Els arquitectes RCR (AxA) reflexionen sobre l’impacte del covid-19 en la professió i mantenen el seu taller d’estiu en format digital
Publicat a l’ARA el 11 de juliol de 2020 | Antoni Ribas Tur
El confinament va ser una mica més suau per als arquitectes d’Olot Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta, els RCR, perquè les petites dimensions de la ciutat els van permetre no estar “tan separats”, com diu Rafael Aranda. Però, tot i així, el van viure com un moment “complex i dur”, afegeix Ramon Vilalta. Així, “la preocupació” que han viscut, com afirma també Vilalta, no es limita a ells mateixos i el seu entorn i el ritme de les seves obres, sinó que l’impacte de la pandèmia en els arquitectes serà “una desfeta” que se suma a la que van patir amb la crisi que va esclatar el 2008. “Al principi ens vam preocupar molt, perquè el covid-19 és un senyal de la crisi profunda que estem vivint i que va més enllà de la pandèmia”, explica Vilalta. “Durant els primers dies vam haver de repensar la situació –continua–, com molta altra gent, i crec que també l’hem de veure com una oportunitat sobre la qual ens vam obligar a reflexionar”.
El despatx dels RCR, l’antiga Foneria Barberí, té unes dimensions generoses i està distribuït en nombrosos espais independents. També està en contacte amb la natura, i tots aquests elements el fan especialment adient per treballar en aquests temps. Una sala de reunions, que anomenen el Pavelló dels Somnis, ara funciona com a despatx. “Hem de treballar d’aquesta manera, però almenys podem compartir tot aquest espai”, diu Aranda. Precisament per a Vilalta el fet de ser capaços de compartir no només la creativitat sinó també les incerteses de la situació actual amb dos col·legues més, en lloc de tenir un despatx en solitari, els fa “més forts”.
La dificultat de controlar les obres a l’estranger
L’impacte del coronavirus també s’ha fet notar en la feina dels RCR, guanyadors el 2017 del premi Pritzker, el Nobel dels arquitectes, alentint els processos de les obres i restringint la possibilitat de viatjar per anar a fer visites a les obres internacionals, com un desenvolupament urbanístic amb vil·les en un club de golf de Palmares, al sud de Portugal, que no es van aturar durant el confinament. “No és fàcil, ens obliga a buscar altres mecanismes per la direcció de les obres, siguin on siguin”, explica Aranda.
A Catalunya, les obres del nou celler de Peralada només es van aturar durant dues setmanes, però es van reprendre a un altre ritme més lent. “Hem de veure també com tot això és possible econòmicament –afegeix–, la situació ens demana pensar i estructurar bé les coses”. En aquest cas, no han pogut finalitzar els espais de representació del celler però sí que s’hi farà la pròxima verema a partir de l’agost. A França, la pandèmia ha fet que l’empresa promotora de les obres del complex cultural a l’Ile Seguin no es plantegi tornar a treballar presencialment fins al setembre i que no acabin les obres d’un habitatge unifamiliar a Tolosa fins a finals d’any, en lloc de l’estiu. I encara que el Centre Georges Pompidou a París no ha tornat a obrir les portes, treballen amb els CaboSanRoque per preparar l’exposició que hi tenen prevista. “Les obres a l’estranger se segueixen fent i potser cal trobar més equilibri. Moltes vegades potser no cal viatjar per visitar les obres si tens els mecanismes per controlar-les”, diu Vilalta.
Més enllà de la mateixa feina, els RCR també reflexionen sobre l’impacte del covid-19 en l’habitatge, l’espai públic i la ciutat. “S’està posant en crisi el model de la gran ciutat, d’aquests llocs tan grans i amb tan poc espai per persona, com rateres o granges intensives”, diu Carme Pigem. “Estaria bé tenir més aire i anar cap a un model més extensiu. No es tracta de com s’entén l’espai públic, sinó del mateix model d’ocupació del territori”, explica. Aquestes idees les fan extensives al camp de l’habitatge, que hauria de permetre una “renaturalització” de la gent, com explica també Pigem. “Ens hem trobat malalts i presoners de les nostres pròpies estructures –afegeix–, i haurem de veure si som capaços de desenvolupar altres models” amb qualitat dels espais i contacte amb la natura per potenciar “el benestar de les persones”.
Malgrat tot, no creuen que una arquitectura més saludable deixi enrere l’afany de sostenibilitat del qual s’ha parlat molt en els últims anys. “Aquesta idea no s’ha d’abandonar, perquè per damunt de la pandèmia hi ha el problema climàtic. És realment urgent, i no canviarà si no canviem les nostres maneres de fer”, diu Vilalta. Tot i així, per a Pigem cal anar a l’arrel i abordar la problemàtica de “les estructures econòmiques”.
El 13è taller d’estiu, digital
Malgrat la pandèmia, els RCR han organitzat, virtual en lloc de presencial, la 13a edició del seu tradicional taller d’estiu. Arrencarà demà i es prolongarà fins al dia 31. “Ara es tracta de connectar-se al món des de la perifèria”, afirma la impulsora cultural de la Fundació Bunka dels RCR i coordinadora dels tallers, Andrea Buchner.
En aquesta edició es faran els tallers d’arquitectura i paisatge, i també els de fotografia i audiovisual, però els d’escenografia i dansa, en canvi, no. Hi haurà una cinquantena de participants –l’any passat van ser 117 en totes les disciplines–. Però això no vol dir que el taller sigui més local, perquè els participants segueixen sent d’arreu del món, com dos estudiants taiwanesos que sí que podran ser a Olot. També es mantindrà el programa obert de conferències, amb arquitectes com Barozzi Veiga i Smiljan Radic.
