Quatre línies de treball de l’arquitectura catalana actual
Publicat a Politica&Prosa l’1 de març de 2024 | Foto: Els arquitectes Fabrizio Barozzi i Alberto Veiga (Barozzi/Veiga), fotografiats per José A. Santos
Un arquitecte italià i un altre de gallec, que es van conèixer a Sevilla i van obrir fa vint anys l’estudi a Barcelona, han treballat des de llavors per a països com Suïssa, els Estats Units, la Xina o els Emirats. I no en obres menors, sinó construint equipaments culturals com la Filharmonia de Sczcecin, que els va valer el premi Mies. Entre els seus projectes en curs hi ha la reforma integral del campus de l’Art Institute de Chicago. A Espanya, no hi ha un estudi amb més projecció internacional.
Per què van anar a Sevilla?
Fabrizio Barozzi. Vaig anar a Sevilla com a estudiant d’Erasmus, em va semblar una destinació exòtica. Hi vaig estudiar i vaig treballar al despatx de Guillermo Vázquez Consuegra, que va ser el tutor de la meva tesi.
Alberto Veiga. Jo havia treballat a Pamplona amb Patxi Mangado. Coneixia Vázquez Consuegra i vaig anar a treballar amb ell. Allí vam coincidir el Fabrizio i jo.
F.B. Va sortir un concurs d’habitatges a Úbeda. Em vaig presentar i el vaig guanyar. Vam decidir formar equip amb l’Alberto.
Què els va atreure mútuament?
F.B. Jo vaig començar a treballar quan era estudiant, l’Alberto ja estava titulat, se’l notava més madur.
A.V. Del Fabrizio em va atreure la seva manera de ser i de prendre’s l’arquitectura. Per aquesta època jo pensava anar a Nova York, però mentre tramitava el visat va sortir això d’Úbeda. Havíem treballat menys d’un any junts. Però vam intuir que l’associació podia funcionar.
Com definirien avui la sensibilitat arquitectònica de Barozzi/Veiga?
A.V. Ens fixem molt en el lloc on hem de construir. I ens preocupem per inserir de la manera més natural l’edifici en el context. Es tracta de definir una proposta específica, però que tingui alguna continuïtat amb la història i la tradició del lloc. Amb el pas dels anys ens hem centrat més en l’essència, en el que és fonamental, en el que dona sentit al teu treball; a reconèixer que cada lloc és singular i que el que has de fer no és afegir més complexitat, sinó sintetitzar i ser expressiu amb poques coses.
F.B. Hem treballat sempre de la mateixa manera, molt preocupats per una arquitectura que sàpiga agafar el to dels llocs on s’aixecarà.
Vostès diuen que la seva arquitectura no vol ser adjectiva, o adjectivable, sinó substantiva. Poden desenvolupar aquesta idea?
A.V. Sempre pensem en el que ens sembla fonamental, i en com expressar-nos a través del que farem. No comencem per les condicions. Per exemple, que l’edifici sigui verd o sostenible o efímer… Comencem esbrinant què demanen el lloc i el programa, i a partir d’aquí fem la nostra proposta. Tota la resta és subordinat. L’arquitectura ha de ser sostenible, indiscutiblement. Però per a nosaltres l’argument central sempre és l’arquitectura.
Reivindiquen, doncs, els atributs clàssics de l’arquitectura: la composició, la materialitat, l’espai, la relació amb el medi urbà o natural, la proporció…
F.B. Estem compromesos amb aquests atributs. L’arquitectura és el fet construït, i per a nosaltres és molt important com enllaces els diferents elements. És el misteri de cada projecte. Tractem de fer edificis públics, per crear ciutat i espai públic. Són sempre molt sintètics, molt compactes, molt depurats, tot hi és necessari i res no ha de ser superflu.
Després de Sevilla, van triar Barcelona. Ja instal·lats, però sense contactes, van optar per presentar-se a concursos internacionals. Amb quin criteri els van seleccionar?
F.B. Formem part d’una generació europea. Sempre hem considerat Europa com la nostra casa. Això ha marcat la nostra generació, en la qual es va produir una diàspora d’arquitectes italians i d’altres països, formats en escoles nacionals, amb les seves sensibilitats característiques, però oberts al món. Inicialment, vam concursar per necessitat, aquí o allà. Triàvem de manera espontània…
A.V. …però amb preferència pels concursos d’arquitectura pública, que llavors abundaven. Per exemple, el de l’auditori d’Águilas (2005-2011), que era obert i, per tant, accessible per a un equip que començava com el nostre. En aquesta etapa inicial vam concursar a Espanya, a Itàlia, també a Alemanya. Hi havia aquesta obertura. Els nostres primers col·laboradors procedien ja de diferents països.
