Eva Franch: “Hem perdut la ciutat com a concentració de coneixement i tolerància”

Eva Franch: “Hem perdut la ciutat com a concentració de coneixement i tolerància”

La periodista Laura Rosel fa un vermut amb la arquitecta, curadora i professora de Deltebre

Publicat a l’ARA el 1 de març de 2020

Aperitiu distòpic, precedit d’un tallat i un cafè. Les persianes de La Fàbrica del Vermutillo encara estan abaixades quan comencem a parlar i l’Eva ho escaneja tot: el tamboret, les parets forrades de fotos i llaunes de conserves i ampolles de vermut, el sostre alt, l’aparador d’olives amb pinyol, sense i en banderilla. És dijous al migdia però sembla dilluns a primera hora, pel dèficit de cafeïna i pel ritme de feina. Arriba cronometrada d’un altre compromís. Haurà sigut una visita fugaç, de poc més de 24 hores a Barcelona, convidada per Elisava per fer-hi una conferència i atendre alguns mitjans. No perdona les olives ni el vermut, se li’n va la mirada cap al carrer, finestral enllà, mentre parla, imponent i magnètica. Du el cabell recollit amb un bastonet molt llarg i molt prim en posició horitzontal. Sembla improbable que una agulla pugui subjectar tanta cabellera en una forma cònica com aquesta. Té una veu greu i parla amb un accent peculiar, un català de les Terres de l’Ebre amb un deix britànic que per moments domina el discurs. La conjugació d’algun verb se li entravessa. Mirada viva, llapis d’ulls negre una mica corregut, llavis vermells, abric pelut no com els peluts que són tendència aquesta temporada sinó com els que ho eren als anys 60 o 70, anells enormes, platejats, de formes geomètriques: un quadrat i una rodona. És fotogènica. Parla de les diferents maneres d’entendre la vida, de llibertat, de trobar espais de reflexió i de com li agrada la paraula zaguán. I jo convençuda que veníem a parlar d’arquitectura.

Arquitectura ho és tot

L’Eva Franch és la capitana d’un navili amb una tripulació de 847 alumnes, 249 professors i 110 auxiliars, dels quals intenta conèixer tots els nom i cognoms. És l’Architectural Association (AA) de Londres, una escola des d’on es fomenta un pensament arquitectònic crític i creatiu, allunyat dels corrents convencionals, entestada en repensar-ho tot. Una “illa d’independència” en relació amb la pedagogia de l’arquitectura. Des que s’hi va posar al timó, l’Eva no ha deixat d’explorar noves estructures de transmissió i producció de coneixements, fidel al fonament radical de l’escola: repensar-ho tot. “El meu rol és entendre el context i articular projectes que ens portin més enllà d’on som”.

La passió per les matemàtiques, les segones derivades particularment, i una creativitat que la desbordava -amb 10 anys va forrar les parets de l’habitació amb fulles de parra enganxades amb Blu-Tack- van donar pistes a la professora de matemàtiques de l’institut, que la va animar a provar sort amb l’arquitectura. Va arribar, doncs, per casualitat a un lloc que sembla fet a mida per a ella. “L’arquitectura ho és tot -afirma, mentre toca la taula on compartim aperitiu i assenyala la finestra-. És la disciplina que té la responsabilitat i el privilegi d’articular el que és social, polític i econòmic per construir una forma d’aspiració col·lectiva”. L’arquitecte -com tothom- té ideologia i actua des d’un posicionament polític concret. Per tant, hi ha qui aprofita aquesta articulació per generar poder i opressió, però Franch creu i aposta per aquella arquitectura capaç de contribuir a “una societat més lliure i igualitària”. Per això ha decidit abocar tota l’energia que té a construir des d’un espai diferent, cultural, intentant influir en aquells que projecten edificis i ciutats.

Empatia radical

En l’arrencada del curs, aquesta arquitecta “que parla com una arquitecta i fins i tot cuina com una arquitecta”, va demanar a la comunitat de l’AA que pensessin “no només en termes d’arquitectura radical sinó d’empatia radical”. Eva Franch entén la funció de l’arquitecte com la d’algú que té cura dels altres i de l’entorn, perquè projecta cases i ciutats on viuran altres persones i hauran de fer-ho en equilibri amb els animals i el medi ambient. “La llibertat és una forma d’igualtat, i l’arquitecte que s’està formant ha d’entendre que s’han de produir arquitectures que vagin molt més enllà de qüestions identitàries, econòmiques, socials o de classe per produir un món millor del que tenim”.

