CICLE «OBRA I RECERCA» | Anna i Eugeni Bach, arquitectes (AxA)
Publicat al Diari de Menorca el 1 d’octubre de 2020 | Toni Vidal
Després de l’inici del cicle «Obra i Recerca» amb la conferència del passat 28 de febrer de Xavier Ros, d’HArquitectes, i la posterior aturada arrel de la situació sanitària, la Demarcació de Menorca del COAIB i l’Ateneu Científic, Literari iArtístic de Maó reprenen les sessions demà divendres a les 19 hores amb la conferència d’Anna i Eugeni Bach, arquitectes, «Les afinitats
electives», amb format dual, presencial -amb aforament límitat- i telemàtic en streaming a través de la plataforma LiveStorm des de l’enllaç app.livestorm.co/ateneu-demao/afinitats-electives.
Anna, Eugeni, benvinguts al cicle Obra i Recerca. Moltes gràcies per acceptar la invitació. Per a aquells lectors que no us coneguin, ens agradaria que us presentéssiu. Qui sou? Des d’on treballeu? I, a grans trets, com treballeu?
—Som arquitectes amb estudi a Barcelona «Anna & Eugeni Bach / Bach arquitectes». L’Anna és finlandesa, de Nummi-Pusula, un poble al sud de Finlàndia entre Hèlsinki i Turku i l’Eugeni és de Barcelona. Ens vam conèixer quan estudiàvem arquitectura i des de llavors hem fet una trajectòria professional i vital conjunta.
Si hem de definir com treballem en poques paraules, potser destacaríem que som un estudi que fuig conscientment de l’especialització. Creiem sincerament en el caràcter obert i ampli que ofereix el camp de l’arquitectura, i acabar treballant sempre en un àmbit acotat pot portar a repetir-te i optar per les solucions habituals ja comprovades… eliminant la possibilitat d’obrir nous camps.
Aquesta decidida aposta per no especialitzar-nos ha fet que treballem en projectes molt diferents i d’escales molt dispars, des d’instal·lacions efímeres, passant pel disseny d’interiors, projectes d’habitatge tant unifamiliars com col·lectius, edificis públics i espai urbà.
Una primera pregunta, no per senzilla, immediata o fàcil. Per què feu arquitectura?
—Doncs en el fons, bàsicament per mirar d’aportar el nostre gra de sorra per millorar el món. Si haguéssim de resumir-ho en una frase, aquesta seria la nostra resposta. Ara cal veure si ho aconseguim, o si la nostra visió de com canviar el món és correcta… qui sap, potser estem equivocats.
El cicle s’anomena, com sabeu, “Obra i Recerca”, des de la convicció que la reflexió crítica i el pensament poden i haurien de ser indestriables de la pràctica i l’ofici. Com veieu aquesta dualitat? Com a estudi d’arquitectura que explora i es nodreix d’aquesta recerca, posicionament crític, com afecta a la vostra obra construïda?
—En el nostre cas, obra i recerca acaben confluint en una mateixa manera de fer i de pensar. No podem entendre les nostres obres sense la reflexió crítica que duem a terme a l’estudi, i per altra banda, aquesta reflexió també es veu influenciada per la pràctica i l’ofici. Però això no creiem que sigui gaire diferent del que passa en altres àmbits com la música, el disseny o l’art. Al cap i a la fi, la pràctica permet que existeixi la crítica, i aquesta última influencia sens dubte la pràctica a venir. En definitiva, es tracta d’una dualitat on difícilment pot existir una part sense l’altra.
D’altra banda, hi ha arquitectura sense construcció?
—La construcció és un mitjà per a l’arquitectura, no la seva finalitat, i no té per què ser l´únic. Probablement, és la manera més habitual i la que associem més directament quan parlem d’arquitectura, però hi ha altres maneres de modificar el nostre entorn sense necessàriament haver de passar per la construcció.
Un exemple sobre com podem modificar el context sense gairebé intervenir-hi és el de «l’estratègia del bidell»: una companyia de teatre assaja als vespres, i sempre, després de l’assaig es queden tots parlant a l’escenari, comentant la jugada. El bidell vol tancar perquè ja és tard i vol anar cap a casa, i demana als actors que vagin desfilant,… però aquests estan per la conversa i no fan gaire cas. El bidell llavors, cansat d’insistir, aplica una altra estratègia que podríem anomenar arquitectònica; des del quadre de comandaments del teatre apaga els llums de l’escenari i encén els de la platea. Immediatament, els actors, per tal de poder veure´s mentre parlen, es desplacen cap a la platea sense gairebé adonar-se´n, mentre segueixen en la seva conversa. Un cop són allà, el bidell apaga els llums de la platea i encén els del hall d’entrada. I els actors repeteixen la seva resposta. Un cop a l´en trada, el bidell obre la porta i apaga els llums, de manera que l’únic espai il·luminat és el que queda sota la fanal del carrer davant de l’entrada. En pocs segons, els actors ja són fora i el bidell pot tancar i anar cap a casa!
