Els atributs d’home d’acció venien fonamentats per una intel·ligència poc comuna
Publicat a La Vanguardia el 1 de desembre de 2021
Sorprèn, en aquests moments tristos en què és inevitable fer recompte, la ingent i gegantina tasca que ha dut a terme Oriol Bohigas al llarg de la seva llarga i fructífera vida. La magnitud de la seva obra — en tants i tan diversos camps— tan sols pot explicar-se des del que ha sigut la seva persona. Si alguna cosa el caracteritzava era la seva força, la seva energia poderosa, el seu entusiasme contagiós en la defensa del que considerava just, donant sempre prioritat al que creia que contribuïa més eficaçment al bé públic, la qual cosa, com a corol·lari, el portava a una generosa actitud envers tots aquells que l’envoltaven.
Però tots aquests atributs de qui ha sigut un home d’acció venien fonamentats per una intel·ligència poc comuna que li permetia sempre argumentar la seva posició i els seus principis amb una contundència a la que era difícil resistir-se. Si a tot això s’afegeix una capacitat de treball envejable, a la qual moltes vegades s’havia de resistir per mantenir el rigor intel·lectual desitjat, es comprendrà que darrere d’aquesta obra ingent hi havia una persona amb dots que caldria considerar excepcionals. La pena que en aquests moments m’envaeix és la de qui ha fet la seva vida tenint-lo contínuament com a referència i lamenta que amb l’Oriol també se n’ha anat part de la pròpia vida.
No serà possible fer la història del que ha estat la vida barcelonina a la segona meitat del segle XX sense donar a Oriol Bohigas un notable protagonisme: com a arquitecte i urbanista; com a Catedràtic i Director de l’Escola d’Arquitectura; com a incansable promotor de la cultura i de les associacions ciutadanes; com a polifacètic escriptor i editor, finalment, interessat per tot allò que incumbeix a la vida en societat, una cosa que inevitablement el duia a assumir les obligacions que implica la política. Des de la vida pública complia amb el compromís que per l’Oriol sempre va ser prioritari de servir a Catalunya i a la seva ciutat, Barcelona.
Però si la Barcelona actual no es pot explicar sense reconèixer el que ha estat la figura de l’Oriol, una cosa semblant pot dir-se del fonamental paper que ha jugat en la història recent de l’arquitectura espanyola, que no podrà escriure’s sense comptar amb ell. Al marge del ressò i de l’atenció amb què sempre s’han llegit els seus escrits i del definitiu protagonisme de la seva persona en una revista com Arquitectures Bis, caldria fer a Oriol Bohigas en bona part responsable d’una iniciativa com van ser els petits congressos d’arquitectura en els quals es pretenia incorporar els arquitectes de Madrid i als de tot Espanya en una discussió sobre la situació de l’arquitectura en els anys 60 i 70 que era ja viva a Barcelona però que ell entenia que s’havia d’estendre a altres latituds. Crec que no està de més en aquests moments tristos recordar la voluntat d’‘establir ponts’, que hi havia en els petits congressos, insistint així en els interessos comuns tant més que en les diferències. Sens dubte, la doble condició d’arquitecte i home públic ha servit com a referència i model a molts col·legues que avui, en la seva absència, hauran d’assumir el que suposa una dolorosa orfandat. Trist i difícil serà d’ara en endavant viatjar a Barcelona i saber que no trobaré l’Oriol, que per a mi sempre estarà indefectiblement lligat a ella.
