Entrevista de Llàtzer Moix a l’arquitecta de DS+R, autors del High Line Park i del projecte d’ampliació del MoMA
En un brevíssim període de temps -el seu primer tram es va inaugurar el 2009, i l’últim, el 2014 , el High Line Park s’ha convertit en una fita inexcusable de la visita a Nova York. Aquesta estructura elevada sobre la Desena Avinguda, per la qual des del segle XIX circulava un ferrocarril de mercaderies, va caure en desús. Però va ser transformada pel despatx d’arquitectes Diller Scofidio + Renfro (DS+R) i el de paisatgistes Field Operations en un passeig per als vianants de 2,3 quilòmetres, freqüentadíssim, que ha contribuït decisivament a regenerar el West Side del baix Manhattan.L’any passat van transitar per aquesta nova via verda cinc milions de persones. Elizabeth Diller, sòcia fundadora de DS+R, va estar dilluns a Barcelona, per donar la lliçó de clausura a l’IAAC.
P. Què significa Nova York, en termes arquitectònics?
R. Nova York és una ciutat en la qual compta molt el valor immobiliari. Aquest factor acaba condicionant la lògica dels solars i fins i tot la dels carrers. La privatització d’espais és una tendència a l’alça al Nova York d’avui. Val a dir també que això no contribueix,certament, a una concepció de l’arquitectura com a factor democratitzador de la nostra societat.
P. Molta construcció es concentra ara a Nova York al sud de Central Park, on s’aixequen grans torres per als molt rics, de relatiu o escàs valor arquitectònic. Què en pensa d’això?
R. Aconseguir més alçària que el veí és ara un objectiu prioritari de massa promotors. Moltes de les torres a què vostè al∙ludeix estan mancades de lògica urbana. Els solars acaben en mans dels qui paguen més per ells. I després es revenen una vegada i una altra.Sempre hi ha hagut aquests fenòmens. Ara més.Els promotors tenen més poder que mai. Manhattan és una illa,i cada metre quadrat val el seu pes en or. Hi ha molts projectes en marxa. En part, és preocupant, perquè, a més, molts ciutadans es veuen expulsats per aquesta espiral d’encariment.
P. La seva resposta ha estat més econòmica i social que arquitectònica. Creu que aquestes torres seran els Chrysler i els Empire dels nostres dies?
R. Em temo que els nous edificis no són gaire significatius. Des del punt de vista de l’enginyeria poden ser-ho: es requereixen noves solucions per construir edificis tan alts amb tan poca superfície en la base. Però la lògica del gratacel era una altra. I, a més, abans els nous gratacels no es concentraven al costat de Central Park. Els criteris urbans ara sembla que comptin cada dia menys.
P. A vostè li interessa l’art, a més de l’arquitectura, i té una aproximació multidisciplinària a la seva feina. Quina és la força dominant en ella?
R. El meu afany sempre és contribuir amb alguna nova aportació a l’arquitectura. L’espai continua sent un element central, però es pot tractar des d’òptiques diverses, com la de la instal·lació o la de la cultura digital, per exemple. M’encanta experimentar, a la recerca de noves solucions.
P. Si aquesta és la força dominant, quin és l’objectiu final?
R. L’objectiu final és contribuir al desenvolupament d’unes institucions més democràtiques i més obertes al conjunt del públic.
P. I com s’aconsegueix això des d’un despatx d’arquitectura?
R. Rebem molts encàrrecs i podríem limitar nos a proposar dissenys. Però ens agradaria canviar l’estructura del despatx amb una finalitat: guanyar més espai dins de les estructures de poder, per fomentar determinats consensos en el seu si sobre el que és més convenient per a la ciutat. A l’obra del Lincoln Center vam actuar així, i va anar força bé. Els temps de l’alcalde Bloomberg van ser positius en aquest sentit. I en el High Line Park també vam treballar en aquesta direcció, vam parlar molt amb els veïns i amb d’altres instàncies, per tal d’anar perfilant el programa.
