Xavier Monteys reflexiona sobre l’exposició recentment inagurada ‘Carrilho da Graça: Lisboa’ al Museu Marítim, organitzada per Arquitectes per l’Arquitectura
Publicat el dimecres 1 de març de 2017 al diari EL PAÍS
Per a qualsevol barceloní, sigui o no arquitecte, sorprèn veure la maqueta, o si ho prefereixen, el plànol amb relleu de l’entrada, de l’exposició Carrilho da Graça: Lisboa; és un cop de puny visual. Un plànol-maqueta de 7,40 x 3,60 metres amb una presència gràfica formidable en blanc i negre, o més ben dit en negre i blanc, que reflecteix a la perfecció, com cap altra manera de representar Lisboa, la increïble barreja de malles i traçats urbans de la Ciutat Blanca. A nosaltres, tan acostumats a Barcelona i el predominant traçat d’Ildefons Cerdà que hem vist tantes vegades, no pot deixar-nos indiferent el traçat, o millor els traçats, d’una ciutat com Lisboa. Aquesta disparitat de teixits i llocs cosits amb els anys i successives modificacions i petits i grans ajustos té una explicació elemental: és la geografia, la responsable; és l’orografia la que obliga. La traça urbana, podríem dir, és la traducció de la forma del terreny. No és una invenció formal, com per exemple ho podria ser el Pla de Rovira i Trias per a Barcelona, sinó que és l’expressió construïda del lloc geogràfic que ocupa. Una retícula regular en el cas del pla barceloní i un conjunt de fragments més o menys regulars d’aparença desgavellada.
Les obres i els projectes de l’arquitecte João Luís Carrilho da Graça que es poden visitar a l’exposició de les Drassanes duen la ciutat al seu ADN i semblen subsidiaris d’aquesta, i es converteixen en l’objecte de les reflexions més interessants del catàleg i de les associacions que convida a fer l’exposició. Però l’interès, al meu entendre, és que l’observació sobre la ciutat es focalitza en la seva forma primera, en les seves valls i carenes i en la relació que els edificis mostrats tenen amb aquest component de la ciutat. És cert que alguns d’ells es troben emplaçats vora el riu, com el projecte de Portas do Mar, el Pavelló del Coneixement de l’Expo del 98 o la Terminal de Creuers de Lisboa, que òbviament és el lloc més pla de la ciutat; però, tot i així, aquests semblen posar un èmfasi especial en la plataforma que els suporta, en alguns casos treballant sota la cota actual per mostrar aquesta relació arqueològica amb el riu. Però en la resta emergeix aquesta relació amb la geografia d’aquesta ciutat tan especial i, des de la nostra òptica, tan desconeguda.
En els projectes per a l’ampliació del Palau de l’Assemblea (Palau de São Bento), l’Estudi i Pla Estratègic de Preservació del Patrimoni Arquitectònic i Urbanístic de Lisboa o les intervencions al Castelo de São Jorge, aquesta relació es torna evident i les maquetes semblen adquirir aquest arrelament peculiar amb el lloc físic. Resulta molt interessant veure-les acompanyades dels grans plànols murals amb la ciutat subratllada en colors blaus i vermells; el color blau per als tàlvegs i el vermell per a les crestes, per on es recull l’aigua i per on se subministra canalitzada. Petites línies que es dilaten en els llocs que van encadenant i en els carrers que moren o arrenquen d’aquestes.
En alguns d’aquells espais dilatats, en el del Campo de Santana, per exemple, es deixa sentir que la ciutat sembla haver arribat per diferents costats fins a aquests llocs, deixant-lo com un espai que s’ha resistit a ser endreçat, com ho estan els que es troben a la Baixa Pombalina. En aquests casos, com el de l’Ampliació del Palau de l’Assemblea, expressen molt bé aquesta condició predominant de certa teatralitat en algunes de les maquetes, que ve a ser com una deferència envers la ciutat. En aquestes maquetes es reflecteix el que veiem a Lisboa com a passejants; són escenogràfiques en la mesura que resulten pintoresques i volenproduir un efecte concret.
En el catàleg i en els textos que acompanyen la mostra es deixa sentir la predilecció per utilitzar el terme territori i no paisatge al parlar de la geografia del lloc, perquè un expressa objectivitat i l’altre, subjectivisme, com s’afirma. És cert que això defineix molt bé aquestes dues accepcions, però discrepo una mica, en tant que subjectiu no em sembla pas un terme menor o pejoratiu; al contrari, expressa opinió i punt de vista, i explica humanització del territori. Passejant per aquesta ciutat no podem evitar pensar que la seva construcció, la de carrers i places, ha resolt objectivament pendents, rasants i accessos, però ho ha fet amb una espectacular i subjectiva teatralitat que la fa única. Feliçment!
