En aquesta 14ª publicació d’Entre l’Agressió i l’Oblit, comptem amb una reflexió d’AMOO (Aureli Mora + Omar Ornaque) sobre la Central Telefònica i Teleport (1989-1991) de Lluís Clotet i Ignacio Paricio, situada al c. Comunicacions s/n, Castellbisbal. L’edifici es troba en un estat de deixadesa que cal denunciar; hi ha hagut lleugeres modificacions; no s’ha pogut verificar l’estat dels seus interiors.
Fotos actuals: Aureli Mora
Fotos originals: Lluís Casals
Apropar-se a la Central Telefónica i Teleport projectada per Lluís Clotet i Ignacio Paricio, construïda el 1991, té quelcom desconcertant. Davant el (gairebé) titànic exercici de fer convergir, en un mateix volum, la nova tecnologia demandada i la tradició constructiva mil·lenària revisada amb cura, actualment veiem, a manera d’artefacte dipositat, una enorme antena i els seus satèl·lits derivats colonitzant la delicada torre de comunicació projectada com a centre del conjunt de serveis.
Aquesta confiança en l’atemporalitat del maó queda supeditada al quincallisme final dels ineludibles afegits: malgrat l’esforç de previsió i detall, la tecnologia sempre guanya, sempre hi ha un últim invent, un últim servei que s’escapa de la imaginació de l’arquitecte. Aquest fet, que ja és altament perceptible des de l’exterior, possiblement sigui anàleg, o fins i tot més dramàtic, dins d’aquest cuirassat ceràmic de la Central Telefónica. ¿Que hi haurà quedat d’aquests elegants interiors d’un postmodernisme tecnificat que recorda al projecte immediatament previ, dels mateixos arquitectes, de la Seu del Banc d’Espanya a Girona?
El diàleg entre tradició i modernitat és difícil en aquest tipus equipaments. Altres exemples semblen haver tingut més sort i, aquests si, respiren atemporalitat dilatada, almenys per al seu ús: la Central Telefònica de Francesc Mitjans a la Via Augusta i la Central Telefònica de Jaume Bach i Gabriel Mora a l’Avinguda Icària. No es descartable que part de la seva sort hagi anat a compte d’haver estat construïts en nuclis urbans d’alta densitat.
Algunes de les picades d’ullet més interessants del projecte han quedat mutilades o difuminades en el assilvestrament que sol assolar els edificis construïts en els no-llocs, on aviat deixen de interessar tothom. Fins i tot a la pròpia Telefònica: ni tan sols s’han molestat a canviar el rètol per coronar l’edifici amb el nou grafisme corporatiu. És possible que un gradual abandonament de l’edifici es tradueixi, aquest cop si, en el sarcàstic triomf del totxo. El de l’edifici enfront del seu ús, el de la generalització enfront de l’especialització.
L’arquitectura moderna està en perill. Any rere any veiem, impassibles, l’enderroc, la mutilació, o senzillament la degradació de desenes d’edificis moderns amb un alt interès patrimonial.
Des d’Arquitectes per l’Arquitectura, juntament amb Arxius d’Arquitectura a Catalunya, volem iniciar una profund debat sobre la conservació del patrimoni arquitectònic modern.
La primera part d’aquest debat és donar a conèixer tot aquest patrimoni a la ciutadania, ja que només a través de la seva interiorització se li podrà donar una permanència i continuïtat amb dignitat. Setmanalment es publicarà a les nostres xarxes socials, informació sobre l’estat de les obres d’arquitectura moderna del nostre país que es troben en el punt de mira; periòdicament aniran acompanyades de breus reflexions, escrites especialment per a ‘Entre l’Agressió i l’Oblit’ de la mà d’una selecció d’arquitectes de renom del nostre país.
