Les escoles d’arquitectura basen el seu ensenyament en diferents matèries i en la seva interconnexió
Publicat a l’ARA l’1 de març de 2023
Fa més de dos mil anys, Vitruvi va definir què és l’arquitectura i què havien de saber els arquitectes. El 2005 la Unió Europea també va definir els requisits per al nostre àmbit i per als de les ciències de la salut, i ho va fer mitjançant directives específiques, seguint les desenvolupades al Procés de Bolonya d’Educació Superior per a ambdues titulacions.
En l’arquitectura, professió i docència estan íntimament lligades. Així ho reconeixen el Consell Superior de Col·legis d’Arquitectes i les escoles d’arquitectura. Els diferents plans d’estudi ho han confirmat al llarg dels anys assumint les necessitats que la societat demanava als futurs professionals.
Vitruvi ja entenia que aquesta formació s’adquireix per la pràctica i la teoria. L’arquitecte havia de saber jurisprudència i geometria, filosofia i dibuix, entre altres matèries. Però el més important era la capacitat de relacionar-les: el valor principal és la transversalitat. És la peculiaritat de la docència i de la professió.
Les escoles d’arquitectura basen el seu ensenyament en diferents matèries i en la seva interconnexió. Es treballa en el que anomenem classes-taller, que és on adquireix sentit aquesta transversalitat. Els tallers es fan en grups petits d’unes 20 o 25 persones. Els estudiants s’enfronten al mateix enunciat i el desenvolupen de manera individual sota l’atenta mirada del professorat. El resultat únic no existeix, com en una partida d’escacs. Aquesta és la màgia dels estudis. La transversalitat no és lineal, està subjecta a la sensibilitat individual, que cercarà la concordança de les diferents matèries. Els resultats obtinguts són fruit d’un temps, d’una maduració. La complicitat professorat-estudiantat és fonamental.
Amb la nova llei d’universitats les escoles d’arquitectura no podrem assolir els requisits europeus
En aquesta equació hi intervenen tres factors bàsics. El primer és la capacitat pedagògica, el segon l’experiència professional i el tercer el temps. I sorgeix un altre factor en què es recolza el món universitari: la investigació. Per al professorat, les agències d’acreditació de l’Estat prioritzen el searching by searching. Però com s’investiga en arquitectura? Podríem afirmar que al concepte anterior se li afegiria el searching by doing, és a dir, exercint l’ofici d’arquitecte. Hi ha qui això ho entén més com un encàrrec professional que com un projecte de recerca. Però la segona opció no nega la primera.
Ja es va proposar que la Losu relacionés docència i professió, ja que en l’arquitectura tots dos conceptes han d’estar íntimament vinculats. ¿S’imaginen un catedràtic de cirurgia que no hagués operat mai a la seva vida? ¿S’imaginen un professor d’estructures que no hagi calculat mai? Perquè un vi evolucioni de criança a reserva calen una sèrie de circumstàncies, però la base principal és el temps. El mateix passa en l’elaboració d’un projecte o en l’exercici d’un estudiant en qualsevol taller. La resposta mai no és immediata. Allà es fa, per exemple, la simulació d’un encàrrec, el disseny d’una estructura o la resolució d’una patologia determinada. Temes relacionats amb el món real en què la perícia del professorat és fonamental.
En termes generals i en els plans d’estudi actuals, la dedicació de les assignatures és variable i pot oscil·lar entre les 90 hores per quadrimestre en les troncals i les 30 en les optatives. Per això, si a la figura del professorat permanent li resulta dificultós l’exercici de la professió, la del professorat associat (professionals de reconegut prestigi) resulta fonamental i imprescindible. Però la Losu limita aquest perfil a una dedicació màxima de 60 hores/quadrimestre, circumstància que genera un problema seriós en la relació alumne-professor i en la seva adequada formació en l’estructura docent. És sorprenent, doncs, que una llei condicioni els plans d’estudis.
A les escoles d’arquitectura de l’Estat, el pes del professorat associat oscil·la des del 70% a la de Barcelona i a la del Vallès fins al voltant del 40% a la de València, cosa que demostra la importància d’aquest perfil en les nostres estructures docents.
Una comissió delegada de la permanent de la Conferència d’Escoles d’Arquitectura de l’Estat (Madrid, Las Palmas, València, Sevilla i Barcelona) es va reunir amb el ministre i amb el director general d’Universitats l’1 de febrer. Es van proposar quatre esmenes a la llei, que ja estava en procés d’aprovació al Senat. Incidien en els articles 64.3 i 79e, en la transitòria vuitena i en les actuals modalitats de contractació. Tot i el tracte exquisit, les nostres propostes van ser desestimades. Vam intentar que fossin assumides per diferents partits polítics. Al principi ho van ser, però no van fructificar.
El nostre plantejament es remetia ni més ni menys que a l’excepció contemplada a la directiva europea 2005/36/CE que hem esmentat a l’inici. Ara, amb aquesta nova llei, les escoles d’arquitectura de l’Estat no podrem assolir els requisits europeus. Si no s’hi incorpora aquesta excepcionalitat, que sí que s’accepta per a les ciències de la salut, en veurem les conseqüències en pocs anys, quan els estudis d’arquitectura hagin quedat allunyats de la realitat de l’ofici.
FÉLIX SOLAGUREN-BEASCOA, DIRECTOR DE L’ETSAB-UPC
PERE FUERTES, DIRECTOR DE LA ETSA DEL VALLÉS
ROGER MIRALLES, DIRECTOR DE LA ETSA DE REUS
JOSEP CAMPS, DELEGAT DE LA UNIVERSITAT DE GIRONA PER ALS ESTUDIS D’ARQUITECTURA
