Una instructiva obra escrita sobre les fallades estructurals que han causat ensorraments d’immobles significatius, un camp reservat habitualment als especialistes que el llibre acosta al comú dels mortals
El matí del 28 de juliol del 1945, un bombarder B 52 va col·lidir contra la planta 79 de l’Empire State Building. L’avió va quedar incrustat a l’edifici, un dels seus motors va sortir volant per la façana oposada al xoc i un altre va caure per la caixa d’ascensors. Tretze persones van morir en l’accident. Però l’Empire va resistir l’impacte i, a diferència de les Torres Bessones, que van sucumbir als atacs terroristes de l’11 de setembre del 2001, perpetrats amb avions comercials, va continuar -i continua- dret.
Per què cauen els edificis? Aquest és (però sense interrogants) el títol d’una instructiva obra de Matthys Levis i Mario Salvadori publicada el 2002 i ara editada en espanyol per Turner, amb la col·laboració de la Fundació Víctor Martínez Segovia. Són molts els llibres que ens parlen dels sistemes constructius que sostenen els edificis. Però són pocs els que ens aproximen a l’àmplia col·lecció de fallades estructurals que han causat ensorraments; als diferents motius de mort accidental d’un edifici, sempre a causa de fallades de l’esquelet; és a dir, l’estructura que integren pilars, bigues i forjats. I això és exactament el que fa aquest llibre, traduït amb claredat i afany d’arribar a tots els públics per Javier Fernández Pozuelo, actual director de l’esmentada fundació, i il·lustrada a mà alçada, amb no menys claredat, per Kevin Woest.
En el cas de l’Empire la resposta és aquesta: l’avió va xocar contra un forjat, i no va danyar greument els pilars, que es van redistribuir solidàriament les càrregues i van garantir l’estabilitat de l’edifici. En el cas de les Torres Bessones, va passar una cosa semblant: l’estructura va resistir d’entrada els cops, com la de l’Empire. Però la bola de foc ocasionada pel com bustible de les aeronaus va propi ciar temperatures de fins a 1.100 graus; alguns pilars van començar a deformar-se, encorbar-se i perdre capacitat resistent i, a la fi, la part superior de l’estructura va caure sobre la inferior, fet que va provocar la caiguda vertical de les torres.
Matthys i Salvadori documen ten en aquest estudi un ampli repertori d’ensorraments, la gran majoria dels quals causats per agents externs naturals -terratrèmols, pluges torrencials, vents huracanats, etcètera- que van evidenciar les seves insuficiències estructurals. No ens hi estendrem, encara que sí que direm que cadascun dels casos abordats -ja sigui un pavelló esportiu, un pont o una presa- aporta ensenyaments tipològics exemplars.
A banda d’aquests esdeveniments catastròfics, i a tall de reflexió simètrica, els autors esmenten també els casos d’aquells edificis que semblen capaços de resistir indefinidament. Començant per la piràmide de Gizeh, que va ser construïda amb milions de blocs d’unes 2,5 tones cada un, moguts sense politges ni rodes, i s’acosta ja, en molt bones condicions, als 5.000 anys d’edat. I continuant per edificis rematats amb cúpules -el bimil·lenari Panteó romà, entre d’altres-, on es verifica la resistència per la forma, d’alt coeficient, com ho indica el següent detall: en termes relatius, el gruix de cúpules com les de la basílica de Sant Pere al Vaticà o la de Santa Maria dei Fiori a Florència és deu vegades inferior al de la closca d’un ou, que per cert no és sinó un sistema de dues cúpules oposades.
En suma, una obra divulgativa que s’endinsa en un terreny habitualment reservat a enginyers o arquitectes, i l’il·lumina per a la resta dels mortals.
