Adéu a un referent intel·lectual
Publicat a La Vanguardia el 1 de desembre de 2021
Oriol Bohigas, arquitecte, urbanista, intel·lectual, assagista, agitador cultural, polemista infatigable, docent,polític,inspirador de la Barcelona renovada davant els Jocs Olímpics i, molt probablement, la figura més influent en l’evolució urbana d’aquesta ciutat des que Ildefons Cerdà va dissenyar l’Eixample,va morir ahir, a les 11 de la nit, al seu domicili barceloní. Tenia 95 anys (n’hagués fet 96 d’aquí tres setmanes) i es va mantenir en actiu fins quan, ja octogenari, va començar a patir els efectes d’un Parkinson que va minar la seva salut i el va anar privant de la mobilitat i la parla.
Es pot dir, sense temor d’exagerar, que Bohigas ha estat el vertebrador de la família arquitectònica barcelonina durant la segona meitat del segle XX. I, també, un ciutadà d’enorme vocació cívica, amb un caràcter independent, apassionat i provocador que el va posar en el centre d’incomptables debats i a la diana de certa burgesia.
Oriol Bohigas i Guardiola va néixer a Barcelona el 20 de desembre del 1925, fill de Pere Bohigas i de Maria Guardiola. El seu pare va ser un periodista que va ocupar càrrecs en l’administració cultural i va exercir un paper decisiu en el salvament dels tresors artístics locals durant la guerra civil. Va ser educat en l’Institut-Escola del Parc de la Ciutadella, far de la pedagogia progressista catalana i republicana. Allà va conèixer Josep Martorell, que el va orientar cap a l’arquitectura (la primera vocació de Bohigas era la història), i va ser després el seu company d’estudis a l’Escola Superior Tècnica d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB), el col·lega amb qui va formar estudi professional i una presència fixa en la seva vida laboral fins a la seva mort fa ara quatre anys.
En els primers anys de la seva vida pública, Bohigas va ser un home amb una missió: acabar amb el fosc monumentalisme franquista i tornar l’arquitectura i la cultura catalanes al camí de la modernitat truncada per la Guerra Civil. El 1951, el mateix any que es va llicenciar i es va associar amb Martorell, Bohigas va participar en la fundació del Grup R, al costat de col·legues com Coderch, Sostres, Gili, Pratmarsó i De Moragas, que va entroncar amb la nova tradició iniciada pel GATCPAC en la Segona República. En la pràctica professional, al capdavant de l’estudi MBM, Bohigas va encapçalar a Catalunya la revisió contextualista del Moviment modern (que a Itàlia van promoure autors com Rogers i Gregotti), produint, entre el 1958 i el 1959, obres clau en la seva trajectòria com van ser el bloc d’habitatges del carrer Pallars o, després, els d’avinguda Meridiana. Amb el britànic David Mackay, que es va incorporar a l’equip el 1962 (i va morir el 2014), Bohigas i Martorell han format un dels despatxos més longeus de Barcelona, en actiu durant uns setanta anys, al qual també està associat l’interiorista Lluís Pau (a IDP), al que va estar associat Albert Puigdomènech (mort el2004) i que des del 2000 va comptar entre els seus titulars a Oriol Capdevila i Francesc Gual (mort el 2017). Al llarg d’aquests set decennis, MBM ha elaborat prop d’un miler de projectes i n’ha edificat centenars, principalment a Catalunya i Espanya, però també a ciutats europees i llatinoamericanes. Entre les seves obres es compten la Fàbrica Piher, la Casa Canovelles, l’Escola Thau, el parc de la Creueta del Coll o els seus treballs de planificació de la Vila Olímpica de Barcelona. I, fora del nostre país, ha construït a ciutats europees com Berlín, Maastricht o Dublín,o sengles parcs a les ciutats argentines de Rosario i Còrdova.
