quilòmetre una petita lliçó d’arquitectura moderna. A l’entrada mateix, topes amb un dels millors edificis projectats per Emili i Ricardo Bofill, i a unes quantes passes s’alça el bloc d’habitatges que va projectar Coderch al número 7, on vivien Harnden i Bombelli des que van establir-se a Barcelona, i el que va construir-hi just al costat, al número 9, amb una enginyosa articulació de lamel·les de canya per a la façana, l’arquitecte d’origen italià i gran desconegut Marcello Leonori, als baixos del qual els arquitectes van obrir el seu despatx i que, a la mort de Harnden, Bombelli va compartir amb el seu col·laborador Joaquín González Rojas.
Marc Arnal, que sosté la primacia de Coderch com el gran referent de l’arquitectura moderna catalana, sent una certa debilitat per aquest arquitecte italià quasi anònim (de fet, no podia firmar els seus projectes en no tenir el títol convalidat a Espanya, cosa que feien per ell Coderch i Manuel Valls), sobre el qual obtindré, navegant per la xarxa, la informació irrellevant que s’havia casat amb una espanyola rica, propietària de bona part de les finques que va edificar en aquest carrer, i la molt més interessant que el 1956, el mateix any que Harnden i Bombelli descobrien Cadaqués i que la gran gelada de l’hivern destruïa els seus fabulosos camps d’oliveres, havia participat en la Fira Internacional de Mostres de Barcelona, on els nostres arquitectes havien tingut cura del pavelló dels Estats Units. El 1964, Leonori va assumir la reforma de la decoració de la joieria Roca, un projecte original de Josep Lluís Sert que explica en part l’admiració que sentia per les troballes del GATCPAC, si més no perquè el 1942, quan el govern feixista va encarregar-li el disseny del pavelló italià per a una altra fira de mostres catalana, va decidir incorporar-hi un conjunt de cadires de boga i cadirals eivissencs com els que havia revalorat l’avantguarda arquitectònica de la República.
La humil i extraordinària cadira de balca reapareix en moltes de les fotografies dels interiors que agençaran Harnden i Bombelli a Cadaqués, a vegades arrambades a la paret, com a l’entrada de la casa del dissenyador Ivan Chermayeff, en una disposició idèntica a la que va impressionar Walter Benjamin durant la seva estada a Eivissa el 1932, quan va escriure que tres cadires alineades al llarg d’un mur s’investeixen de la mateixa força que tindrien tres quadres de Cranach o de Gauguin, i una simple gorra que algú hagués deixat penjada al respatller tenia tant de valor com un tapís dels Gobelins. És possible que Harnden i Bombelli haguessin llegit Benjamin? O es tracta d’una d’aquelles connexions subterrànies que nodreixen sensibilitats semblants d’una generació a una altra? En el seu llibre, Marc Arnal planteja un vincle molt més probable amb Giacometti, el taller del qual al carrer Hipolyte Maindron de París Harnden i Bombelli devien haver visitat per mediació del fotògraf Ernst Scheidegger, col·laborador seu en les exposicions del Pla Marshall. Els arquitectes, sosté Arnal, devien quedar meravellats amb aquell espai robat a la misèria, en què art i vida es conjuntaven amb una naturalitat sense estridències: “Aquest espai els acompanyaria sempre més i el tindrien present a l’hora de projectar els estudis de Mary Callery i de Xavier Corberó, i Bombelli sobretot hi pensaria en idear els estudis per a artistes que va crear en una antiga fàbrica de salaó de peix, nascuts tots de la idea de casa taller.”
El treball de Marc Arnal, fruit de la seva tesi doctoral, desplaça el sentit de “l’art de fer cases”, en què ressona el martelleig de la mera habilitat constructiva, a “l’art de viure”, perquè fer-se una casa, o fer-ne per als amics, ja és escollir un lloc on viure i compartir aquesta vida. Posar-la dins d’un paisatge com el de Cadaqués, pensant en la llum d’estiu, és una invocació a la joia i al mateix temps a la serietat, perquè l’artista necessita, també en els seus recers de vacances, un racó on treballar, on guardar-hi els llibres que li faran companyia, on estintolar-hi còmodament l’obra o el pensament en curs. La primera casa que van projectar-hi va ser la seva pròpia residència d’estiu, dos anys després que Coderch els descobrís el lloc i aconseguissin adquirir una finca pendent de reforma al carrer de Sant Pere, segurament en condicions avantatjoses per a dos forasters disposats a pagar en dòlars en una Espanya de duro. Villa Glòria va ser el seu bateig cadaquesenc, un camp de proves on desplegarien l’enginy, l’elegància i el respecte per l’entorn que aplicarien a les nou cases que van projectar al municipi, cada una d’elles, una relectura de la precedent, que “alhora aportava alguna novetat i contenia la llavor de la següent”, segons Arnal, professor de l’Escola Tècnica d’Arquitectura de la Salle de Barcelona.
