JOAN ANTON SOLANS | Jon Montero

JOAN ANTON SOLANS | Jon Montero

Joan Anton era alguna cosa més que un brillant professional i un cervell privilegiat, era una persona dotada d’un potent sentit de l’amistat i, en el marc d’una timidesa que va anar perdent al llarg dels anys, es permetia obsequiar als seus amics amb el seu característic mig somriure que, de vegades, derivava cap a una estentòria i característica riallada.

Se’m fa especialment difícil glossar la trajectòria i, sobretot, la personalitat de Joan Anton Solans, en uns moments en que la sorpresa del que ha passat i el dolor de la pèrdua dominen tot allò que pugui recordar de la seva trajectòria, personalitat i, especialment, de la seva amistat.

En la seva etapa d’estudiant a l’ ETSAB, en Solans va formar part d’una promoció que estava destinada a marcar una època dins de la nostra professió: l’Estudi Per, el seu soci Xavier Sust i d’altres, formaven part d’aquest brillant conjunt de joves arquitectes. En Joan Anton es va decantar ràpidament cap el mon de la reflexió urbana y territorial i, com a professor ajudant d’en Manel Ribas i Piera va col·laborar en la formació de molts estudiants entre els que jo mateix em trobava.

Recolzat per l’Albert Serratosa va començar a treballar a la Comissió d’Urbanisme i Serveis Comuns de Barcelona i altres Municipis, amb l’objectiu de formar un equip capaç de portar a terme un planejament d’abast metropolità conegut com el Pla General Metropolità (PGM) de 1976. La història de les innombrables pressions a què va ser sotmès i de com les va aconseguir evitar, proporcionarien material suficient per a un autèntic best-seller del gènere de la literatura negre. Els que varem tenir el privilegi de compartir amb ell aquells moments, mai no ho oblidarem. Però va aconseguir el que es proposava i això va ser l’inici d’una carrera que el va portar a les més altes instàncies del planejament urbanístic barceloní i català. Delegat d’Urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona (1977-1980), director general d’Urbanisme de la Generalitat  de Catalunya (1980-2000)

Però Joan Anton era alguna cosa més que un brillant professional i un cervell privilegiat, era una persona dotada d’un potent sentit de l’amistat i, en el marc d’una timidesa que va anar perdent al llarg dels anys, es permetia obsequiar als seus amics amb el seu característic mig somriure que, de vegades, derivava cap a una estentòria i característica riallada.

La seva afició per l’esport, especialment pel futbol, potser no ha estat molt coneguda però encara conservo una fotografia molt estimada en la que apareix retratat amb el corresponent abillament esportiu de l’equip de la ja esmentada Comissió d’Urbanisme. Aquesta fotografia, de la qual jo també formava part, confirma que Joan Anton era part de l’equip al costat d’altres pròcers de l’urbanisme com ara l’economista Ros Hombravella, l’enginyer Gómez Ordóñez o l’arquitecte Esteban Noguera, entre d’altres.

Finalment i recollint el comentari del periodista i escriptor Llàtzer Moix, gran coneixedor, entre d’altres, del món més proper a l’arquitectura, “de Joan Antoni Solans podria dir-se que tenia tot Catalunya al seu cap, que coneixia el seu territori fins al menor detall i que va dedicar els seus millors anys a cuidar el seu desenvolupament“.

Barcelona, 5 de setembre de 2019