El màxim guardó de l’arquitectura recau en l’estudi RCR, i per primera vegada en tres persones: Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta. El segon estudi espanyol en rebre’l, després de Rafael Moneo, i el primer català.
Publicat el dimecres 1 de març de 2017 al diari ARA
El premi Pritzker d’arquitectura ha recaigut en l’estudi olotí RCR Arquitectes pel “seu compromís inflexible amb el lloc on treballen” i per a la creació “d’espais que estan en relació amb els seus respectius contextos”, ha dit el jurat.
L’estudi de Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta va néixer l’any 1988 a Olot. Estan considerats tres dels arquitectes catalans més rellevants de les últimes dècades i representen, alhora, un cas atípic a la professió: han forjat la seva carrera des d’Olot, al marge del panorama barceloní i, també, dels grans encàrrecs públics. “El seu treball ha tingut un impacte en la disciplina que va molt més enllà de la seva àrea més immediata”, ha dit en el seu comunicat Thomas J. Pritzker, president de la fundació Hyatt, que patrocina el premi. “La seva intensa forma de col·laborar i treballar plegat, en què el procés creatiu, el compromís amb la visió i totes les responsabilitats són compartides a parts iguals, han portat a la selecció de tres individus per al premi d’aquest any” en comptes de premiar un estudi, segons el jurat. És la primera vegada el que guanya un trio creatiu, i Carme Pigem és la segona dona que el guanya després de Zaha Hadid.
Havien estudiat a l’Escola d’Arquitectura del Vallès i no a la de Barcelona i van van decidir anar a viure a Olot perquè hi tenien la família: “En aquells moments, des del punt de vista professional, era com un suïcidi -afegeix-. Va haver-hi professors que ens van dir que anar a Olot era perdre l’oportunitat d’entrar en el món de l’arquitectura en majúscules. Però nosaltres no en vam tenir cap dubte. Cap dels tres havia estat en cap despatx abans, ens hem fet tots tres a base de les discussions i el treball des d’un bon inici. Hem sigut persones molt lliures, no hem estat vinculats mai a cap estructura”, explicava Ramon Vilalta (Vic, 1960). El comunicat del Pritzker ha destacat precisament aquesta dimensió local, “en un món globalitzat en el qual hem de confiar en les influències internacionals”, diuen, “estem perdent els nostres valors locals, el nostre art i costums locals”.
Els seus treballs abasten tant espais públics com privats, centres culturals, institucions educatives i la “seva habilitat per relacionar de forma intensa el medi ambient de cada lloc és u testimoni del seu procés i la seva profunda integritat”, assenyala el Pritzker. “Ens ajuden a veure, de la forma més poètica i bella, que la resposta a la qüestió no és una o altra i que podem, al menys en arquitectura, aspirar a tenir-les totes dues. Les nostres arrela fermament assentades i les nostres branques esteses cap a la resta del món”.
Entres les obres més destacades del trio d’arquitectes hi ha el pavelló del restaurant Les Cols d’Olot (1990), l’espai públic del teatre La Lira, de Ripoll (2003-2011), la Bodega Bell-Lloc de Palamós (2003-2007), la Biblioteca Sant Antoni-Joan Oliver a Barcelona (2007), el museu Soulages, a Rodez (2008-2014), el centre d’art integrat al Castell de Negrapelissa (França) i el crematori de Hofheide (Bèlgica). De les primeres obres van ser el pavelló i els exteriors de Can Cardenal i el Pavelló del Bany – Espai Fluvial Prat de Gola. De fet, el jurat del Pritzker també destaca que “busquen connexions entre l’exterior i l’interior, cosa que dóna com a resultat una arquitectura emocional i experiencial”.
Moneo el 1996 havia rebut l’únic Pritzker de l’estat fins ara. El Premi Pritzker guardona el “talent, la visió i el compromís” que ha donat contribucions “significants i duradores” i està valorat en 100.000 dòlars. La Hyatt Foundation és qui gestiona el guardó instaurat per la família Pritzker el 1979. Es tracta del premi més important d’aquesta disciplina, per això sempre se’l defineix com “el Nobel de l’arquitectura”.
Un dels factors que pot haver propiciat la victòria és la composició del jurat: el president, Glenn Murcutt, és un arquitecte molt vinculat a treballs lligats amb la terra; a més, en forma part la barcelonina Benedetta Tagliabue, i també Richard Rogers, coneixedor de l’obra dels RCR. Murcutt de fet ha destacat que “han demostrat que la unitat de material pot proporcionar una força increïble i una gran simplicitat a un edifici”.
