Manel Manchon apunta que els alcaldes metropolitans demanen una sortida per construir habitatge, millorar el transport i resoldre la inseguretat creixent
Publicat a RethinkBCN el 19 de març de 2023
La ciutat de Barcelona ha esdevingut el gran puntal de tot un territori, el català, a través del qual els seus veïns i els seus professionals, de tots els àmbits, es projecten al món. La llum que irradia atrau talent i també inversors que continuen veient a la urbs com una gran oportunitat, perquè segueix un esglaó per sota de les grans ciutats mundials. És aquesta condició, la de ser una gran ciutat una mica més assequible que capitals europees com Londres o París, la que permet, precisament, que mantingui aquesta enorme tirada, ja sigui per a la indústria turística o per al sector tecnològic. Però com ha de respondre el territori on s’ubica a les necessitats econòmiques, socials i culturals d’aquesta gran ciutat i tot el seu entorn metropolità?
Aquesta és la gran qüestió que es plantegen els alcaldes metropolitans i el mateix ens que es va crear fa deu anys, l’Autoritat Metropolitana de Barcelona, l’AMB, en entendre que no s’ha pensat —per voluntat o per deixadesa— una planificació sobre el futur de tot el territori. Alcaldes de Viladecans –Carles Ruiz-—, de Gavà, —Gemma Pineda—, de Cornellà –Antoni Balmón—o de Santa Coloma—Núria Parlon—plantegen els mateixos dubtes que segueixen en l’aire. Què es té al cap per a una regió metropolitana, que actua com el gran motor de l’economia de Catalunya, gairebé el 70% del PIB, segons les estadístiques de l’Idescat?
L’AMB, que va pretendre fa deu anys substituir –tot i que ja amb propòsits diferents, més eficaços i pragmàtics— la governança metropolitana que s’havia creat el 1974 amb la Corporació Metropolitana de Barcelona que Jordi Pujol va decidir desmuntar el 1987, ha coordinat diferents polítiques i serveis. Es tracta d’una gran taca urbana que agrupa 36 municipis i 3,3 milions d’habitants. Hi ha polítiques en comú per al tractament de residus o per al transport. Però, sense competències directes, també ha entrat en la rehabilitació d’habitatges, aprofitant els fons europeus dels Next Generation.
Aquesta primera gran urbs metropolitana, però, arriba més enllà, si es compta la regió metropolitana, amb més de cinc milions d’habitants i 164 municipis. I és aquesta gran Barcelona la que hauria de ser el gran objecte d’interès per al govern autonòmic, segons bona part d’aquest poder municipalista.
El Pla Territorial Metropolità de Barcelona, del 2010, va establir una primera idea com a ciutat-territori, que podria comprendre fins a set comarques: Barcelonès, Baix Llobregat, Garraf, Alt Penedès, Vallès Occidental, Vallès Oriental i Maresme. Sempre tenint en compte la necessitat de preservar espais anomenats “oberts” pel seu interès ecològic, agrícola o paisatgístic, l’espai disponible, tot i pensar a priori que pogués ser molt extens, quedava reduït a 816 quilòmetres quadrats.
Es tracta d’una densitat important, de 6.400 habitants per quilòmetre quadrat, com ha apuntat l’economista Miquel Puig al seu llibre La ciutat insatisfeta. Això suposa que aquest territori té la mateixa densitat que Londres, que és la gran referència urbana a Europa.
Està ben comunicat i cohesionat aquest territori que podria solucionar, amb polítiques ben coordinades, qüestions com l’habitatge, que és el problema número u en aquests moments per al conjunt de la societat catalana? Els alcaldes i alcaldesses metropolitanes han començat a situar aquesta qüestió sobre la taula, tot i que amb enfocs diferents, o, en tot cas, intentant mantenir les seves ‘petites’ sobiranies sobre els ajuntaments. La resposta no és tant la petició de millora o de sofisticació de l’AMB, a tall d’una Gran Alcalde Metropolità, com l’exigència que s’impliqui el Govern de la Generalitat en tot allò que és de la seva competència: l’habitatge o la seguretat.