F.B. Potser no teníem un criteri de selecció dels concursos gaire elaborat. Ens venien de gust, això sí, determinats llocs, amb un context articulat, singular. La nostra primera experiència, com dèiem, va ser en habitatge públic. Després ens vam inclinar pels equipaments culturals.
La seva va ser una opció de futur incert. Quant va trigar a arribar el primer projecte? Amb quines dificultats i amb quin ànim van sobreviure?
F.B. A finals del 2003 vam pensar que amb l’obra d’Úbeda podríem subsistir. Ens vam instal·lar a Barcelona per muntar l’estudi. Vam treballar gairebé un any. Però finalment el projecte es va aturar.
A.V. Vam haver de presentar-nos a molts altres concursos. No en vam guanyar cap fins a finals del 2005, quan vam aconseguir l’obra d’Águilas. Això ens va canviar la vida. Ja estàvem a punt de tancar.
F.B. El 2004 i fins a finals del 2005 ho vam passar malament. Però vam remuntar amb Águilas i, poc després, vam guanyar el concurs per a la seu de la D.O. Ribera del Duero a Roa (2006-2011). Totes dues obres es van inaugurar el 2011, amb un dia de diferència. I aquí es va acabar, fins avui, la nostra relació laboral amb Espanya. Aquests dos projectes els vam acabar durant els pitjors anys de la crisi econòmica. D’una banda, això va ser un inconvenient, un motiu d’inquietud. Però, de l’altra, vam gaudir de bastanta llibertat.
A.V. Vam tenir llibertat i sort, perquè totes dues obres s’haurien pogut aturar a causa de la crisi. Però no va passar. Després va començar un altre període difícil per a l’estudi, sense feina, amb molts concursos i molts segons premis. Fins que vam competir per a la Filharmonia de Sczcecin (2007-2014), a Polònia, i vam guanyar.
A Águilas i Roa van apostar per volumetries molt personals i expressives. Per què? Perquè van ser concebudes en temps d’arquitectura icònica? Perquè eren el resultat d’una llibertat juvenil?
F.B. Hi havia una mica de despreocupació juvenil. Fins i tot d’inconsciència. Ens sentíem predisposats a experimentar. A Águilas hi va haver també certa influència de l’arquitectura portuguesa, alguna cosa de Siza, en aquestes formes més sinuoses, que són gairebé una oda a la geografia de la badia. En canvi, Roa anuncia ja les nostres pautes de treball posteriors. Tota la nostra obra cerca l’equilibri entre l’especificitat del lloc i l’autonomia de la forma. Aquesta dicotomia troba allí la seva primera manifestació. Águilas és un edifici més autònom, autoreferencial.
La Filharmonia de Sczcecin va ser una aposta formal més complexa, on l’art contemporani es fon amb la història local, l’arquitectura amb l’urbanisme i el que és icònic amb el que és funcional. Quin record tenen d’aquest projecte?
F.B. Sczcecin és la síntesi d’Águilas i Roa. En tots dos llocs vam treballar amb el que vam trobar. Acceptes les contingències d’un context, robes algun element d’aquest context i el transformes. Totes dues obres sorgeixen de la idea de treballar en continuïtat amb un context. A Roa, amb el medi medieval de Castella. A Sczcecin, amb l’expressivitat latent d’aquella zona europea.
A.V. Sczcecin va ser un projecte que va durar set anys. Polònia havia ingressat feia poc temps a la UE, la seva economia era encara precària. Hi va haver moltes modificacions sobre la marxa. El canvi de divisa ens perjudicava. Tots els col·laboradors que ens van assignar s’havien format en una altra cultura arquitectònica. La burocràcia era tremenda. Ens vam sentir molt sols.
Com s’hi van sobreposar?
A.V. Gràcies a l’entusiasme que ens despertava el nostre projecte: ens semblava que podia ser quelcom rellevant. I gràcies a la dimensió del repte: no cada dia t’encarreguen la seu d’una filharmònica. Davant de tantes dificultats vam pensar a abandonar. Però vam continuar.