A més de factoria de projectes, l’estudi MBM ha estat també lloc d’aprenentatge per a generacions d’arquitectes barcelonins. Això va donar peu a la formació de l’anomenada família Bohigas, un ens sense estructura formal, però a través del qual aquest arquitecte va consolidar la seva hegemonia en el gremi local, per alegria d’algun dels seus membres i irritació dels que se sentien incòmodes en ella o exclosos.
En paral·lel a la tasca arquitectònica, Bohigas va destacar des de primera hora com a assagista. Del 1963 data la publicació de Barcelona, entre el Pla Cerdà i el barraquisme. El seguirien altres obres com ara Arquitectura modernista (1968), Contra una arquitectura adjectivada (1969), Arquitectura de la Segunda República(1970) o Polèmica d’arquitectura catalana (1970). Menció a part mereixen les seves memòries Dietari de records, formades per tres volums, titulats respectivament Combat d’incerteses (1989), Dit o fet (1992) i Passar comptes (2012), escrits durant viatges amb avió o en els escassos forats que li deixava la seva agenda atapeïda, però tot i així vivaços i molt interessants.
També és destacable el seu compromís amb l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB), en la que va ingressar com a professor el 1964, de la qual va ser expulsat arran de la seva participació en la Caputxinada (quan, el 1966, es va fundar el Sindicat Democràtic d’Estudiants) i en la que després va ser readmès, sent catedràtic de Composició a partir del 1971, i director d’aquest centre entre 1977 i 1980, en un dels seus períodes de més brillantor i projecció.
Amb aquest currículum arquitectònic, cívic i acadèmic, a més d’un ampli corpus teòric elaborat quan el franquisme no l’afavoria amb encàrrecs públics,i amb la ciutat de Barcelona al cap, Bohigas va respondre decidit el 1980 a la trucada de Narcís Serra. Per dir-ho ràpidament, el primer alcalde socialista de Barcelona li va encarregar que transformés l’urbs porciolista, malmesa per l’especulació, en una altra cosa diferent, donant-li un impuls d’acord amb les esperances de futur que van acompanyar la transició ala democràcia.
La resposta a aquell encàrrec, Jocs Olímpics mitjançant, és la Barcelona que avui coneixem, reestructurada, homogeneïtzada, dotada de rondes, oberta al mar, amb una nova façana marítima i convertida en model de modern urbanisme que ha merescut el reconeixement internacional. Bohigas va ser responsable de l’urbanisme barceloní entre 1980 i 1984, un breu període, però en va tenir prou per establir les bases de la nova ciutat. (Més tard seria regidor de cultura de l’Ajuntament barceloní entre 1991i 1994). En aquella transformació urbana van participar moltes persones, però Bohigas va ser el seu principal inspirador teòric, el seu planificador i l’executor d’algunes de les seves parts. Per això, és pertinent considerar-lo com el pare de la nova Barcelona. I, en termes culturals més amplis, com l’home que va enllaçar l’herència noucentista, en la qual reconeixia un ideal de civilització, amb certa modernitat de la segona meitat del segle XX.
Bohigas no va cenyir a l’arquitectura el seu àmbit d’actuació: va ser membre molt actiu de la gauche divine, president d’Edicions 62, de la Fundació Miró, del FAD i, ja amb més de vuitanta anys, de l’Ateneu Barcelonés, entre d’altres càrrecs. Va tenir també una intervenció decisiva en diverses publicacions professionals, com ara Arquitectures Bis. I va acumular distincions, des del premi Nacional d’Arquitectura fins a la medalla del RIBA o la Creu de Sant Jordi, passant per diferents premis FAD (1959, 1962, 1966, 1979…), sovint acompanyats de crítiques derivades de la seva vena de polemista i la seva llengua solta. Pare de cinc fills fruit del seu matrimoni amb Isabel Arnau, (entre ells el també arquitecte Josep Bohigas, actual director de Barcelona Regional), ha compartit els darrers quatre decennis de la seva existència amb la també arquitecte Beth Galí.