Per altra banda, hi ha altres maneres d’afectar al context sense haver de construir-lo directament: moltes normatives (fins i tot no urbanístiques) poden ser més «arquitectòniques», o definitòries del nostre context físic que molta arquitectura construïda. Un exemple clar és la llei del tabac del 2006 , que va prohibir fumar dins els bars i restaurants. En un inici, poc pensàvem que aquella nova llei canviaria l’aspecte de molts carrers de les nostres ciutats. En canvi, va generar una major proliferació de terrasses a l’espai públic, a més de solucions enginyoses per part dels restauradors per tal d’aconseguir espai a l’aire lliure encara que fos dins del propi recinte construït; amb terrasses endinsades en els edificis, barres de bar en l’ampit de les finestres, o bancs col·locats en l’àmbit d’aquests ampits per permetre espais on seure a l’aire lliure sense haver de pagar les taxes municipals per ocupació de la via pública. En definitiva, una llei pensada des de l’àmbit de la salut pública ha estat la que més ha modificat els baixos comercials de les nostres ciutats!
Els vostres escrits sobre la multiplicitats de capes i estrats en la vostra percepció de l’arquitectura, i en la vostra pròpia obra, són coneguts. Expliqueu-nos què vol dir?
—Quan parlem del terme «multiplicitat» ens referim a la capacitat d’un projecte de contenir diferents capes de significat, de manera que el projecte pugui absorbir-ne d’altres, entre les quals hi haurà les que aporti el propi ús. Es tracta de fer projectes oberts al canvi, inclusius i adaptables al temps, i a més, que permetin una intervenció activa per part de l’usuari.
Per explicar-ho des d’un exemple molt quotidià, és com la diferència que hi ha entre un batut de fruites i una macedònia. Tots dos tenen els mateixos ingredients i ambdós ens alimenten en la mateixa quantitat, però hi ha algunes diferències clau entre l’un i l’altre. Quan prenem un batut de fruites, hi ha hagut algú que ha decidit quins ingredients tindrà i en quina quantitat. Quan el bevem, obtenim dues experiències interessants: una nova textura (la del batut, que no trobem en els ingredients per separat), i un nou sabor (el de la fusió de tots els seus ingredients). En aquest sentit, un batut de fruites és un gran invent! Per altra banda, la macedònia de fruites opera d’una altra manera; té els mateixos ingredients i en la mateixa quantitat que el batut, però aquí, tot i que algú ha dictat aquests termes, nosaltres com a «usuaris» podem decidir en cada cullerada quina proporció i quantitat de cada ingredient volem prendre. És a dir, la macedònia ens permet decidir com volem gaudir-la i a més ens ofereix una altra possibilitat: un cop tenim els ingredients a la boca, podem notar com cruix la poma, com s’aixafa el plàtan i com explota la taronja… és a dir, tenim la possibilitat de notar els diferents sabors i textures per separat, però alhora podem notar-los tots junts un cop barrejats… la macedònia no només ens dóna les experiències en conjunt, sinó que també ens ofereix la possibilitat de tenir-les per separat, i a més, a voluntat.
Tot i que els batuts de fruites poden ser molt bons, els nostres projectes intenten actuar com les macedònies de fruites!
I la coneguda expressió del cineasta Billy Wilder, «the unexpected little twist», a la que sovint us hi referiu, què significa per vosaltres?
—El «unexpected little twist» és aquella capacitat de donar la volta a les coses amb un petit canvi de guió. Es tracta de deixar oberta la possibilitat de la sorpresa, de trobar allò inesperat. A més, venint de Billy Wilder, aquesta expressió també conté la possibilitat d’utilitzar el sentit de l’humor en certs punts molt estudiats del projecte. No es tracta de ser graciós, en absolut. En el món de l’arquitectura les gràcies duren per massa temps, i una gràcia excessivament repetida pot fer-se molt pesada… Es tracta d’utilitzar el sentit de l’humor d’una manera molt seriosa.
Quins són per vosaltres el principals reptes socials que l’arquitectura pot o hauria d’abordar? I com mireu de contribuir-hi amb aquest posicionament dual?
—L’arquitectura, com a bé social i cultural, no s’allunya gaire dels mateixos reptes que hem d’abordar individualment com a ciutadans. En aquest sentit, la nostra arquitectura s’assimila a la manera com vivim, i viceversa; no podem deslligar una cosa de l’altra.
Aspectes com la cura del medi ambient, la minimització dels recursos energètics, l’estalvi econòmic (tant privat com públic) o la inclusivitat dels espais públics són aspectes que treballem en els nostres projectes i que assumim com a evidents a l’hora de projectar.
De la mateixa manera que en general donem per obvi que els edificis se sostenen estructuralment, esperem que arribi el dia en que ningú es pregunti si un edifici consumeix en excés o afecta negativament al medi ambient. El dia que, com a societat, no ens fem aquestes preguntes significarà que ho hem aconseguit.
