El diari Ara publica un reportatge basat en la tasca de reconeixement i denúncia encapçalada des d’Arquitectes per l’Arquitectura amb el recolzament d’Arxius d’Arquitectura a Catalunya ‘ENTRE L’AGRESSIÓ I L’OBLIT’, finestra setmanal responsabilitat de l’arquitecte, membre de la junta de l’associació i editor del web de catalogació Aureli Mora.
Publicat el dissabte 6 de gener de 2018 al diari ARA | Antoni Ribas Tur
Dels dies feliços d’estiu a l’antiga Casa Regàs i el Belvedere Georgina, una de les obres més emblemàtiques de la Catalunya dels anys 70, no en queda res. Es troben en un estat de degradació absoluta. L’actitud dels actuals propietaris i el temps han donat un cop de puny a l’esperit lúdic amb què la van dissenyar els arquitectes de l’estudi PER, Oscar Tusquets, Lluís Clotet, Pep Bonet i Cristian Cirici. “Van actuar amb una actitud trencadora: inicialment l’obra consistia en l’ampliació d’una masia, i la van acabar convertint en el garatge d’una casa nova”, afirma l’arquitecte Aureli Mora, que n’ha denunciat la ruïna a través de la web d’Arquitectes per l’Arquitectura.
La mateixa actitud rupturista i juganera també es troba al Belvedere: “Van fer una glorieta clàssica, però la coberta també era un aparcament. Van contraposar la modernitat de l’automòbil amb el classicisme de l’edifici i amb el paisatge”, subratlla Mora. La situació de la Casa Regàs i el Belvedere Georgina no és un cas únic, sinó la punta de l’iceberg de la problemàtica de la conservació de l’arquitectura moderna i contemporània. Un altre cas que ha sortit a la llum en les últimes setmanes és l’amenaça d’enderroc de la Casa Van der Driesche, a Eivissa, obra dels últims guanyadors del Premio Nacional d’arquitectura, José Antonio Martínez Lapeña i Elías Torres. En aquest cas, el Consell Insular d’Eivissa i l’Ajuntament de Sant Josep de sa Talaia estan estudiant el requeriment de catalogar l’edifici que els va fer el Col·legi d’Arquitectes de les Illes Balears. En canvi, la marquesina del complex turístic Politur, de Bonet Castellana, Puig Torné i Esquius, del 1963, sembla tenir els dies comptats, ja que l’Ajuntament de Platja d’Aro en va autoritzar l’enderroc fa pocs dies.
Almenys en el cas de la casa Van der Driesche no ha passat com amb la mítica Casa Guzmán d’Alejandro de la Sota, a Madrid, la destrucció de la qual es va descobrir fa un any quan ja havia estat substituïda per un habitatge anodí. “És molt difícil aturar la destrucció d’un edifici quan ja hi ha l’excavadora. Hem d’arribar abans”, diu Susana Landrove, directora de la Fundación Docomomo Ibérico. Des de l’any 1933 aquesta entitat ha catalogat 1.700 obres d’entre els anys 1925 i 1965. El debat sobre aquest patrimoni més recent segueix, i en repassem algunes de les claus més significatives.
El desconeixement públic
Més consciència social es tradueix en més protecció
Pràcticament tots els testimonis d’aquest reportatge lamenten que la ciutadania no sigui més conscient del valor patrimonial de l’arquitectura moderna i contemporània. “Manca conscienciació”, afirma Mora. “El gran problema és que no hi ha una educació pel que fa a l’arquitectura i els seus valors. Si la gent no l’aprecia, l’administració difícilment la protegirà”, subratlla Landrove. Per a l’arquitecte mallorquí Jaume Mayol, del despatx mallorquí TEd’A Arquitectes, l’arrel del problema també es troba en el caràcter experimental d’aquests edificis: “El racionalisme va representar un trencament amb el passat i s’ha vist com una arquitectura volàtil i passatgera”.
En canvi, segons l’arquitecte Xavier Güell, autor de diferents guies d’arquitectura catalana, l’arquitectura des dels anys 30 s’ha estudiat amb prou profunditat perquè sigui més coneguda. “Hi ha prou documentació perquè hi hagi un coneixement i es pugui divulgar. Cal donar-les a conèixer a través de les distintes administracions”, afirma. El primer que va denunciar que la Casa Van der Driesche perilla va ser l’arquitecte Salvador Roig. A més de la poca sensibilitat, creu que “l’especulació” i el fet que als col·legis d’arquitectes els costi assumir més feina també influeixen en aquesta situació. “S’ha perdut una feina històrica de divulgació”, afirma Roig, abans de reivindicar que “la societat civil” també ha de prendre la iniciativa per vetllar pel patrimoni.
