Ningú no ha treballat els darrers anys un projecte consistent per a les ciutats mitjanes com Girona
Publicat a l’ARA el 11 de setembre de 2022
Aniré al gra, perquè ni tinc prou espai en aquest article, ni l’urbanisme és una matèria entretinguda, i encara menys per a un diari. Ho plantejaré ras i curt: com ha de créixer Girona? La literatura sobre ciutats és plena de llocs comuns, banalitats i eufemismes, per a evitar les qüestions que poden molestar. I l’urbanisme escrit, en general, molesta. Llavors tot es descafeïna i els plans que s’acaben aprovant utilitzen subterfugis i frases amb segones per a acabar no dient res.
Però jo insisteixo en la pregunta. Si a Catalunya tothom sembla estar a favor de la consolidació de les ciutats mitjanes, d’evitar que l’activitat econòmica es concentri exclusivament a l’àrea metropolitana de Barcelona o de distribuir els habitatges més enllà de la costa, quina és l’alternativa que, com a país, ens proposem per a les ciutats com Vilafranca, Vic, Vilanova o Girona, que han crescut moltíssim al llarg del darrer segle i poden fer-ho més?
Si retalleu un perímetre dels barris residencials de Girona i l’enganxeu sobre Barcelona, us adonareu que Girona té una mida similar al Poblenou, de les Glòries a les Tres Xemeneies. En realitat Girona és una mica més gran, perquè es calcula que l’àrea funcional de Girona, de Sant Julià de Ramis a Riudellots de la Selva, són unes 150.000 persones. Però el continu urbà residencial, sense tenir en compte els terrenys industrials o les grans superfícies comercials, equivaldria al Poblenou.
Però quan els estrangers venen a Catalunya, només han sentit a parlar del 22@. Això, en part, és perquè els grans propietaris del sòl a Barcelona han empès i invertit per crear un relat consistent que funciona als mercats internacionals. El sector públic també ha destinat hores i recursos a explicar, difondre i vendre l’oportunitat de regenerar la trama de Cerdà amb més habitatges i canviant velles fàbriques per nous edificis corporatius. El resultat és una ciutat dins de la ciutat de Barcelona, que ha mantingut l’activitat econòmica malgrat la pèrdua de la indústria i ho ha sabut barrejar amb una bona dosi d’habitatges, escoles i espais culturals.
Ningú no ha treballat els darrers anys un projecte consistent per a les ciutats mitjanes com Girona. Aquí no hi ha una activitat econòmica tan visible com la del 22@ perquè no hi ha grans edificis corporatius. Les empreses, algunes d’abast mundial, tenen seus bastant discretes i en entorns patrimonials que no s’assemblen a un dowtown americà. I esclar, Girona no té platja. La zona sud està qualificada com a industrial, però és plena de caixes de sabates que són grans franquícies comercials: botigues de mobles, concessionaris de cotxes, supermercats… I més enllà, hi ha Vilablareix, que té una ràdio magnífica, i un urbanisme fluixet. Però, a diferència de Barcelona, aquí està tot per fer. Les parcel·les són grans, els carrers estan fets, i no costaria massa imaginar noves maneres de viure en comunitat però amb grans jardins i parcs. Els preus del sòl, i per extensió les cases i els lloguers, són molt més assequibles.
Com al 22@, el treball s’ha transformat: ara ja no hi ha tantes fàbriques, sinó serveis, turisme i comerç. I si la Costa Brava, l’Empordà o el Pirineu tenen una economia molt lligada als estrangers, la Garrotxa o els entorns de Girona encara són productius i tenen forts vincles amb el paisatge.
