Arata Isozaki a Girona el 1984 | Arcadi Pla (AxA)
En conèixer la notícia de la mort de l’arquitecte Arata Isozaki, el meu sentiment immediat va ser recordar els contactes que vaig tenir el goig de viure amb ell i el seu entorn. La primera i immediata decisió va ser compartir la trista notícia amb el nostre amic, l’arquitecte Toshiaki Tange…
Quan l’Ajuntament de la ciutat de Barcelona va decidir convocar un concurs d’arquitectes per al conjunt de l’anella olímpica, va invitar, entre d’altres, Arata Isozaki, que va ser escollit per fer el projecte i l’obra del Palau Sant Jordi. Per aquesta raó va contactar amb Toshiaki perquè fos el seu representant i/o cap de l’estudi que caldria muntar, pel fet que aquest estava ja radicat a la Ciutat Comtal (i posteriorment ha estat el cap visible de l’estudi d’Arata Isozaki a l’Estat espanyol durant gairebé quaranta anys).
Així va ser que un dia em va trucar i em va dir que li agradaria ensenyar la ciutat de Girona a Isozaki, i que pensava en nosaltres perquè determinéssim el contingut de la visita. Vam acordar que aquesta seria el dia 1 de febrer del 1984.
Així que ens vam trobar a Girona. Fetes les presentacions, iniciaríem el recorregut. Teníem com a visitants Arata Isozaki; la seva dona Aiko Miyawaki, reconegudíssima artista i escultora; l’arquitecte principal de l’obra de Barcelona, Shuichi Fujie, i el mateix Toshiaki Tange. Vam començar el recorregut des de l’Onyar, plaça del Vi, carrer Ciutadans, Carreras Peralta, placeta del Correu Vell, carrer de la Força… fins a descobrir l’espectacle grandiós de la plaça, l’escalinata i la façana de la Catedral.
Les mirades de sorpresa i les emocions es van fer evidents en els nostres hostes visitants. Vam seguir el recorregut pujant l’escalinata fins a la Catedral, el sever espai únic i singular, i després al museu, el claustre i, finalment, un recorregut per la muralla.
El dia encara va tenir un afegit en forma d’un nou recorregut pels carrers i espais de la vella Girona, i vam quedar que ens aniríem veient. En concret ens van dir: “Podeu venir sempre que vulgueu a veure el desenvolupament del projecte i l’obra.” Així va ser, i des de llavors vam poder seguir el desenvolupament del projecte, i, en diverses ocasions les obres, fins a l’acabament del magnífic Palau Sant Jordi.
Hi ha dies en què es produeix un concentrat d’idees, i es pot dir que conèixer Isozaki en aquella atapeïda jornada va servir de molt per entendre les meravelles d’aquest ofici tan apassionant com difícil. Així va ser que sempre més, en les vegades que hi vaig tenir contacte, vaig sentir admiració per la força i la potència de la seva obra. Crec que el premi Pritzker (2019) li va arribar massa tard per les qualitats de tot tipus que havia atresorat en els seus edificis i la seva influència en molts arquitectes de tot el món.
Ara que ja ens han deixat Shuichi Fujie, Aiko Miyawaki i Arata Isozaki, he volgut recordar i donar a conèixer que un dels millors arquitectes del Japó, i del món, va ser, per un dia, gironí!
Publicat a El Punt Avui el 20 de febrer de 2023