P. Es podia imaginar que el High Line es convertiria en el gran èxit urbà que ha estat?
R. Ens ho vam prendre molt seriosament. Vam actuar potser amb una mica massa d’ingenuïtat. Però sempre vam intentar establir ponts amb tots els actors, exercint alhora com a arquitectes i com a ciutadans. I he de dir que vam trobar empatia.En definitiva, es tracta de saber qui és el ressort adequat a l’altra part.
P. En ciutats consolidades com ara Barcelona o Nova York cada dia caldrà dedicar se més a reconstruir que a construir. Hi està d’acord?
R. Penso que cal analitzar cas per cas. De vegades, una vella estructura és clarament reutilitzable. De vegades, hi ha edificis protegits que, obligatòriament, hem de preservar. De vegades, cal prendre decisions dures i decidir que el millor és demolir un vell edifici. Cada situació és diferent. La meva ètica em diu que el correcte és interpretar el preexistent i imaginar el seu millor ús possible en el futur. En ciutats com aquestes, tot està carregat d’història. Això no s’ha d’ignorar mai. I, tot i així, sorgeixen conflictes.
P. Ho diu per la seva demorada ampliació del MoMA?
R. Per exemple. Hi ha hagut força debat sobre això. És un projecte molt complex, el client l’ha revisat molt, fa més de deu anys que hi treballem.Hem analitzat els pros i els contres al detall. Ara estem en fase avançada.Ha de ser així: la inauguració està prevista per al 2018.
P. Tornem a la transformació del High Line Park. Acabat d’obrir, s’ha convertit en una gran atracció de Nova York. Quina significació té això per al seu despatx d’arquitectes?
R. És una gran alegria. Però he de dir que també tenim sentiments enfrontats. El repte no era gens senzill: es tractava de reinventar una vella instal·lació i reanimar el barri. I això s’ha aconseguit. Però l’èxit de l’obra ha desencadenat una cursa immobiliària. Els solars veïns del High Line Park s’han revaloritzat, s’han venut i revenut, i al seu voltant han anat sorgint obres de qualitat diversa. Ara encara hi ha equilibri entre el vell to industrial de la zona i els nous habitatges. A veure què ens porta el futur.
P.El High Line és un exemple d’intervenció arquitectònica continguda. Altres projectes seus, com l’edifici per a la Columbia University o el Culture Shed, són molt expressius. Quina és per a vostès la importància de la forma?
R. No som formalistes. Ens guia el programa. El Culture Shed és un centre de creació artística i de gestió industrial. Hi ha pocs precedents amb aquest programa, estem forçats a perfilar un nou paradigma.
P. En quina mesura és important la innovació en la seva feina?
R. És molt important. No es tracta de ser innovador perquè sí, sinó de ser ho perquè el món planteja nous reptes i demana noves solucions. En deu anys ha canviat tot.
P. En quina mesura els sembla important el lloc de l’obra?
R. També és molt important. Cal considerar sempre l’entorn en termes visuals, històrics i urbanístics. El lloc no ens parla només d’un espai. Ens parla també del temps. Tot això, que es pot interpretar com una limitació, paradoxalment et dóna més llibertat.
P. I si ofega la veu pròpia?
R. Això no ha de succeir. Cal con servar la, sense alçar-la, i sempre després d’analitzar i interpretar les circumstàncies. No hi ha normes prèvies.
P. Si resumís la seva xerrada en l’IAAC en una idea, quina seria?
R. Diria que els arquitectes s’han d’involucrar més en la política i en la definició de les polítiques. Abans pensàvem que l’arquitectura estava bé en els marges, reflexionant i donant solucions des d’allà. Ara pensem que cal ser al centre, allà on es cuinen les decisions.
P. És aquesta la principal raó per la qual vostè és arquitecta?
R. Jo vaig ser arquitecta una mica per error. Quan estudiava m’interessaven diverses formes artístiques. Volia dirigir pel·lícules. Però l’arquitectura em va semblar també molt atractiva. És un àmbit molt vigorós, on les idees han de demostrar la seva vàlua d’una manera tangible. I, d’alguna manera, he tornat a aquells interessos amplis inicials. Estic satisfeta perquè al nostre despatx ens en frontem als problemes espacials amb moltes eines culturals i artístiques.
