Va ser el mestre per excel·lència de tota una generació. Exigent però dialogant
Publicat a La Vanguardia el 20 d’octubre de 2020
Avui, amb la mort del Federico Correa, s’acaba tot una època. La pandèmia ens farà canviar; estem ja essent arrossegats pel vent de la història. Però les conviccions, la manera de veure el món -i la voluntat d’una pràctica artística que t’ofereixi una manera de mirar i d’intentar entendre- neix de les persones, del mestre que t’introdueix i de l’arquitecte que t’hi acompanya.
En Federico, en uns temps moguts a la universitat, i enmig d‘uns estudiants que reclamàvem l’ensenyament d’una modernitat que se’ns ocultava, va ser el mestre per excel·lència de tota una generació. Exigent però dialogant.
Recordo les aturades a la meva taula quan passava a corregir, on acabàvem fent conversa en rotllana; ell en castellà i jo en català, sense problemes. No només estava al dia i suposava una línia directa amb el que feien llavors els italians, sinó que es recolzava sempre en un pensament racional assaborit en un entorn cultural que llavors podíem anomenar, sense problemes, cosmopolita. Estància a Anglaterra, per tant domini de l’idioma, i el que això significava en aquells temps, i àmplia cultura.
I no només exercia de professor. Amb tota seguretat el coneixement mutu a l’escola va propiciar que m’admetés com aprenent al seu despatx que compartia amb l’Alfonso Milà. El recordo en una sala gran dibuixant, assegut a la cadira damunt d’un tauler que recolzava als genolls, unes perspectives precises que, a l’inrevés del que acostuma a passar, eren les que interpretades pel seu aparellador donaven peu a alçats i plantes del que volia construir. Podíem estar tota la tarda discutint la col·locació d’un petit office de recolzament a una sala d’estar o la millor posició d’una escala… Un autèntic privilegi.
Avançat
”Es recolzava en un pensament racional assaborit en un entorn cultural que llavors podíem anomenar cosmopolita”
Com també ho era l’ocasional xerrada nocturna en un encontre casual, fes molt o poc fred aquella nit ja de camí cap a casa. Era un mestre i exercia com a tal. Ha deixat record permanent en tota una generació.
Però com tot bon mestre, no en el sentit d’una continuïtat formal inevitablement amanerada, sinó com a estructura de pensament cap el repte de produir espais, objectes, llocs per a la vida com correspon (corresponia?) a l’Arquitectura.