F.B. L’Ajuntament no havia fet mai una obra pública de tanta complexitat. De fet, era el primer gran edifici públic de Sczcecin després de la Segona Guerra Mundial. Ni el client ni nosaltres sabíem, d’entrada, a què ens enfrontàvem. La gran majoria de col·laboradors que va seleccionar l’Ajuntament tenien més de setanta anys. El contracte que vam signar incloïa clàusules lleonines… El més rendible va ser poder construir l’edifici. Però, a mitja obra, el nostre despatx estava tècnicament en fallida. Vam dedicar diversos anys a desenvolupar aquest projecte, en exclusiva. Ens ho vam prendre de manera una mica romàntica. A vegades, gairebé heroica. Passats aquests anys de dedicació total, ens vam veure forçats a tornar a fer concursos. Aquí vam aprendre que cal fer-los, precisament, quan més feina tens. Així vam optar per al concurs de Lausana, també amb l’aigua al coll.
Sczcecin els va valer el premi Mies, el principal guardó europeu, i en van ser els guanyadors més joves. Tenien uns 40 anys. Quina influència, anímica i comercial, va tenir en vostès?
A.V. Guanyar va ser una cosa inesperada, ens va produir una enorme satisfacció professional i va obrir un període feliç. Els col·legues havien reconegut la nostra obra. Ens van encarregar més cursos i conferències. Vam començar a entrar en concursos per invitació prèvia.
Després van empalmar tres obres a Suïssa, el Museu Cantonal de Lausana (2011-2019), el Bündner Kunstmuseum de Chur (2011-2016) i la Tanzhaus de Zuric (2014-2019), que són obres també monumentals, però d’una monumentalitat sòbria i pautada, que podria evocar David Chipperfield. A què obeeix aquesta evolució?
A.V. Sí, són projectes més continguts. Però igual de radicals. Són continguts formalment perquè, amb els anys, vas més a l’essència, al que és fonamental per resoldre un lloc amb pocs moviments. A Lausana ens interessava subratllar què significa la idea de la cosa pública.
F.B. Perquè, inicialment, el concurs era per fer tres museus i l’espai públic que els relacionava.
A.V. En aquest període no vam voler ser més sintètics per ser més minimalistes, sinó perquè teníem un concepte molt clar de què era fonamental en els emplaçaments atorgats.
F.B. «Després de guanyar el concurs de Lausana, Chipperfield ens va dir que havia apostat per nosaltres sense saber si érem uns temeraris, uns idiotes o uns genis.»
F.B. Podríem dir que Lausana és com una fàbrica en un àmbit ferroviari. L’obra de Chur forma un díptic amb l’edifici històric previ, del qual manlleva alguns elements. I l’obra de Zuric és una experimentació constructiva per fer una infraestructura cívica. No és el mateix estar davant la badia d’Águilas que al costat de l’estació de trens de Lausana… Per cert, Chipperfield era el president del jurat del concurs de Lausana. Entre els vint finalistes hi havia molts premis Pritzker. Nosaltres érem els únics de la quota «per al relleu generacional». Necessitàvem més encàrrecs. Vam reunir el nostre equip i els vam dir que si no guanyàvem hauríem de reduir plantilla. Així i tot, vam fer una proposta molt radical, molt depurada… Després de guanyar, Chipperfield ens va dir que havia apostat per nosaltres sense saber si érem uns temeraris, uns idiotes o uns genis.
Quina és la importància, en la seva professió, de no donar-se mai per vençut?
A.V. És fonamental. Cal aguantar, continuar endavant. Tot això acaba conformant una actitud vital. En arquitectura, el temps pot ser molt diferent per a qui fa el projecte i per a qui el jutja. Tu pots treballar mesos i anys en un projecte, i després vindrà algú i el jutjarà sense dedicar-li, ni de lluny, tot el temps que tu has dedicat a pensar-hi.
Tenen en desenvolupament projectes per a Bèlgica, Alemanya, el Regne Unit, Emirats, els Estats Units, Espanya… Què han après en llocs tan diferents?
F.B. A tot arreu es té una idea diferent de què és un arquitecte. Als Estats Units, preval el concepte de design architect. El que esperen de tu és que donis la idea per al projecte, i ja està. Quan a les obres de Chicago o Miami insistim a desenvolupar tot el projecte executiu, no ho entenen. En canvi, a Suïssa, l’arquitecte se’l considera també com el constructor i la seva responsabilitat és global.