Aquesta és la disjuntiva que es planteja. Si aquesta gran urbs, on viu la majoria de la ciutadania catalana, fos la gran prioritat del govern autonòmic, com si fos l’autoritat ‘local’ de la Gran Barcelona, molts dels colls d’ampolla existents es podrien solucionar, i amb això, la pròpia viabilitat del conjunt de territori català.
Les grans ciutats que envolten el nucli –el terme municipal de Barcelona—han experimentat una enorme pressió en els últims deu anys. Ciutadans locals i immigrants que busquen una sortida a la falta d’habitatge i al seu progressiu encariment. I això provoca pressió per a la convivència, amb problemes de seguretat, que s’afegeix a la major sensibilitat de tots els veïns per qualsevol símptoma que trenqui des del silenci nocturn fins al civisme als carrers. Les dotacions de policia local –que no tenen assignades tasques de protecció—estan sobrepassades i els mateixos incidents d’inseguretat són cada vegada més violents, producte, en molts casos, de perfils molt diferents de delinqüents, en comparació amb unes dècades enrere. Aquesta qüestió pertoca directament a la Generalitat, i supera amb escreix l’anomenada “seguretat integral” que s’ha volgut coordinar des de l’AMB.
Un altre dels grans reptes es planteja a la xarxa de transport urbà. Perquè aquesta taca urbana pogués ser real, des de Barcelona fins a Manresa o Vic, caldria una xarxa de transport eficaç i ràpida, que en aquests moments no es pot garantir. Al Baix Llobregat, de fet, la connexió és pobra entre les pròpies poblacions. Alguns alcaldes, com Carles Ruiz, insisteixen a accelerar els treballs del que s’anomena el Metro del Delta, per connectar Gavà i Sant Boi, passant per Viladecans. Amb nuclis industrials i de serveis ja presents a tota la comarca del Baix Llobregat, els seus treballadors i professionals no tenen per què passar per Barcelona per comunicar-se entre aquestes ciutats. ¿Ningú va pensar en això fa unes quantes dècades?
El tren de Rodalies té aquí la seva gran oportunitat i és el repte que les diferents administracions haurien d’assumir, amb un lideratge del govern autonòmic. És el que es constata des de l’àmbit municipal per part dels responsables locals que atenen cada dia aquesta població tan nombrosa.
Des del punt de vista polític tot això suposa un canvi de rasant. I una espècie de salt en el buit. Ha de ser la Generalitat la gran administració local? Si atén aquest espai metropolità –polítiques clares de seguretat, ben dissenyades; plans d’habitatge públic assequible; transport possible i ràpid—també s’ocupa de l’altra part del territori més allunyat d’aquests nuclis urbans, que podria connectar-se millor i aprofitar el dinamisme econòmic de la ‘taca urbana’.
El nucli, l’anomenat ‘rovell de l’ou’ —el centre de Barcelona– seria el que podria atraure un talent internacional disposat a pagar per viure i treballar en un dels centres urbans més atractius del món. És el que ha succeït a Londres, que manté encara –malgrat el Brèxit—aquesta capacitat seductora per ser una de les poques ciutats realment globals. El nucli de Barcelona com a gran centre mundial, que permetria generar un dinamisme econòmic aprofitable per a la gran majoria de la població catalana.
El preu que exigeix aquesta operació pot ser alt, però per als alcaldes metropolitans, que tampoc verbalitzen amb claredat un model ideal, podria suposar la solució a enormes problemes: com s’atén la demanda d’habitatge, que es considera un dret bàsic de la ciutadania?
Sense espai amb prou feines per construir, amb una de les densitats més altes del món, la Gran Barcelona demana el seu torn. Tot i que això suposaria un gran debat sobre la identitat d’aquesta gran superfície urbana. Tanmateix, seria la Catalunya-ciutat que ja havia pensat Gabriel Alomar.
Qui està en condicions de defensar una aposta de tal calibre?