EVA FRANCH I GILABERTDeltebre, 1978. Arquitecta, comissària, pensadora, curadora, conferenciant i professora. Des del 2018 dirigeix l’Architectural Association (AA) de Londres, l’escola d’arquitectura més antiga del Regne Unit (1847). Fins ara sempre en mans d’homes, l’AA té prestigi internacional per l’enfocament independent que confereix a l’arquitectura. Abans, Franch havia liderat la Storefront for Art and Architecture de Nova York, un dels centres de referència en innovació i disseny. La conviden arreu del món perquè hi expliqui la seva particular visió de l’arquitectura, com a disciplina social, més a prop de la filosofia que del càlcul matemàtic. Professional premiada i becada, ha exposat entre d’altres a la Biennal d’Arquitectura de Venècia. De l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona en va sortir amb honors. Filla d’una mare perruquera i un pare capatàs del port de Sant Carles de la Ràpita. No ha piulat mai res a Twitter ( @evafranch) i l’últim ‘post’ a Instagram ( @eva_franch) és de fa més de dos anys. Com a ‘link’ personal té una pàgina que no existeix: www.wwwwwwwwwwwwww.www

Moltes de les construccions que patim semblen dissenyades per fer ciutadans grisos, petits i enlletgits. Però aquestes no són, segons Franch, obra d’arquitectes -“Cap arquitecte et dirà que són construccions fantàstiques”- sinó de promotors i constructors, que obeeixen criteris legals, econòmics i de poder. “Hem vilipendiat la figura de l’arquitecte”. Homes i dones vestits de negre, al servei d’una elit i interessats només en produir espais icònics, de luxe o superficials. L’arquitecte que la directora de l’AA defensa és el dissenyador d’espais tant estètics com simbòlics com, sobretot, habitables.

La ciutat perduda

Si el delta de l’Ebre és un espai “extremament delicat, increïble, on les persones són figures tan fràgils en relació amb una natura radical”, Nova York, i per extensió la ciutat, és allà on les personalitats desapareixen. Hi va viure vuit anys i encara hi torna sovint, per compromisos de feina i per descobrir-hi tresors. Restaurants on serveixen sake en recipients que et transporten al Japó de cirerers florits o botigues de barrets on coneixen les mides i les textures dels caps de tot el veïnat. Les ciutats eren “biennals permanents de transmissió de coneixement”. Ara, en canvi, són “espais comercials de consumisme extrem”. Han deixat d’oferir als ciutadans el llegat de les societats anteriors: “Hem perdut la ciutat com a concentració de coneixement, de diferència i de tolerància”. Fins i tot la idea de civisme queda ensordida, quan en realitat la ciutat és -precisament-“una gran construcció de convivència que es dona per feta: aquí camines, aquí vas en bici, aquí vas en cotxe, aquí aparques, aquí llences la brossa i aquí hi ha un arbre”. Per a Franch, la funció de l’arquitectura és articular tot aquest teatre d’una manera diferent, com ha fet Nova York amb el High Line, que ofereix una perspectiva inèdita, una dimensió fins aleshores inconcebible.

L’Eva està convençuda que el concepte casa respon a un model ideològic de consum i de progrés que ens esclavitza. “En realitat no ens hem qüestionat aquest sistema de vida i, si ho féssim, segurament no el voldríem”. L’habitatge, forçosament, s’ha de transformar, com ho està fent la societat a partir d’estructures de família, de relacions i de treball diferents. “La idea de propietat és fictícia i el problema de l’habitatge no és individual, sinó col·lectiu”. Una interpretació cooperativista de la societat que sembla avançar, a hores d’ara, en direcció contrària. “Som capaços de construir una idea de justícia i igualtat, volem ser tolerants de forma discursiva, però en forma d’acció encara no tenim els instruments”. Per això necessitem espais de reflexió i figures com la del curador: “Aquell que té la capacitat de connectar formes de pensament, que intenta produir una nova col·lectivitat a través de persones o idees que estaven aïllades”. Això és el que fa ella, que és arquitecta. 

https://youtu.be/mY8RXPLT3Mg