Les accions d’urbanisme tàctic col·lapsen per l’excés d’inputs que transmeten, sovint contradictoris, i per la seva rigidesa formal, que deixa poc marge per a l’espontaneïtat
Publicat a El Núvol el 23 d’octubre de 2020
“La relació entre l’absència d’ús, d’activitat i el sentit de llibertat, d’expectativa, és fonamental per entendre tota la potència evocativa que tenen els terrains vagues de les ciutats en la percepció de la mateixa ciutat en els darrers anys. Un buit, per tant, com una absència, però també com una promesa, com un encontre, com l’espai del possible, l’expectació”.
Aquesta cita extreta del text Terrain vague d’Ignasi de Solà-Morales esdevé, ara mateix, un lloc on arrecerar-se de tot el soroll urbanístic que s’ha generat les darreres setmanes arran de les anomenades accions d’urbanisme tàctic. Aquestes intervencions promogudes per l’Ajuntament de Barcelona han abundat a articles i tertúlies, algunes d’elles pujades de to per les discussions entre els detractors terraplanistes que defensen l’espai per als cotxes i els que es mostren a favor d’integrar nous vials amb asfalt tutti i colori. Reitero novament aquesta percepció de soroll, en un sentit sinestèsic, atès que l’aparença d’aquests carrers amb modificacions provisionals susciten certa sensació d’incomoditat i garbuix visual. La ciutadania no acaba d’integrar aquestes mesures en el seu imaginari urbà a causa de la manca de jerarquia i de claredat estructural que presenten i, malgrat que han estat concebudes per fer-ne un ús flexible, semblen encallar-se en la incomprensió.
Cal recordar que, ‘sous les pavé’, efectivament, hi és ‘la plage’
Recupero el concepte del Terrain vague precisament perquèremet, en un sentit positiu, a un espai inconcret i, alhora, a un àmbit de llibertat que esdevé adaptable a les necessitats que se li demanden. Aquesta absència d’atributs contrasta amb el conflicte que sorgeix quan l’espai públic està sobre-dissenyat. Les accions d’urbanisme tàctic col·lapsen per l’excés d’inputs que transmeten, sovint contradictoris, i per la seva rigidesa formal, que deixa poc marge per a l’espontaneïtat.
És ben coneguda la fama que té Barcelona com a ciutat puntera en el disseny i, fins i tot, com a capital mundial en la matèria. Pel que fa a l’urbanisme, això cristal·litza en una sèrie de marques que han fet de Barcelona una ciutat pilot per exportar arreu del món dissenys excel·lents de bancs, jardineres, paviments, llumeneres, etc. De fet, si ens centrem en l’element de disseny més fonamental dels carrers barcelonins, hem d’incidir en la secció material que presenten i que sovint obviem precisament per la seva senzillesa virtuosa. Es tracta del panot, la vorada de granit, la rigola blanca on es recull l’aigua de la pluja i l’asfalt. Aquesta seqüència d’elements sembla indestriable de la concepció d’un carrer urbà però només cal viatjar per ciutats d’un rang similar a Barcelona per adonar-se que no sempre hi és present amb la mateixa qualitat que a la capital catalana. És difícil millorar el disseny de Barcelona i per això qualsevol intervenció consistent a afegir-hi una nova capa està destinada la redundància i l’error. Pintar trames de colors no fa l’asfalt més amable, simplement el desvirtua i posa en contradicció la seva essència funcional. Un banc és un banc en un context determinat, quan seure-hi proporciona certa sensació de descans i confort. Un banc enmig de la calçada i a tocar de cotxes en marxa esdevé un objecte duchampià.
La materialització d’aquest urbanisme tàctic, que urbanistes contrastats com el Vicente Guallart han qualificat d’oxímoron, és manifestament millorable en molts sentits però sobretot des d’un punt de vista estètic. L’intent de fer l’espai públic més habitable ha de comportar un embelliment conjunt a la ciutat sense gairebé pretendre-ho. L’absència del cotxe per si sola ja fa aquesta tasca i cal instaurar mesures que ho garanteixin a llarg termini i no només amb l’horitzó del mandat electoral.
