La ’lletjor’ dels barris basada en la varietat de locals canvia pel ’disseny dels dissenyadors
Publicat a El País Catalunya el 11 de juliol de 2019
Barcelona ha de tornar a ser la capital del disseny’. Així s’expressava el FAD-Foment de l’Art i del Disseny en una carta pública a l’alcaldessa (La mosca del FAD) de dilluns passat. La vaig llegir cap al vespre després de tornar de passejar per l’àrea al voltant del Mercat de Sant Antoni, ara annexionat a una superilla de la qual forma part el carrer Parlament, un dels anomenats street food de la ciutat. El text reclama complicitat per part de l’Ajuntament perquè Barcelona torni a ser una ciutat de referència en el disseny, en el “bon disseny”, com s’expressen des del FAD.Òbviament, reclamar la capitalitat del disseny i afegir “del bon disseny” sembla voler cercar un argument per protegir-se en cas de reclamació: de fet, ningú demanaria ser la capital del disseny dolent. Tot i acceptant això, cal preguntar-se si la crisi de la ciutat amb relació al disseny és certa o si aquesta intuïció que no existeixen els referents vius de fa uns anys no és més aviat una crisi en la convicció compartida sobre el disseny en si mateix.
El cas de la superilla permet observar el comportament del disseny en dos plans diferents, però simbiòtics. Un s’expressa a travès d’elements i intervencions gràfiques amb una clara voluntat de formar part del mateix codi, amb una voluntat col·laboradora, però distinta. Un conjunt de cadires i bancs –els més dificils de dissenyar i produir, trets del repertori del mobiliari urbà propi de Barcelona–, d’objectes que es podrien definir com que fan de…; hi trobem contenidors, amb plantes en els seus testos a l’interior, que fan de jardineres, o taulons de fusta de secció quadrada que fan de graderies per seure-hi. Tambè hi ha bolles de formigó o peces que semblen tretes d’una capsa de Galetes Birba gegant per poder-hi seure…
Tots aquests elements estan calculadament escampats, com ho estarien els estris, joguines i mobles d’una escola bressol desprès d’acabar la seva activitat. Aquests objectes dissenyats sense voler-los dissenyar (tan sols cal comparar-los amb els jocs infantils dissenyats per Annie i Aldo van Eyck a Amsterdam acabada la Segona Guerra Mundial) se situen al seu lloc a partir d’un disseny gràfic realitzat amb pintura –bàsicament, de color groc– que, a base de triangles, sembla endreçar la col·locació de tot aquest cafarnaüm. Tot el conjunt pertany a un tipus de disseny, i en certa mesura és el disseny públic oficial, perquè qui ho promou és l’Ajuntament (que no queda clar si és bo als ulls del FAD o no), però la capital del disseny s’expressa a través seu.
L’altre és el disseny privat, el que ha florit en aquella part de la ciutat al carrer Parlament-food impulsat per la reforma del Mercat de Sant Antoni, que ha produït una transformació molt potent dels negocis i de la seva nova estètica imperant. Un conjunt de locals nitidament identificables pel seu color base (negre o molt fosc) apareix en els tendals, sobre els quals es retallen lluminàries de falsa incandescència, bombetes de camerino que dibuixen un nom, làmpades de fantasia, amb noms de negocis tipus Vueling i interiors calculadament improvisats. Són la genuina manifestació de l’actualització comercial dels negocis reformats i transformats, majoritàriament dedicats a la restauració. El seu disseny gràfic o d’interiors s’identifica sense cap mena de dubte tan bon punt s’acaben les obres de les reformes urbanes.
Però hi ha un altre disseny, al barri en conjunt tal com era fins a la reforma, amb una fisonomia basada en l’heterogeneitat de botigues, de grandària més aviat petita i pressupostos modestos, que tenia la seva lletjor, i que ha estat substituit per una estètica que tan sols és responsabilitat del disseny dels dissenyadors. En veure-ho no es pot evitar pensar en un cert fracàs social del disseny: la cara que vol ser innovadora i creativa i que acaba ajudant a expulsar veïns. La millora innecessària que no arregla. La cara falsa.
Així doncs, quin és l’impuls que s’ha de donar al disseny a Barcelona, i a quin disseny? Al que anomenem dolent, que potser vol dir no dissenyat, i que és el tipus de botiga que han netejat ètnicament amb la creença ingènua que podrien millorar-lo? Cal preguntar-se si bon disseny vol dir nou disseny. Quina responsabilitat tenen les escoles de disseny de Barcelona en tot això? La crisi de la capital del disseny, no serà la nostra actual desafecció envers el disseny?
Foto: Massimiliano Minocri