En quin país se senten més còmodes?
A.V. Per a un arquitecte, Suïssa és un lloc molt segur. Quan vam treballar a Lausana, Chur o Zuric, vam passar una dècada sense grans angoixes, amb un calendari de pagaments suficients assegurat a quatre anys vista.
F.B. Allí és fonamental la constància, la fiabilitat del sistema, i això et dona la seguretat que acabaràs a temps i bé.
A.V. A cada país hem après alguna cosa. Sobretot, que en cada nou projecte has de confiar més en tu. I no solament perquè en un país es treballa millor o pitjor. O per pensar que t’adaptes a les maneres locals. Aprens que has de tenir el millor projecte possible i que, a partir d’aquí, treballes amb seguretat.
El 2019 van guanyar el concurs per al desenvolupament del campus de l’Art Institute de Chicago, un projecte enorme, amb diversos edificis de nova planta i molts anys de feina al davant. Què en destacarien?
F.B. La discreció que hi ha al voltant d’aquest projecte continua sent gran. Quan es va fer públic aquest encàrrec, el 2019, ja feia tres anys que hi treballàvem. Vam començar en temps del president Obama. Ara ja fa vuit anys.
A.V. «Per a un arquitecte, Suïssa és un país molt segur. Quan hi vam treballar vam passar una dècada sense grans angoixes, amb un calendari de pagaments suficients assegurat a quatre anys vista.»
A.V. L’Art Institute es va posar en contacte amb nosaltres l’octubre del 2016. El gener del 2017 vam començar a treballar en idees abstractes. Després van venir a visitar les nostres obres. Vam estar dos anys preparant el master plan, fins que el 2019 ja es va anunciar que érem els seleccionats. I llavors va començar la recol·lecció de patrocinis. Però va arribar la covid, el març del 2020, i tot es va aturar. Ara estem treballant en dos aspectes inicials del projecte, el condicionament de l’entrada principal i la remodelació de les galeries d’arts decoratives europees, tot dins de l’edifici històric.
F.B. Fa uns mesos s’ha reiniciat la campanya de recaptació de fons, encara que el clima postcovid no és el més favorable per fer-ho. És una cosa generalitzada. També una altra gran obra a Chicago, la del Barack Obama Presidential Center, que han dissenyat Williams i Tsien, porta retard per problemes de finançament. Molts bilionaris s’han instal·lat a altres estats, on la tributació és menor.
Per cert, tenen també un projecte a Miami.
A.V. Sí. L’Oolite Arts, un edifici cultural, amb un programa educatiu i residències per a artistes joves.
Han aconseguit l’estabilitat econòmica?
No estem mai tranquils del tot. Hem de guanyar un concurs important cada any; si no és així, l’any següent tindrem problemes. A l’estudi ja hi ha unes 25 persones.
L’arquitectura catalana i l’espanyola estan ben considerades. Però la seva presència a l’estranger –i en això són una excepció– és limitada.
A.V. No sabríem dir-ne el motiu. Per a nosaltres, concursar a l’estranger va ser una cosa natural.
F.B. Hi ha dificultats per les diferències culturals a cada país, per l’idioma, per la normativa, etcètera. Però, intel·lectualment, aquests reptes estimulen.
Van guanyar el concurs per a la seu de l’Institut de Ciència i Tecnologia de Barcelona (ICTB) (2021), però la seva obra en aquesta ciutat és fins ara nul· la. Com valoren aquest fet?
F.B. Tenim ganes de construir aquí. Ara agraïm edificar a prop de casa. Per això ens vam apuntar als concursos de l’ampliació del MACBA, i a la de l’ICTB. Vam guanyar el segon.
Han fet ja cinquanta anys o els falta poc per fer-los, el seu estudi té vint anys, experiència i projecció… Com ha canviat la seva idea de l’arquitectura?
F.B. No ha canviat gaire. Les bases conceptuals de la nostra arquitectura són constants, encara que hem millorat molt tècnicament, això sí.
A.V. Una mica sí que ha canviat. Hem après molt, ens coneixem molt millor i entenem que som capaços de fer moltes coses junts. Des del principi hem compartit els mateixos valors sobre l’arquitectura, però ara entenem millor què és important per a tots dos. Els nostres projectes són cada dia més consistents. 
