En aquesta 16ª publicació d’Entre l’Agressió i l’Oblit, comptem amb una reflexió de Lluís Alexandre Casanovas sobre la Terminal 2 de l’Aeroport del Prat (1989-1991) de Ricardo Bofill – Taller de Arquitectura, situada a la carretera del Prat de Llobregat, s/n, El Prat de Llobregat. L’edifici està en constant modificació sense una concepció global de l’obra original i provocant la desaparició d’elements originals singulars.
Fotos actuals: Aureli Mora
Fotos originals: Ricardo Bofill – Taller de Arquitectura
A dia d’avui, només visitaran la Terminal 2 si agafen un avió (o tornen de viatge) amb companyies com ara Air Lingus, Air Moldova, Azerbaijan Airlines, Azores Airlines, Azur Air Ukraine, Bulgaria Air, Icelandair, Norwegian, Pakistan International Airlines, Pegasus Airlines, Ural Airlines, Windrose Airlines, Wizz Air, o WOW air. De fet, la Terminal 2 sembla presa per aerolínies de baix cost, companyies de repúbliques ex-soviètiques i països emergents i conglomerats turístics en decadència. La majoria d’establiments comercials estan tancats. Les caixes s’acumulen a les cantonades i darrere els aparadors buits. Part de la il·luminació artificial està apagada, com si la terminal fos una casa on els que hi viuen busquen minimitzar dràsticament el consum energètic.
El projecte d’ampliació de la Terminal ara coneguda com a 2B, construïda el 1968, fou completat per Ricardo Bofill / Taller de Arquitectura l’any 1991 en motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona. En l’estat actual, costa recordar el moment de consolidació del neoliberalisme en què la terminal va ser concebuda, quan una Barcelona ensopida batallava per posicionar-se com el principal actiu del sud d’Europa, fent bategar fluxos globals de capital, mercaderies i turistes. Més aviat, el paisatge de la terminal recorda ara a la seu d’una cimera de contra-ordre mundial, el tipus d’escenaris de pel·lícules d’espies des d’on doctors malvats ordeixen estratègies malèfiques.
El projecte posa en contradicció les característiques de l’arquitectura corporativa promogudes per la globalització econòmica durant la dècada dels 90. En aquest projecte, Bofill abandona el llenguatge postmodern més ortodox assajat a les banlieus de París, malgrat que encara és present en relíquies com ara els capitells de les columnes de formigó o a la caseta del guarda de l’aparcament de la Terminal. En el cas de la T2, el Taller sembla esforçar-se sobretot en convèncer-nos de les virtuts de l’arquitectura corporativa en un context com el mediterrani. Així doncs, l’arquitectura de la Terminal 2 repensa el mur cortina. Lluny d’entendre’l com un símbol estandarditzat del nou ordre econòmic mundial, aquest element característic de la segona modernitat és repensat com si es tractés d’un dispositiu arquitectònic essencialment mediterrani. El detall del doble vidre sustentat per pops metàl·lics no sembla referir-se aquí a l’abstracció de la lliure circulació de capital traduïda en les superfícies reflectants de la Park Avenue novaiorquesa: en comptes d’excloure la possibilitat d’apropiacions locals negades en les promeses universalistes del mur cortina, aquest element pren en aquesta terminal aeroportuària moments quasi folclòrics, permetent la irrupció a l’espai d’una lluminositat dramàticament mediterrània, fins i tot caricaturitzada pel pal.li-visera que conforma el tintat negre dels vidres superiors. El Taller també explora l’adaptació de naturalesa aïllada i espai climàtic auto-contingut promogut per la noció d’environment sorgida als anys 70 a America—amb exemples com ara el vestíbul de la Ford Foundation. Però també en aquest cas Bofill transforma les seves influències: les ara desaparegudes palmeres que virtualment sostenien els lluernaris d’accés a la zona d’embarcament de vols internacionals converteixen la tipologia d’atri corporatiu en una referència al temple grec, remetent a un reductiu doble origen: el de l’arquitectura i el de la cultura occidental.
En estat d’esplendor, la Terminal 2 es situava de manera ambivalent entre dos pols: d’una banda, semblava respondre a una estratègia de subversió que exposava les contradiccions de les estètiques i ordres espacials de la globalització; d’altra banda, oferia noves eines arquitectòniques als poders econòmics globals, llimant possibles resistències i permetent l’avenç de la seva conquesta. En estat de semi-abandonament, caldria considerar si és en aquesta nova versió precària quan la terminal simbolitza, de manera més fidedigna, la posició que Barcelona ocupa en un ordre econòmic global a la recerca constant de nous paradisos turístics, mà d’obra barata i mercats.
L’arquitectura moderna està en perill. Any rere any veiem, impassibles, l’enderroc, la mutilació, o senzillament la degradació de desenes d’edificis moderns amb un alt interès patrimonial.
Des d’Arquitectes per l’Arquitectura, juntament amb Arxius d’Arquitectura a Catalunya, volem iniciar una profund debat sobre la conservació del patrimoni arquitectònic modern.
La primera part d’aquest debat és donar a conèixer tot aquest patrimoni a la ciutadania, ja que només a través de la seva interiorització se li podrà donar una permanència i continuïtat amb dignitat. Setmanalment es publicarà a les nostres xarxes socials, informació sobre l’estat de les obres d’arquitectura moderna del nostre país que es troben en el punt de mira; periòdicament aniran acompanyades de breus reflexions, escrites especialment per a ‘Entre l’Agressió i l’Oblit’ de la mà d’una selecció d’arquitectes de renom del nostre país.
