Arquitecta i urbanista
Publicat el divendres, 17 d’octubre de 2014 a EL PERIÓDICO CATALÀ
Barcelona és una metròpoli “privilegiada i esplèndida des del punt de vista del seu futur ambiental”.És el missatge que ens transmet Maria Rubert de Ventós, catedràtica de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura (ETSAB) . Ens rep al seu despatx de la facultat per ajudar-nos, en primer lloc, a aclarir l’estat de la qüestió: ¿Barcelona és una ciutat sostenible? “Les ciutats són sostenibles per definició. Viure relativament apretats i, per tant, malgastant menys territori i aprofitant sinergies és la solució més bona. El que hem d’aconseguir és fer realitat la idea de l’informe Brundtland del 1987, que diu que el desenvolupament sostenible és aquell que satisfà les necessitats presents sense comprometre les de generacions futures”.
En aquest sentit, “Barcelona té pocs parcs però té una gran reserva forestal a Collserola, on es pot anar en bicicleta per camins de terra, i el delta del Prat, on, enter vies i rotondes una mica absurdes, i que desorienten, encara es produeixen excel·lents verdures. Una ciutat amb molts arbres que sobreviuen ordenats i alineats als carrers, a diferència de les grans capitals europees, que tenen grans parcs però pocs arbres”. Un encert del disseny urbanístic, una idea moderníssima que contrasta amb iniciatives tan desafortunades com ara pel sistema de rec automàtic, ja que és evident que s’hauria d’apostar per adaptar l’espai urbà al clima i no a la inversa”.
Un altre punt de millora és, segons la Maria, “la xarxa xarxa de transports públics”, que hauria de copiar llocs com Manhattan, de densitat i característiques semblants a Barcelona, “on hi ha pocs cotxes perquè el transport és rapidíssim”. Les conseqüències d’aquesta millora serien immediates i valuosíssimes: ‘obriria el centre, que seria més gran, més habitable”, cosa que, entre altres beneficis de caràcter socioeconòmic, ens permetria repartir per tot el territori la quantitat de turistes que arriben cada dia i, per tant, els residus que generen”.
I no és l’únic que hem d’aprendre d’altres països: “M’encanten les zones comunitàries de bugaderia dels edificis a Alemanya”. Però això ja no depèn de nosaltres. Perquè si una cosa té clara la Maria és que la ciutadania s’ha de comprometre a reduir residus i estalviar energia, però que és la política qui ha de liderar aquest procés. Hi ha moltes, moltíssimes coses a fer des de les institucions: “Des de no dissenyar pisos de protecció oficial amb espai per a la secadora, per posar un exemple, fins a eliminar directament els aires condicionats de la majoria d’institucions públiques, excepte hospitals, i reduir la il·luminació al carrer”.
Foto portada | extreta del blog de Maria Rubert de Ventós
