Les èpoques de crisi ofereixen oportunitats de grans canvis que han de ser estratègics
Publicat a l’ARA el 14 d’octubre de 2020
Es parla de l’urbanisme tàctic, que és sens dubte un oxímoron (que algú va inventar amb èxit), perquè l’urbanisme és per definició una disciplina estratègica que comporta transformacions estructurals a la ciutat i que per tant requereix temps de reflexió i d’execució. No obstant això, sí que existeixen les urbanitzacions d’espais públics tàctiques, realitzades amb una inversió petita i de forma molt ràpida, desenvolupades per respondre a urgències urbanes o per testar el comportament de la ciutat amb visions a llarg termini. En aquesta època de pandèmia, crisi climàtica i incerteses Barcelona i altres ciutats del món han respost ràpidament enfront del repte d’augmentar l’espai públic per permetre que els ciutadans puguin passejar o moure’s amb més seguretat a la ciutat.
Des del meu punt de vista la primera sèrie d’actuacions s’ha fet de manera apropiada, atès el temps i els recursos dels quals s’ha disposat. És ara, tanmateix, el moment de madurar el model i consolidar la visió, millorar el disseny i els processos que ajudin a construir una ciutat millor a llarg termini.
En aquest sentit voldria compartir algunes reflexions:
1. Les urbanitzacions temporals han vingut per quedar-se perquè l’ús de la ciutat en l’era de la informació està més definit pel temps que per l’espai, gràcies a la capacitat que tenim de gestionar informació en temps real. I per això cal aprendre a fer espais públics reversibles, transformables i actualitzables. El carrer de secció fixa va ser inventat al segle XIX i està obsolet.
2. Els carrers de l’Eixample van ser dissenyats per Ildefons Cerdà per moure’s, no per estar-s’hi, una funció reservada als interiors de les illes que eren jardins. Ja coneixem la història. Però de la mateixa manera que Cerdà va proposar la reforma de la Ciutat Vella, ara hem de reformar l’Eixample a partir de principis ecològics. Molts dels carrers que ara veiem pintats de colors haurien més aviat de desasfaltar-se i introduir arbres i arbustos per renaturalitzar la ciutat. Necessitem ciutats que absorbeixin CO2, no que n’emetin.
Invertir principalment en l’Eixample significa fomentar la dicotomia entre qui és centre i qui no n’és. Cal eixamplar l’Eixample
3. Les urbanitzacions tàctiques han de respondre a visions estratègiques, i crec que a Barcelona les dues coses s’han alineat bé, perquè l’objectiu a llarg termini de la ciutat és eliminar espai per a l’automòbil privat, ja que en el futur ens mourem menys i utilitzarem transport públic i compartit. El model de ciutat format per barris productius connectats (l’anomenada ciutat dels 15 minuts) és sens dubte el model propi del segle XXI.
4. Tot i això, les urbanitzacions tàctiques han d’arribar a tota la ciutat. Especialment als barris on més impacta aquesta pandèmia o qualsevol altra futura crisi. Invertir principalment en l’Eixample significa fomentar la dicotomia entre qui és centre i qui no n’és. Cal eixamplar l’Eixample.
5. Les actuacions a l’espai públic a la ciutat s’han de fer amb un pla a llarg termini i amb consens de molts agents socials. Molt probablement la confusió que hi ha actualment a la ciutat és perquè no existeix una visió compartida sobre el futur de l’espai públic ni dins ni fora del govern municipal. L’últim Pla de Mobilitat, que incloïa la xarxa ortogonal d’autobusos i les superilles, es va aprovar amb un ampli consens. Ara que se n’està redactant un de nou, fora bo debatre i acordar una visió per als propers anys i que qualsevol actuació tàctica treballi en aquesta direcció.
6. Els espais públics provisionals requereixen elements urbans provisionals que siguin movibles i adaptables a les noves circumstàncies. Barcelona és un referent mundial pel disseny del seu espai púbic i pels seus bancs, enllumenat o papereres, i per tant hauria de desenvolupar-se una nova generació de terrasses de bars, zones de jocs infantils, baranes per a l’ampliació d’escoles, o renaturalitzacions d’ús temporal.
Les èpoques de crisi ofereixen oportunitats de grans canvis que han de ser estratègics. El pitjor seria contaminar amb la visió tàctica curtterminista la transformació futura de la ciutat. Per fer una ciutat d’emissions zero com es demana a Europa (i que alguns reclamem des de fa molts anys) fa falta tenir una visió a llarg termini per saber què fer demà. I hem d’invertir molts recursos en aquesta direcció, perquè l’ecologia serà la nova economia. Les millors accions tàctiques ara són les que obeeixen a una bona estratègia que permeti fer de Barcelona i la seva regió metropolitana una ciutat ecològica, que fomenti la vida.
