Aquesta setmana s’organitzen una vuitantena d’activitats per divulgar aquesta tècnica constructiva
Publicat a l’ARA el 26 de novembre de 2020 | Jordi Bes
Ja fa dos anys que la Unesco va declarar la tècnica constructiva de la pedra seca com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat, però encara hi ha molta gent que desconeix que només a Catalunya es concentren milers de construccions fetes amb pedra seca. La seva singularitat està en el fet que és una arquitectura popular que consisteix en aixecar murs, barraques i altres elements majoritàriament vinculats a les tasques agrícoles simplement posant una pedra sobre l’altra: no s’utilitza morter ni res semblant per unir-les. Sovint cal desplaçar-se entre camins rurals o boscos per veure aquestes construccions, i moltes estan mig ocultes entre la vegetació. Per fer aquest patrimoni més accessible a tothom, fins diumenge se celebra la primera Setmana de la Pedra Seca, amb una vuitantena d’activitats.
Amb el confinament municipal de cap de setmana per frenar el coronavirus és probable que no pugueu participar en moltes de les presencials si no les teniu a tocar, però pot ser una font d’idees per a excursions futures. Fins diumenge es fan sortides guiades, tallers d’iniciació a la tècnica de la pedra seca i de restauració d’elements malmesos, concursos de fotografia i altres activitats divulgatives i formatives en línia que s’adapten al temps de la pandèmia. La majoria es fan a Catalunya, però també n’hi ha al País Valencià, Mallorca, la Catalunya del Nord i Andorra. Rere la iniciativa hi ha Col·labora x Paisatge, un projecte de l’Associació per al Desenvolupament Rural Integral de la Zona Nord-Oriental de Catalunya (ADRINOC) el qual, entre altres, impulsa la pedra seca com a element de desenvolupament rural.
Entre Catalunya i algunes comarques de la Catalunya del Nord ja s’han inventariat més de 26.000 elements, la majoria barraques que feien servir els agricultors per arrecerar-s’hi o guardar-hi les eines, però també hi ha construccions per emmagatzemar-hi aigua, forns, murs i altres elements. “Tenim un patrimoni espectacular, però hem de treballar per poder-lo mantenir”, afirma la coordinadora de Col·labora x Paisatge, Maite Oliva. Cada cop més municipis procuren protegir-lo promovent la declaració d’alguns elements com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL). A més, alguns conjunts han arribat a ser Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN), com ara cinc barraques de Mont-roig del Camp (Baix Camp), les Tines del Bages de les valls del Montcau i, pròximament, onze construccions d’abastiment d’aigua de Torrebesses (Segrià). Però no és suficient: “El problema és que s’està perdent el coneixement de la tècnica constructiva i l’ofici de marger, que és la persona que sap construir pedra seca”, avisa Oliva. I això que la pedra seca té un llarg recorregut històric.
Posar una pedra sobre una altra “és el sistema constructiu més antic de la humanitat” i n’hi ha exemples des del neolític, recorda, si bé quan es fa referència a aquesta tècnica a Catalunya es pensa sobretot en l’arquitectura vinculada a l’àmbit agrícola que va proliferar a partir del segle XVIII. Llavors els canvis en el sistema de propietat van fer que grans porcions de terra passessin a mans del poble, el qual va haver de condicionar-les per poder-hi conrear i això va significar treure’n pedres que van servir per fer els murs perimetrals o les barraques. Aquestes construccions estaven molt lligades a dos conreus amb llarga tradició, la vinya i l’olivera, però en molts indrets els elements de pedra seca van caure en desús.
Al seu abandó hi va contribuir la plaga de la fil·loxera, que va arrasar la vinya al final del segle XIX, el despoblament rural i els nous hàbits del segle passat, com ara la introducció de grans tractors que no podien entrar a les feixes estretes fetes de pedra seca en zones elevades. Malgrat tot, moltes construccions s’han resistit a desaparèixer, com es va constatar amb l’incendi de l’Alt Empordà del 2012, el qual va fer emergir les feixes que hi havia sota la vegetació. Tot i haver-hi pedra seca en molts indrets de Catalunya, li costa de fer-se valer, bé sigui perquè no és tan vistosa com un gran monument o pel mateix origen. “És el patrimoni de la gent humil”, diu Oliva, i se l’ha vist com una cosa pràctica i poc més: “Era útil, es feia servir i no hi havia el concepte que era patrimoni”.
D’abandonar-se a promoure’n la recuperació
Al tombant d’aquest segle hi va haver qui sí que ho va saber veure i persones a títol individual, associacions i l’administració pública l’han acabat considerant patrimoni. Ara hi ha múltiples entitats que treballen per preservar-lo, com l’ Associació per la Pedra Seca i l’Arquitectura Tradicional (APSAT). La consciència es va estenent, fins al punt que ja es reben avisos de particulars preocupats per si una intervenció urbanística pot posar en perill un element de pedra seca, corrobora Roger Costa, que és el tècnic del departament de Cultura encarregat d’aquest àmbit. Recorda que fins al 2019 ja s’havien inclòs més de 22.000 construccions de pedra seca a l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya (IPEC), una bona part de les quals procedents de la Wikipedra, un inventari col·laboratiu que enguany ja ha superat els 26.000 registres. Tot i això, encara queda camí per recórrer malgrat que els elements de pedra seca “estructuren la majoria del paisatge de Catalunya”, recalca Jordi Grau, que és tècnic de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, un consorci públic adscrit al departament de Territori i Sostenibilitat, i que acull la Wikipedra.
El departament de Cultura hi vol tenir veu quan elements de pedra seca es puguin veure afectats per plans urbanístics. “Ho hem de protegir tot? Raonablement considerem que no, però estaria bé intentar establir uns criteris o unes bones pràctiques”, reflexiona Costa. Ara s’està a l’espera que el ministeri d’Educació espanyol reconegui els ensenyaments reglats de pedra seca. Hi ha un precedent d’un cicle formatiu a Mollerussa sobre pedra natural, on es fan hores de pedra seca (a les Balears també se n’imparteix formació), però Costa diu que la Generalitat aspira a “anar més enllà” i crear un cicle formatiu especialitzat. Oliva afegeix que aprendre a treballar-la ja es concep com una competència que es valora d’un treballador de la construcció, i que la tècnica ja s’utilitza en l’arquitectura contemporània i sostenible. També es fa recerca per constatar que és beneficiós per a la salut el fet de participar en un taller de pedra seca i, per tant, treballar amb les mans i veure el resultat d’haver fet l’esforç.
L’aplicació de la Wikipedra
Tothom pot contribuir a ampliar l’inventari de la pedra seca a Catalunya a través de la Wikipedra. El seu origen està en el grup Drac Verd de Sitges, que des del 2002 va començar a fer un inventari en paper d’aquestes construccions. El 2011, quan ja en sumaven 4.500, es va convertir en digital i va néixer la Wikipedra. De les més de 26.000 fitxes, unes 22.000 són de barraques. Ja hi han col·laborat més de 400 persones i entitats que en una dècada han inventariat unes cinc construccions al dia de mitjana. Ara en són 50 o 60 setmanals. Des del 2016 funciona l’aplicació mòbil Pedra Seca, que facilita la introducció de dades amb uns senzills passos i un reduït grup d’experts les validen. Més de la meitat d’elements són en entorns forestals, on encara deuen faltar molts murs per inventariar. I al Pirineu, on hi ha estructures ramaderes, és potser on més aportacions falten per nodrir la Wikipedra.
