En aquesta 6a publicació d’Entre l’Agressió i l’Oblit, comptem amb una reflexió d’AMOO (Aureli Mora + Omar Ornaque) sobre l’Hotel Park (1950-1953) dels arquitectes Antoni de Moragas i Gallissà, situat a l’Av. Marquès de l’Argenera 11, de Barcelona. L’edifici va ser rehabilitat l’any 1991 per Antoni de Moragas i Spa i Irene Sánchez i es troba en un bon estat de conservació.
Fotos actuals: Felipe Ugalde
Fotos originals: Francesc Català-Roca
Per a la descripció sobre l’Hotel Park davant de l’Estació de França de Barcelona, sembla que no fa falta res més que reproduir la senzilla però fantàstica, efectiva i propera memòria de projecte que Moragas i Gallissà va escriure per a l’edifici de l’Hotel Park l’any 1953.
No fa falta res més perquè senzillament l’edifici es troba en un estat de conservació exemplar, digne de la seva singularitat i gràcies, en part, a la rehabilitació que es realitzà l’any 1991 de la mà del seu fill i arquitecte Antoni de Moragas i Spa i d’Irene Sánchez, fets que permeten llegir l’edifici avui en dia amb les mateixes paraules que Moragas escrigué fa més de 60 anys.
L’edifici, per l’exterior, manté la composició, els elements i el cromatisme originals i, per l’interior, conserva els seus elements més singulars com l’escala o la barra del bar, malgrat les habitacions, el restaurant i d’altres dependències, hagin patit un rentat de cara descafeïnat del tot coherent amb el què és el sempre canviant i esquizofrènic negoci de l’hosteleria a Barcelona.
A continuació transcrivim la memòria de projecte, de forma íntegra:
“A l’avinguda del Marquès de l’ Argentera, davant de l’Estació de França, hi havia una petita illa de forma irregular amb front a quatre carrers, edificada tan sols a la planta baixa i a un pis. Dels quatre carrers, tres són estrets i de poca categoria; tan sols el quart, l’avinguda del Marquès de l’Argentera, és d’importància, potser una de les vies més àmplies de la ciutat. Malauradament, la façana més estreta de l’illa, de set metres aproximadament, corresponia a aquesta avinguda.
Quan es projectà l’edifici, que estava destinat a ser un hotel, es va pensar d’enderrocar prèviament l’edificació existent. Fou llavors quan ens vàrem preguntar per què tenia tan poca alçada la construcció situada en un lloc tan antic i cèntric de la ciutat. Desagradable va ser la sorpresa en descobrir que, per sota l’edificació, i a tot el llarg, hi passava un canal de quatre metres d’amplada, un conductor d’aigües procedents del Rec Comtal, una de les instal·lacions d’aigua més antigues de la ciutat, la construcció de la qual es remunta a l’Edat Mitjana. Aquesta circumstància, que no es pot apreciar exteriorment, fou la que determinà totalment l’estructura de l’edifici, a causa dels problemes de fonamentació que originava. Va haver-se de recolzar per un costat sobre el mur del canal i, per l’altre, a escassa distància, i sobre un terreny sorrenc amb el nivell de l’aigua del mar a 4,75 metres de fondària.
A la façana principal, és a dir, la de set metres d’amplada, s’han afegit tots els voladissos que les ordenances municipals toleren, per tal de dissimular-ne l’estretor. A més, s’ha procurat d’obtenir-ne una major amplitud, no limitant els voladissos per arestes verticals, sinó mitjançant una línia trencada, com es pot apreciar a les fotografies. D’aquesta forma, s’aconseguia que en observar l’edifici lateralment es perdés qualsevol punt de referència amb el qual es pogués apreciar l’amplada exacta de la façana.
L’estructura és mixta, de formigó armat i maó, una fórmula molt econòmica i molt d’acord amb el pressupost limitat de què es disposava. Als soterranis, s’han emplaçat els serveis generals de calefacció i magatzems. A la planta baixa, a més d’unes botigues, hi ha l’entrada de l’hotel i un bar amb entrada independent. A la resta de les plantes, es distribueixen fins a cent cambres, totes elles, com a mínim, amb servei de WC i bany petit.
L’emplaçament de l’edifici en una de les zones més antigues de la ciutat suscità el clàssic dilema de modern o antic. Naturalment, aquest dilema no va plantejar-se’l l’arquitecte, sinó aquells qui creuen que l’arquitectura no és una cosa viva , sinó una farsa. Malauradament, d’aquests darrers n’hi havia molts i es varen originar polèmiques apassionades al voltant de l’edifici; fins i tot es va donar el cas que un pare i un fill van arribar a no parlar-se com a conseqüència dels seus punts de vista diferents.
En definitiva, no n’hi havia per a tant, ja que es tracta d’un edifici corrent, sense cap pretensió, com han d’ésser els edificis que es fan cada dia.”
L’arquitectura moderna està en perill. Any rere any veiem, impassibles, l’enderroc, la mutilació, o senzillament la degradació de desenes d’edificis moderns amb un alt interès patrimonial.
Des d’Arquitectes per l’Arquitectura, juntament amb Arxius d’Arquitectura a Catalunya, volem iniciar una profund debat sobre la conservació del patrimoni arquitectònic modern.
La primera part d’aquest debat és donar a conèixer tot aquest patrimoni a la ciutadania, ja que només a través de la seva interiorització se li podrà donar una permanència i continuïtat amb dignitat. Setmanalment es publicarà a les nostres xarxes socials, informació sobre l’estat de les obres d’arquitectura moderna del nostre país que es troben en el punt de mira; periòdicament aniran acompanyades de breus reflexions, escrites especialment per a ‘Entre l’Agressió i l’Oblit’ de la mà d’una sel·lecció d’arquitectes de renom del nostre país.
