El futur de l’antic conjunt penitenciari també representa una oportunitat en termes de patrimoni.
Publicat el dimarts 24 d’abril de 2018 al Diari Catalunyaplural.cat | Alessandro Scarnato/Jaume Artigues
La qüestió de què fer amb la Presó Model replanteja, per primer cop en molts anys, com Barcelona ha de situar-se davant les seves permanències. Durant massa temps, les picabaralles locals entre conservacionistes –sovint titllats de “pedra-ferits”– i alegres intervencionistes han acabat minvant el potencial que el patrimoni representa per a la ciutadania, deixant un llarg llistat de peces desaparegudes o en decadència. Només en el cas d’alguns edificis monumentals, se n’ha vist un possible retorn a nivell turístic (de vegades en operacions arquitectòniques ben poc respectuoses) sense considerar les implicacions del patrimoni a nivell de cultura, de societat, de memòria i de limitació de la petjada ecològica de la construcció.
Mentrestant, la més recent discussió disciplinar ja no defensa la conservació a ultrança i els especialistes tenen ben assumit que el patrimoni pot ser sotmès a intervencions que poden arribar a modificar-ne la morfologia, sempre i quan això sigui el resultat d’un procés culturalment curós, ben pensat tècnicament i dirigit en tot moment als interessos de la ciutadania en el sentit d’una millora de l’habitat urbà, que és un bé comú. Només cal pensar en el darrers premis Ciutat de Barcelona d’arquitectura, atorgats a dues rehabilitacions exemplars per l’equilibri entre respecte per l’existent i capacitat creativa: la Sala Beckett (Prats i Flores arquitectes) i la Lleialtat Sensenca (Harquitectes).
El conjunt de la Presó Model és una peça patrimonial que reclama decisions de ciutat, per la seva complexitat i per la oportunitat de revertir definitivament l’antic paradigma de “tirem-ho tot a terra” al de “reaprofitem-ho al màxim”.
Els que creiem tant en l’arquitectura com en el patrimoni, pensem que la Model té tot el potencial arquitectònic i urbà per integrar-se plenament amb la ciutat i no ens podem fixar només en els metres quadrats de les dues illes de l’Eixample ara ocupades, sinó que cal preservar aquest conjunt per la memòria històrica que hi atresora, per les qualitats arquitectòniques i constructives d’una peça formidable i irrepetible en el nostre país i perquè pot ser un perfecte exemple de reutilització sostenible.
La ciutadania, que s’està expressant al llarg de les sessions d’un procés participatiu que finalitzarà al proper mes de maig, dóna mostra d’entendre la importància de respectar la integritat del conjunt de la Model. En aquesta òptica és molt benvingut el replantejament d’aquell Pla Director del 2009 que permetia la desaparició de l’edifici de l’accés general al carrer Entença i d’altres dependències que són les més aptes a ser reutilitzades per a equipaments.
En el debat organitzat pel COAC el passat 16 d’abril, també molts dels arquitectes intervinguts han incidit en que cal enfocar la qüestió en clau urbana sense caure en la temptació de sacrificar innecessàriament parts d’aquesta mini-ciutat carcerària. No cal pensar en una tabula rasa per satisfer les necessitats veïnals en tema de verd, d’equipaments, d’habitatge.
Sens dubte es tracta d’un projecte ambiciós, no exempt de dificultats i riscos. Tanmateix, el govern municipal l’ha entomat correctament, amb un desplegament tècnic i participatiu molt oportú i prometedor. El repte és que Barcelona pugui demostrar, en aquest 2018 Any Europeu del Patrimoni, que la nostra ciutat pot emmirallar-se, i potser superar, altres ciutat europees, com ara Brusel·les o Florència, que han aconseguit exitosament la reutilització de les seves antigues presons en clau de ciutadania.
Fotografia: Entrada de La Modelo / Ajuntament de Barcelona
