En record d’Oriol Bohigas i Guardiola
Fa uns dies Oriol Bohigas va finalitzar la seva tasca narrativa. Les seves narracions no poden diferenciar-se clarament ni per etapes ni per projectes, no hi ha talls nets entre la seva passió per un concepte ampli de cultura i la seva projecció d’uns apartaments al Golf de Pals, la direcció d’una tesi a l’ETSAB o el traç i la norma dels planejaments; unes penetren a les altres i en totes hi ha l’objectiu d’aconseguir el que ell va definir com instruments per a la convivència fructífera.
Un objectiu tan agosarat, del que no es va desviar mai, requereix de perseverança i coneixement del context per no gastar energies en foteses i concentrar-se en el veritablement important. L’Oriol Bohigas estava situat en aquell especial envejable estadi de l’esperit en que preferia perdre que acceptar un camí equivocat, doncs era així com les seves idees dibuixarien canvis substancials en una Barcelona que ja no es podia permetre créixer i, no obstant això, havia de canviar.
Aquesta Barcelona que és un gran amfiteatre que mira al mar, que es defineix com a ciutat mediterrània però no ha aconseguit ser-ho fins a finals del segle XX li deu a Oriol Bohigas tots els plaers que les onades atorguen quan ens mullen les cames en les platges que no teníem.
El gran urbanista que coneixia tots els plans del palimpsest de Barcelona, i per a qui els projectes d’edificis no eren altra cosa que incrustacions en el que prèviament s’hagués planejat, el qui admirava Cerdà i maleïa Porcioles, va ser l’encarregat de fer realitat el que molts deien somniar però ningú va actuar: obrir Barcelona al mar, dibuixant el que una administració local valenta es va atrevir a fer en pocs anys.
No va tenir la mateixa sort en la seva idea d’unir adequadament l’àrea metropolitana, fent així evident que calen institucions polítiques amb capacitat de decisió i sense por al debat i a la protesta. Pensava que no havíem fet prou per evitar la desaparició de la Corporació Metropolitana amb capacitats urbanístiques, perquè, a vegades, en les petites decisions de sutura hi ha la clau de la qualitat dels espais i la correcta col·locació dels serveis.
Per a Bohigas, a qui no preocupava gens incomodar als espuris interessos especulatius, no es tractava de prescindir del mètode científic sinó d’insistir fins la tossuderia en fer-lo evident. Elogiava l’elegància si formava part de la utilitat de l’espai o edifici, abominava de la voluptuositat supèrflua i innecessària, que titllava de caricatura.
Li agradava delitar-nos i no li vam agrair prou, en el que amb sornegueria en deia història comparada de l’arquitectura i del disseny de ciutats. Ho sabia tot.
Aconseguir en una ciutat desigual en els temps i les circumstàncies constructives la convivència fructífera sense enganyar-nos, no era fàcil. Per això va intentar formar milers d’alumnes perquè no es limitessin a visions parcials, encara que l’encàrrec fos una edificació petita i aïllada. Ell mateix es considerava alumne del moviment modern de fa un segle i com tots els savis sabia que ningú parteix de zero, ni en un solar envoltat de conreus, tot té un context, un passat, una transformació antropològica (a vegades, antropofàgica) i sobretot, tot ha de tenir un futur definit, explícit i explicitat. He de treballar a partir d’una realitat coneguda i profundament estudiada i tenir en compte les canviants exigències dels condicionaments col·lectius.
El seu coneixement sociològic, històric, la seva concepció integrada de la cultura, així com la definició de l’arquitectura com a art, li permetien trobar fil conductors per fer-nos entendre el context i els interessos que s’oposarien a determinades actuacions, doncs la seva prioritat era l’ús públic i l’espai públic.
Cadascú té el seu darrer record de les moltes converses amb l’amic que hem perdut. El meu és en un lateral de Santa Maria del Mar, en el barri del Born, la ciutat vella que tan estimava i la conversa era la continuació d’altres. Ell feia el paper d’arquitecte municipal i jo el d’higienista, tots dos recordàvem fragments de “Los aduares de Barcelona. Higiene de la habitación”, escrit a quatre mans: les del Dr. Pons i Feixa (Institut Municipal d’Higiene) i les de l’arquitecte municipal José M. Martino. Sempre acabàvem exclamant: ells també van ser moderns i incompresos, però van manar. Feia fred, i els dies s’allargaven.
Montserrat Tura
13 de desembre de 2021
