La mateixa ciutat que durant tants anys li va donar l’esquena al mar ara la dona a la cultura
Publicat a La Vanguardia el 29 de novembre de 2020
El marc temporal dels joves ja no és el nostre, i menys encara el dels vells. “Què vol, vostè, són coses de l’edat”. El futur galopa des d’ahir. “Ja se sap, a partir dels 65…”. Una sarcàstica carambola de la història: la majoria, que encara viu, i que va fer tant pels canvis socials i va lluitar per les llibertats esgarrapant amb avidesa la modernitat, s’ha vist abocada a una irrellevància social, o a morir d’una forma indigna. Cruel. Vulguem o no aquesta societat té un impuls suïcida. Deuen ser coses de la deshumanització general o que el viure entre pantalles trastoca sentiments. El sorprenent autisme de la dictadura digital es va accentuant amb la pandèmia i amb el neollenguatge. Inaugurem un altre món.
I més en la deglució de la gran ciutat, a les ciutats, com la nostra, que han aconseguit convertir-la en un parc temàtic per a pràctiques de risc. Una ciutat que definitivament ja no és ni per a vells ni per a passejants ni tafaners. “Millor es quedin a casa”. El savi recorregut del passeig és, ara, caminar en estat d’alerta. “És que ja no miren per on van”. Una epidèmia de bicicletes, skates, patins, longboards , giroscopis… tots ells tan temibles, avancen fins al turmell, esclatant fèmurs, deixant genolls tumefactes… Material per a traumatòlegs i fisioterapeutes. “Els avis van a la seva, no vigilen”. A més el bípede amb rodes circula ungit del seu compromís cívic, del seu pacte amb el medi ambient i amb el radical suport municipal. I el de Greta. Cada cosa hauria de ser al seu lloc.
L’experiència visual de la ciutat a vista de dron pot ser un curs d’iniciació al caos. Una pissarra amb geometries impossibles, cantonades amb gepes grogues, traçats inversemblants i equívocs. Indesxifrables per al vianant. Resumint: una invitació al telepasseig. Quan aquests vells encara podien recórrer la ciutat, Barcelona era una capital perfumada de si mateixa. Alçada en la seva cultura, gloriosa entre la tradició i l’avantguarda. La mateixa ciutat que durant tants anys li va donar l’esquena al mar ara la dona a la cultura. Fins i tot a la cultura popular que tantes consciències consistorials tranquil·litza. “Els vells sempre amb les seves nostàlgies”. Barcelona és una ciutat indecisa. Abstreta i deprimida, dissolta en el seu desinterès per activar tota la creativitat que amaga. Només un renéixer cultural podrà retornar als vells el que varen anhelar.
P.D. A quina edat a un/a se’l considera vell/a?
