En aquesta 17ª publicació d’Entre l’Agressió i l’Oblit, comptem amb una d’AMOO (Aureli Mora + Omar Ornaque) sobre l’Església Parroquial de Santa Maria de Sales (1967) de Robert Kramreiter i l’arquitecte municipal Pere Marieges, situada a l’Avinguda Batllori 1 de Viladecans. L’edifici, un bon exemple d’arquitectura expressionista al nostre país, no presenta alteracions significatives.
Fotos actuals: Aureli Mora
Fotos originals: Autoria fotogràfica desconeguda – Arxiu Municipal de Viladecans – Col·lecció Parròquia de Santa Maria de Sales
Autonomia podria ser la paraula que acompanyés aquesta singular construcció dins el context català de l’època en que va ser construïda la parròquia. Autonomia al respecte de les tendències realistes de l’Escola Barcelona. Autonomia del seu autor, el vienès Robert Kramreiter, al respecte dels col·legues de professió; essent ell un exiliat de la Segona Guerra Mundial amb asil a Espanya. Autonomia del seu entorn, pel qual l’autor no va projectar l’obra, doncs estava pensada per la platja de Santa Maria de Llorell, a Lloret de Mar. Autonomia, en part, al respecte de l’ego del seu autor, que no va veure construir l’obra, dirigida pel llavors arquitecte municipal de Viladecans, Pere Marieges.
Amb tots aquests condicionants, l’edifici aterra com un ovni a uns terrenys de ningú al terme municipal de Viladecans; com si un viatger de pas s’hagués deixat una maleta plena d’objectes estranys, preciosos, portats de lluny. Però al voltant d’aquesta singularitat, que podria haver estat rebutjada pels habitants locals, es crea una identitat, es fa comunitat d’aquesta església hereva dels formalismes propis de l’expressionisme alemany i del brutalisme corbusierià, que ells popularment anomenen com a ‘Església del Tobogán’. Església farcida de batejos, comunions, bodes i funerals, però també de reivindicacions sindicals durant la Transició en un barri preeminentment obrer.
És probable que fruit d’aquesta identificació i orgull d’aquell que desconeix però en el fons sap, la conservació de l’edifici sigui, passats 50 anys des de la seva construcció, destacable. Només un edifici escolar, vinculat a la parròquia, construït recentment en la mateixa parcel·la, però a una distància prudencial i amb un intent de mímesi material, varien el paisatge perceptiu del conjunt. A l’interior es manté impecable l’aparença del formigó i dels vitralls, aquests si, de factura local i propis de l’època en que van ser realitzats; només el nou revestiment amb allistonat de fusta de les capelles d’un lateral alteren la bona conservació del conjunt.
Aquesta rara avis ens demostra que no tot es qüestió de catalogació ni de patrimonialització, sinó també d’estima i d’apropiació per part de la ciutadania.
L’arquitectura moderna està en perill. Any rere any veiem, impassibles, l’enderroc, la mutilació, o senzillament la degradació de desenes d’edificis moderns amb un alt interès patrimonial.
Des d’Arquitectes per l’Arquitectura, juntament amb Arxius d’Arquitectura a Catalunya, volem iniciar una profund debat sobre la conservació del patrimoni arquitectònic modern.
La primera part d’aquest debat és donar a conèixer tot aquest patrimoni a la ciutadania, ja que només a través de la seva interiorització se li podrà donar una permanència i continuïtat amb dignitat. Setmanalment es publicarà a les nostres xarxes socials, informació sobre l’estat de les obres d’arquitectura moderna del nostre país que es troben en el punt de mira; periòdicament aniran acompanyades de breus reflexions, escrites especialment per a ‘Entre l’Agressió i l’Oblit’ de la mà d’una selecció d’arquitectes de renom del nostre país.
