Un castell, una església, un parlament, un palau de justícia o un museu són construccions en les quals l’arquitecte sap com actuar (i fins i tot com sobreactuar); en les quals, a més de donar resposta a un programa funcional, pot ressaltar el seu significat social.
Pous i túnels són també construccions humanes, sovint connectades en els ferrocarrils subterranis. Però, a diferència de les que suara esmentàvem, no tenen un llenguatge característic. Potser per això les estacions de la primera línia fèrria soterrada de Barcelona es van enrajolar amb llosetes ceràmiques, com si fossin cuines o lavabos. I potser per això al metro de Moscou van recórrer a decoracions palatines. Ara a la majoria de les estacions modernes prevalen els murs revestits de materials ordinaris, amb prou feines maquillats amb colors o dibuixos.
A l’estació de l’L-9 Europa Fira, els arquitectes Jordi Garcés, Daria de Seta i Anna Bonet han tingut l’encert d’oblidar-se de qualsevol d’aquests recursos, que tenen com a denominador comú l’afany per embellir l’obra d’enginyeria, i han donat a aquesta obra tot el protagonisme, sense cap mena d’embolcall. El resultat de l’operació són uns espais de gran potència formal. Robustes columnes estructurals i murs de formigó vist es combinen en aquesta estació amb amplis vestíbuls i andanes, amb àmplies escales, que donen al conjunt un aire de gran espai públic sota terra. Alguns revestiments amb planxa metàl·lica tractada, que cobreixen recintes de serveis, i un paviment ceràmic del to del formigó, a més de la senyalització, són els únics elements afegits a aquesta obra, que no per això perd l’accent d’enginyeria.
Aquest homenatge a la nuesa estructural es complementa amb totes les instal·lacions vistes, perfectament ordenades en safates, també amb plafons acústics al sostre hàbilment col·locats; és a dir, amb un ordre i una habilitat que contrapesen la radicalitat de la proposta general.
Garcés, De Seta i Bonet firmen dues estacions més a l’L-9 (acabades fa cinc anys, però obertes al febrer, i mereixedores de l’últim premi FAD d’Interiorisme), seguint el mateix concepte: la de Parc Logístic i la de Mercabarna (on van conservar diverses entrades per a materials constructius en superfície, que ara porten la llum solar a dins). Altres arquitectes, com Toyo Ito o Carme Pinós, també han projectat estacions a l’L-9, on han deixat la seva pròpia empremta. Però probablement és l’aposta per la nuesa de Garcés-De Seta-Bonet la que aconsegueix un resultat més convincent. De vegades l’estació és millor nua que vestida.