Des d’aquest punt de vista, em sobta el discurs de l’Ajuntament per justificar aquestes accions, emparant-se en l’actual context de pandèmia i en l’emergència de la seva implementació. Més enllà dels arguments sanitaris, els objectius de les modificacions urbanístiques compten amb tota la lògica i legitimitat del món si se centren a donar respostes a qüestions climàtiques que no tenen res de provisional. És per això que trobo que hi ha un biaix comunicatiu en com es plantegen aquestes mesures, que de ben segur ja eren a un calaix a l’espera d’una escletxa d’oportunitat per executar-se. Barcelona ha de reduir els cotxes, la contaminació i avesar-se en la qualitat de vida dels seus habitants. Fer-ho amb aquesta pàtina d’excepcionalitat i mitjançant pintura (material altament contaminant, per cert) a l’asfalt és no creure en el teu propi projecte polític i manifestar als teus ciutadans que segueixes la línia teòrica correcta però que no tens intencions de llegar una ciutat millor a les properes generacions.
Omplir Barcelona de barreres New Jersey, pilones, contenidors mal posats i terrasses de bar més properes a fer parkineo al polígon que a entaular-se a la capital de la Mediterrània… Definitivament, no busquen desencallar cap contratemps. És semblant al que va passar amb les Superilles quan es van formalitzar amb testos i xarranques dibuixades al mig de la carretera. Afrontar aquest problema des del disseny, amb aproximacions maldestres i escadusseres, és disparar indiscriminadament sense saber on s’apunta. Podem estar d’acord que tot plegat declara bones intencions, però no prou iniciativa fer ús del poder polític que s’ostenta.
En lloc de vestir els carrers de forma malgirbada, despullem-los. I ja posats, prenem-nos literalment aquesta metàfora.
Justament per això crec que el Terrain vague és la millor manera d’expressar la temporalitat d’unes mesures des de la indefinició i la tabula rasa. En lloc de vestir els carrers de forma malgirbada, despullem-los. I ja posats, prenem-nos literalment aquesta metàfora. Barcelona té un gran dèficit de verd bàsicament perquè no té on plantar-lo. La ciutat és ara mateix un continu petri que no permet que l’aigua s’infiltri i que contribueix a extremar les temperatures i a augmentar les emissions de CO₂. Cal recordar que, sous les pavé, efectivament hi és la plage i que el futur de les grans metròpolis rau en renaturalitzar-se en el major grau possible i que això implica necessàriament desasfaltar desenes d’hectàrees.
M’agrada imaginar que en un futur mandat tornaran polítiques urbanes decidides i desacomplexades
M’agrada imaginar que en un futur mandat tornaran polítiques urbanes decidides i desacomplexades (com ho han estat sempre les que han escrit històries d’èxit), que es prendran seriosament els seus programes i que, d’un dia per a l’altre, es repartiran excavadores arreu de la ciutat que picaran quilòmetres quadrats d’asfalt aportant un 10% més de permeabilitat a la seva superfície i ampliant les zones vegetades i l’arbrat. I que, un diumenge qualsevol, a taula, quan ens reunim tres generacions diferents, podrem parlar de com el carrer Aragó primer va ser una via de tren descoberta, després una autopista al bell mig de la ciutat i, finalment, de com ha acabat sent un carrer amb un viari com qualsevol altre i amb un passeig de sauló que connecta la riba del Besòs amb el Parc Joan Miró i fa la delícia de tots els passejants, ciclistes i runners.
En els pròxims anys discernirem si Barcelona es perpetua en la seva concepció com a capital compacta amb una fisonomia millorada, acord als seus temps i, en paraules de Solà-Morales, “com una promesa, com un encontre, com l’espai del possible, l’expectació”. O si senzillament es desdibuixa en aquesta vaguetat mal interpretada, com una espècie de teló de fons post-olímpic recobert de disseny a pedaços.
