La Casa Vilaró participa en un projecte europeu impulsat per la Fundació Mies van der Rohe
Publicat a l’ARA el 30 de setembre de 2019
Ser el propietari d’un habitatge modern és un luxe i alhora un repte. “El patrimoni modern és extremament fràgil”, explica la directora de la Fundació Mies van der Rohe, Anna Ramos, amb motiu de la participació de la Casa Vilaró, de Sixt Illescas, en el projecte europeu Artistes en l’arquitectura. Re-activant cases modernes europees. L’objectiu és reivindicar el valor d’aquests habitatges i obrir el debat de com s’han de conservar i el futur que poden tenir. “El patrimoni modern és materialment fràgil perquè sovint és una arquitectura construïda amb innovació tecnològica, i que explorava nous sistemes tècnics i tecnològics que són més difícils mantenir”, diu Ramos. La delicadesa d’aquesta arquitectura no és només física sinó també per com la veu la ciutadania. “La percepció que en té la gent està molt associada a les coses que van passar a Europa entre els anys 20 i els 40, i a vegades s’associa a la construcció massiva d’habitatge, que feia que tothom tingués habitatge digne però era percebut com de mala qualitat o barat. El seu llenguatge formal trencava amb la tradició i sovint era rebutjat per la societat”, recorda Ramos.
La Casa Vilaró, també coneguda com la Casa Vaixell, va ser construïda el 1929 al barri barceloní de la Salut, i és pionera en el racionalisme a Catalunya, malgrat que Sixt Illescas la considerava un gran fracàs perquè va estar a punt d’arruïnar el propietari, un decorador que li va fer l’encàrrec després que li toqués la loteria. Tot i així, l’habitatge va tenir sort, perquè als anys 90 la va comprar una família que en té cura. Ja no hi viuen, i han trobat en el lloguer turístic una solució perquè no estigui tancada i guanyar els diners necessaris per mantenir-la. “No és un negoci rendible”, afirma la representant de la propietat, Rebeca Franquesa. En paral·lel a l’atenció que cal tenir per l’estat de la casa, Franquesa també assenyala les discordances que han trobat entre les normatives de l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat.
Arquitectes que fan d’artista
A més de la Casa Vilaró, a Artistes en l’arquitectura. Re-activant cases modernes europees també hi participen la Casa LeWitt (Itàlia), la Casa Strebelle (Bèlgica), la Casa Iancu (Romania), la Casa Fiorelli (Itàlia) i la Casa Van Der Meeren (Bèlgica). El projecte consisteix en sis artistes triats en un concurs que van fer una residència de treball durant el mes de setembre. Mostraran l’obra que en surti en una exposició a Brussel·les. El creador seleccionat per la Casa Vilaró és l’arquitecte i artista Ben Weir (Belfast, 1991). “En aquestes i altres cases hi ha arquitectes que tenen una feina alternativa com a artistes i van ser molt ben valorats pel jurat. No és una casualitat, perquè els arquitectes tenen una sensibilitat especial per objectes arquitectònics com la Casa Vilaró -diu Ariadna Perich, coordinadora del projecte a Barcelona-. Moltes d’aquestes cases no estan protegides i ja no són com les ensenyem a les escoles. Hem de contribuir tant com puguem a conservar-les”.
Després de documentar les alteracions que es van fer a la Casa Vilaró, Ben Weir va decidir fer una maqueta de grans dimensions d’un element important de la casa que va desaparèixer molt aviat: un pont vidrat que connectava la casa amb el carrer. “Si no es pot adaptar, un edifici no és una bona peça d’arquitectura -diu Weir-. Per això m’interessen els afegits. La construcció no és el final d’un edifici, sinó el començament d’un procés”. Weir també s’interroga sobre si és legítim modificar els edificis per ajustar-los a les necessitats contemporànies i aborda el fet que la Casa Vilaró funcioni com un hotel i com un petit centre de producció artística.
Barcelona perd una galeria d’art de Rafael Moneo
Barcelona ha perdut un altre local emblemàtic: una cadena de restaurants de menjar asiàtic ha destruït l’interiorisme de l’antiga galeria Theo, de l’arquitecte Rafael Moneo, guardonada amb el premi FAD d’interiorisme en l’edició del 1974, per instal·lar-hi un dels seus establiments. El local està ubicat al número 1 de la plaça Doctor Letamendi i els últims anys va ser la galeria Gaspar. Fonts de la cadena Boa-Bao afirmen que la família Gaspar va intentar traspassar la galeria a un altre col·lega durant un any i que com que no se’n van sortir van acceptar la seva oferta. “El local té 430 m 2 i s’havia tornat massa gran per als galeristes, que han marxat del carrer Consell de Cent”, afirmen les mateixes fonts. La desaparició de l’interiorisme de la galeria Theo arriba quatre anys després de la de la històrica galeria Joan Prats, dissenyada per Josep Lluís Sert.
Com expliquen els arquitectes Aureli Mora i Omar Ornaque, fundadors del despatx AMOO (AxA) i impulsors de la plataforma de defensa de l’arquitectura moderna i contemporània Entre l’Agressió i l’Oblit, aquestes dues galeries i la Sala Parés van formar part del llistat inicial de 386 establiments emblemàtics susceptibles de ser protegits que l’Ajuntament de Barcelona va fer l’any 2015, però no van passar a la fase de catalogació següent.
