Pràcticament en ruïnes des de l’any 1939, l’antic Teatre Municipal de Figueres va ser reconvertit en el Teatre-Museu Dalí en un llarg procés d’obres que es va iniciar per impuls del mateix artista i de l’alcalde Ramon Guardiola
Publicat el dimarts, 23 de septembre de 2014 en el EMPORDÀ
Sebastià Roig | Tres anys abans d’inaugurar-se el Teatre-Museu figuerenc, un periodista francès pregunta a Dalí, per a què serveix un museu? «És un dels mitjans més segurs d’augmentar la meva fortuna i la del meu país», li contesta l’artista.
Desconcertat, el reporter li demana si, a part dels diners, té altres motius per ferlo. Dalí li respon: «Un museu ofereix una multitud d’altres amenitats. És un centre de cretinització incomparable. Quadres amb títols falsos, visitants a la recerca d’explicacions, indagadors que prossegueixen les seves investigacions, psicoanalistes que examinen si en tal època jo era més boig que en tal altra… Tot això representa un atractiu incalculable».
Dalí no es va equivocar quan va predir que el museu, a part de generar diners, es convertiria en un espai ple d’atractius inqüestionables. N’estava convençut des que va llançar la idea, la tardor de 1960, durant una visita que li va fer el fotògraf Melitó Casals, «Meli». Casals es va presentar a Portlligat amb un encàrrec de l’alcalde figuerenc Ramon Guardiola: si Dalí podia cedir alguns quadres al Museu de l’Empordà, perquè li poguessin dedicar una sala.
Al pintor, una sala li va semblar poca cosa. Li va respondre que volia un museu sencer i que el farien a l’edifici del Teatre Municipal. La tria del lloc, segons explicaria després, responia a tres motius: «Primer, perquè sóc un pintor eminentment teatral; segon, perquè és davant de l’església en la qual vaig ser batejat; i, tercer, perquè fou precisament en la sala de descans d’aquest Teatre Municipal on vaig realitzar la meva primera exposició de pintura». Dalí es referia a l’exposició col•lectiva que havia fet, a la sala de la Societat de Concerts, a finals de desembre de 1918, al costat dels pintors empordanesos Josep Bonaterra Gras i Josep Montoriol Puig.
El teatre, però, estava en ruïnes. L’any 1939, per accident, les tropes marroquines de l’exèrcit franquista hi havien calat foc i només se’n conservava l’estructura perifèrica. El sostre de la platea havia caigut, de les llotges només en quedaven els passadissos d’accés i de l’escenari. Les úniques parts que es mantenien més o menys senceres eren el vestíbul i el saló de descans. Reformar-lo significaria una inversió important, que l’Ajuntament de Figueres no podia assumir.
Finestrals ensorrats, fotos plastificades
A Ramon Guardiola, tot i no tenir diners a la caixa, el propòsit de Dalí li va semblar excel•lent i de seguida van lligar caps. Guardiola s’esperava que les autoritats franquistes donarien un suport immediat al projecte, de manera que van decidir anunciar-lo el 12 d’agost de 1961, coincidint amb la gran jornada d’homenatge que Figueres va dedicar al pintor. Durant aquella diada, l’Ajuntament li va concedir la Fulla de Figuera, es va posar una placa a la casa natal, es va celebrar la corrida de toros surrealis- ta i, a més a més, li van oferir sardanes, focs artificials i un sopar al pati de l’institut Ramon Muntaner, on l’artista va firmar els menús dels 208 assistents.
El programa d’actes va incloure una passejada amb Dalí per les ruïnes del teatre. Malgrat l’aspecte socarrimat i espectral de l’edifici, el pintor va explicar als presents que aquell era un lloc predestinat per a un Museu Dalí: «L’estat del local és meravellós –els va assegurar–; no s’ha d’arreglar ni cal reparar res. Cada centímetre d’aquestes parets llardoses és un quadre abstracte. Serà l’únic museu surrealista del món. No hi haurà cap obra original. Instal•laré en els inestrals ensorrats, fotos immenses de tots els meus quadres. Fotos plastiicades amb un procediment que resisteixi la pluja i la intempèrie. Desitjo que hi hagi un compromís diplomàtic perfecte, entre els accidents de les parets i els quadres que s’ha de superposar en aquests accidents».
Les paraules de Dalí van trasbalsar les autoritats i els periodistes. Penjar fotos damunt
aquelles parets malmenades no semblava una idea gaire atractiva. Aquesta idea inicial, sumada a la reticència del pintor a fer donacions d’obra original, es va convertir en un gran obstacle per Ramon Guardiola quan va anar a la Dirección General de Bellas Artes, a negociar que inancessin el projecte. Bellas Artes es negava a pagar res a canvi d’una exhibició permanent de còpies.
Malgrat la negativa inicial, la tossuderia de Guardiola va aconseguir que Bellas Artes, a inals de 1963, encarregués un avantprojecte de restauració del teatre a l’arquitecte Joaquim Ros de Ramis. Ros de Ramis el va redactar amb l’ajut d’Alexandre Bonaterra, l’arquitecte municipal de Figueres. L’avantprojecte ja incorporava la cúpula sol•licitada per Dalí, que estava fascinat amb les cúpules que Richard Buckminster Fuller dissenyava als Estats Units.
L’abril de 1964, Ros de Ramis i Bonaterra van lliurar els plànols a Bellas Artes, però el director general es va negar a moure un dit ins que Dalí no li hagués donat la relació exacta dels fons pictòrics que contindria. El pintor empordanès va optar per no concretar res de res, actitud que va fer encallar el projecte. A partir de llavors, l’artista començaria un degoteig de declaracions sobre el museu, destinades a pressionar l’administració davant l’opinió pública.
La primera va tenir lloc el gener de 1965, quan Dalí va assegurar, des dels Estats Units, que les obres del museu començarien aquell mateix any, durant les Fires de Fi- gueres. El tret de sortida, segons explicava al Times, consistiria a instal•lar la cúpula amb un helicòpter. La fantasia, com tantes altres que anunciaria als diaris, no va passar d’un bon propòsit.
Enmig d’aquell foc creuat, Guardiola no defallia. Aquella tardor va interpel•lar de nou Bellas Artes, comunicant-los que Dalí pintaria una monumental al•legoria de la sardana al sostre del Saló de descans del primer pis; l’artista també faria un donatiu anual al museu i hi deixaria en dipòsit totes les obres de la seva col•lecció particular. La Dirección General, però, insistia a rebre el llistat de peces concretes. I tot continuava a l’aire.
Foto de portada extreta de l‘article
