Els edificis inclosos al Catàleg de l’arquitectura del segle XX a Catalunya haurien de poder canviar d’ús abans que morin museïtzats. Per aconseguir que segueixin fent servei, els curadors no han de ser experts en estils ni en història, sinó arquitectes que pensin en quins usos són més adequats perquè el nou catàleg sigui un instrument per a protegir i servir
Publicat a El País el 22 de novembre de 2018
El Departament de Cultura de la Generalitat ha fet públic el Catàleg de l’arquitectura del segle XX a Catalunya, llista extensa de més de 400 edificis a protegir, molts més dels quasi 80 actuals. A priori és una bona notícia, en la mesura que l’arquitectura contemporània mereix certa atenció fora dels casos més coneguts, principalment d’arquitectes relacionats amb el modernisme. A la llista encara li cal alguna revisió i alguns ajustos, però cal confiar que finalment reculli, amb intel·ligència i el saber necessaris, el millor de l’arquitectura recent de Catalunya. En aquest sentit, és oportú fer un parell d’observacions.
Darrere l’autoria apareix immediatament l’avorrida qüestió de “l’estil”, i que es podria haver deixat en un lloc secundari. Les obres interessen pel que són, no pel que signifiquen, no tota l’arquitectura és un art, o si més no ens aniria millor si no ho fos. Són bones obres, aporten bellesa als llocs, tenen una utilitat, i moltes duren molt de temps. Els recomptes apareguts fan un èmfasi innecessari en quantes obres té el racionalisme davant del modernisme, el noucentisme o el postmodernisme en el catàleg. L’arquitectura moderna hi té un lloc pel valor de les obres i no pel fet de pertànyer a un estil. La mateixa ciutat o el paisatge són elements de judici molt més valuosos: en el cas que ens ocupa, atorguen més consistència a un conjunt pel fet de compartir un lloc que no pas per pertànyer a un mateix estil. Respecte d’això, en aquesta ocasió s’ha corregit el menyspreu envers algunes obres castigades fins ara per no ser racionalistes, modernes o de l’Escola de Barcelona, com ara l’edifici de La Unión y El Fénix, al passeig de Gràcia, o el de Banesto de la plaça de Catalunya.
Però el que és més important d’assenyalar és si, ara que s’han protegit, seguiran fent servei? Es permetran en aquests edificis intervencions per adequar-los a un nou ús, per exemple? Qui jutjarà i com es valoraran les intervencions en aquests edificis? Com es decidirà el nou ús d’aquests edificis protegits, arribat el cas? Se’ls congelarà? El catàleg tindrà curadors? Més de 400 edificis són molts per no pensar que canviaran d’ús; en realitat molts ja ho han fet, però fins ara no tenien protecció, com per exemple el sobri edifici Nestlé del carrer Aragó, que és —des de fa uns anys— un edifici de la Generalitat ocupat actualment pels Serveis Territorials d’Habitatge. Molts d’aquests edificis, malgrat l’autor, poden seguir tenint una utilitat més enllà de per què van ser construïts. Cada cop més sovint s’intervé en edificis amb valor arquitectònic, i molts d’ells segur que seran en aquest nou catàleg. Així doncs, benvingut sigui. Però si ara, com asseguren els responsables de Cultura, es vol que la societat se’ls faci seus, deixem que els edificis complexin el seu destí i que perllonguin la seva vida canviant d’ús: més val això que no que morin museïtzats i inútils. Cal, doncs, ser oberts de mires i pensar en els edificis com a construccions que duen a l’ADN el canvi d’ús, perquè el que no poden fer és canviar d’autor. Per aconseguir que segueixin fent servei, els curadors del nou catàleg no han de ser experts en estils ni en història, sinó arquitectes que pensin en quins usos són més adequats perquè el catàleg sigui un instrument per protegir i servir.