Renovar la catalogació
Calen noves fórmules creatives per vetllar pel patrimoni
Els catàlegs són l’eina principal amb què les administracions tenen cura del patrimoni. “En el cas de Barcelona, això està força regulat, tenim un catàleg força raonat i força exhaustiu que protegeix obres més recents que les racionalistes”, afirma Güell. Així i tot, encara hi ha feina per fer. “És molt esbiaixat, des del Modernisme fins al Grup R hi ha una davallada”, explica Mora. En el cas de Palma, l’Ajuntament està revisant el catàleg per incloure-hi edificis moderns i contemporanis. “Quan parlem de patrimoni retrocedim 80 o 90 anys i no entenem que hi ha edificis que automàticament ho són -diu l’arquitecte Martí Lucena, autor d’una guia d’arquitectura de Palma-. La catalogació és un procés lentíssim, i pel camí es perden coses. I en aquest país tampoc no hi ha el costum de fer manteniment dels edificis”, subratlla. En aquest sentit, la Fundación Docomomo Ibérico està treballant en un pla de protecció del patrimoni del segle XX amb el ministeri de Cultura i en un altre amb el de Foment perquè l’adequació dels edificis a les normatives actuals els provoqui les mínimes alteracions possibles.
La Generalitat està treballant en l’ampliació de la llista de Béns Culturals d’Interès Nacional, però la patrimonialització de l’arquitectura moderna i contemporània també qüestiona els mètodes tradicionals de catalogació. “Les administracions són lentes, i hem de buscar la manera de ser proactius i que la catalogació no sigui una prohibició sinó que també s’expressi d’una manera positiva”, diu Mora. Per a l’arquitectura de les últimes dècades, apunta que podrien catalogar preventivament: “No pretenem que s’incloguin en un catàleg corrent, però sí que es podrien incloure matisos en els catàlegs. Si no ho fem, potser d’aquí 20 anys ens en penedirem”, explica Mora.
Mantenir els edificis vius
La necessitat i els riscos d’intervenir en edificis històrics
També hi ha consens que cal mantenir els edificis vius i que el fet que un edifici estigui catalogat no implica que no s’hi puguin fer intervencions, sempre amb la cura adequada. “Si es deixen intactes, sempre hi haurà algun punt en què seran incòmodes”, explica Mora. Així i tot, aquest és un debat molt intens. En el cas de les obres públiques, “qui tria els que triaran els professionals que poden fer-ho bé?”, es pregunta Lucena. Un altra vegada, la catalogació i les normatives tornen a ser elements delicats i torna a ser necessari ser creatiu. “S’han de trobar noves fórmules. Com a arquitecte m’he trobat sense eines per fer propostes que serien més beneficioses per a l’edifici”, diu Mora. “Una obra d’arquitectura no té per què quedar estigmatitzada pel fet de ser d’un gran arquitecte. S’hi han de poder fer actuacions per anar-la actualitzant i adequant”, subratlla Güell.
A Mallorca i a Barcelona hi ha dos exemples en extrems oposats. Jaume Mayol va dedicar la tesi doctoral a Guillem Forteza, autor de diverses escoles a la Mallorca i l’Eivissa republicanes, i quan va intervenir en la de Son Espanyolet, va voler passar desapercebut al màxim. “L’edifici estava molt deformat. Al llarg dels anys havien aparegut molts volums annexes, com unes galeries; s’havien canviat els colors de la façana i s’havien fet pedaços al paviment, i vam recuperar l’aspecte modern”, recorda Mayol. A Barcelona, tot i ser efímera, la recent intervenció d’Anna i Eugeni Bach al pavelló Mies van der Rohe, que va consistir a vestir-lo de blanc per posar de relleu l’espai, va ser radical: “Tot i ser una icona, la Fundació vol que anualment s’hi faci una intervenció per donar-li una nova vida i perquè el gran públic entengui que una obra tan important com aquesta no ha de ser intocable”, diu Güell.
Com diu l’arquitecte i professor de la URV Roger Miralles, cal decidir si un edifici es tracta com un “document” o si es permet que “la vida continuï”. “No hi maneres de fer absolutes; cada arquitectura s’ha de tractar segons les seves pròpies normes. El pitjor que pot fer una intervenció en un edifici és intentar no existir”, explica, abans de posar un cas ideal: un dels habitatges de la Casa Bloc està museïtzat i alhora va ser el lloc on es van allotjar els refugiats que van arribar a Barcelona el juny del 2016. I defensa que el sector pugui tenir més pes en la presa de decisions sobre edificis concrets.
Nostàlgia i història viva
Conservar un edifici també és fer una lectura de la història
En els últims anys, la Fundación Docomomo Ibérico ha eixamplat el seu radi d’acció fins a l’any 1975. Tenir perspectiva històrica ha sigut imprescindible, però a mesura que es cataloguin els edificis més recents, segons Miralles, aflorarà una relació més “emocional” amb ells i els sentiments dels implicats poden entrar en joc. “La societat neocapitalista idealitza certs moments de la història recent, i ens hem de preguntar com es tracta l’arquitectura de la nostàlgia i la història que representa”, conclou Miralles.
