Arquitectura en Biennale I | Enric Massip-Bosch (AxA)

Segurament és la Mostra en què hi ha més pantalles amb audiovisuals i menys dibuixos i maquetes

Publicat a Els Temps de les Arts el 8 de juny de 2023

L’arquitectura s’ha de viure per poder-ne copsar tot el seu potencial. Involucra el cos i la consciència d’una percepció multisensorial que és alhora emocional i racional, perquè és feta d’escala, de matèria, d’ordre, de relacions. De temperatures, d’olors i de sons. És un lloc i alhora fa un lloc que va més enllà d’ella, perquè s’implanta o s’excava o levita sempre en un context. Hi ha arquitectures portàtils, com les dels nòmades amazics o mongols, però no s’entenen sense el seu context físic, econòmic, social, del que depenen i amb el que es relacionen.

La Bienal de Venècia alterna des de fa 40 anys la Mostra d’art sorgida a finals del segle XIX amb la Mostra d’arquitectura. Formen part del gran institut cultural que és la Fondazione Biennale, que inclou també la Mostra de cinema entre d’altres, i pot semblar per tant que es tracti d’esdeveniments assimilables en estructura i objectius. Però existeix una diferència fonamental entre la Mostra d’arquitectura i les altres. I, diguem-ho des del principi, és insalvable i no depèn de la major o menor fortuna de les propostes de cada edició.

Les mostres d’art, de música o de cinema exposen la cosa en si; les obres es posen a disposició del públic sense intermediació, i poden ser apreciades en la seva integritat factual. L’arquitectura, en canvi, fa de mal exposar perquè, llevat d’alguns casos fragmentaris o menors, fora de la seva realitat només se la pot representar.

Ni per dimensió, ni per complexitat tècnica, ni per cost econòmic és viable o raonable construir una arquitectura major per a uns quants mesos, cada dos anys. Els pocs casos que hi ha hagut, com l’Hotel Internacional de Domènech i Montaner del 1888 o el Pavelló alemany de Mies van der Rohe del 1929, per citar-ne dos a Barcelona, s’han d’entendre més com errors excepcionals que com models. I no cal ni dir que altres escales de l’arquitectura, com la urbana o la paisatgística, són intraslladables.

Però que en una mostra només es pugui abordar l’arquitectura des de la seva representació no té per què ser un inconvenient. De fet, fins que no arriba el moment de la seva realització (és a dir, de fer-la real, material), l’arquitectura es pensa, es dibuixa, es comprova, es transmet per mitjans intermediaris. De la mateixa manera, amb els mateixos instruments, l’arquitectura es pot representar en una mostra per a ser comentada, per formar part d’un discurs crític, per proposar-se.

També se’n poden evocar els seus efectes, apel·lant més a la seva dimensió emocional que a la racional. Colors, olors, materials, textures, llums i ombres, mides, recorreguts: aquests elements poden reproduir-se de manera efímera per transportar l’espectador a una realitat sensorial que li permeti comprendre la seva relació i la seva reacció amb ells. Podem explicar els processos de la concepció de l’arquitectura o els de la seva utilització, canvi, desgast o destrucció. Podem representar-la i podem evocar-la. Però no podem suplantar-la.

La història de la Biennale d’arquitectura s’ha produït com una concatenació heterogènia de temes que a cada edició s’han proposat com eixos conceptuals i que cada participant ha interpretat a la seva manera, o simplement ha ignorat. Aquesta diversitat i dispersió, però, al meu entendre es pot agrupar resumidament en tres grans orientacions: la més revisionista, la més propositiva, i la menys disciplinar.

Certament la Biennale ha mutat com ha mutat la professió, les seves preocupacions i la seva percepció social. Amb tots els tempteigs i totes les desorientacions, però aquest pot ser el valor de fer una mostra al segle XXI. Hi ha hagut a les darreres edicions moments d’afirmació de l’autonomia de l’arquitectura (2012, 2014); moments d’ampliació dels seus marges per comprendre la realitat del món actual (2010, 2016); i moments en què sembla proposar-se la seva dissolució en altres coses com única possibilitat de futur.

La Mostra del 2023, The Laboratory of the Future, és d’aquest darrer tipus. Potser no volgudament, però aquesta és la lectura que se’n fa. La pregunta que proposa la comissària és ambiciosa: com descarbonitzar i descolonitzar el món. I les respostes, com era de preveure, es queden molt curtes en la majoria de casos. I els millors casos, significativament, el·ludeixen la pregunta. Perquè fer-ho des de l’arquitectura i els seus propis instruments és molt difícil, si no impossible.

El recurs que queda és la suplantació, com succeeix en tants pavellons d’aquesta edició. Aquesta suplantació és de dues menes: per una banda, segurament és la Mostra en què hi ha més pantalles amb audiovisuals i menys dibuixos i maquetes. La pregunta proposada necessita una narrativa per respondre-la, i l’arquitectura es presta malament a la narrativa. En aquest cas la primera pregunta que sorgeix és aquesta: ¿és una pregunta adequada, per a una Mostra d’arquitectura? I la segona: si és una pregunta adequada i la resposta és audiovisual, ¿no es podria haver substituït aquesta Mostra per un canal de YouTube?

Per altra banda, la segona suplantació implica la substitució de l’arquitectura per una altra cosa. Molts pavellons articulen la seva resposta a través del recurs artístic de la instal·lació o, directament, exposant objectes d’art. Això és especialment cert en aquelles propostes que aborden el subtema de la mostra, que és l’Àfrica, posar-la sota el focus, obrir-la al món, convertir-la en referent. El futur, sembla dir-nos la comissària, és l’Àfrica, o totes les Àfriques reals o metafòriques.

Però en això fracassa estrepitosament perquè ens quedem en una superfície tòpica, i en canvi no arribem a aprendre res d’un continent de continents del que sí, segur, en podríem aprendre molt per a la nostra arquitectura: de la seva gestió de recursos, de la seva resiliència, també del seu sincretisme i de la seva modernitat radical. I dels seus problemes, que són els nostres.