REUTILITZAR LA CIUTAT | 2020
Reutilitzar la ciutat. Una breu reflexió sobre el turisme, els hotels i el “coliving”.
No sé en quin moment va ser, just entre la tornada d’estiu i l’inici del toc de queda, una d’aquelles nits, cap a les onze, i ja cansat, buscava una pel·lícula per veure. Em va semblar interessant fer un viatge en el temps i mirar el documental “City for Sale”. El film de Laura Álvarez Soler tracta el conflicte turístic que es vivia a la ciutat de Barcelona cap a finals del 2018 i retrata, a través de quatre veïns de Ciutat Vella, els “mobbings” i les diferents estratègies especulatives que s’utilitzaven per fer-los fora dels seus antics immobles per transformar-los en hotels i apartaments turístics. Aquesta tendència va tenir un canvi radical al març d’aquest mateix any quan va arribar la crisi sanitària de la COVID-19 afectant, més que ningú, al sector de l’hostaleria. La baixada històrica de turistes i la incertesa en el futur va portar a un tancament gairebé total dels hotels.
Com a actual resident de Ciutat Vella, les conseqüències d’aquests efectes se’m fan ben presents. Els carrers han quedat deserts i moltes de les plantes baixes s’han buidat, els aparadors de botigues i els lobbys dels hotels tapiats per impedir l’accés i mantenir, de forma encara temporal, les condicions adequades per a una possible reobertura. Tot i la complexitat que viu el sector, no puc deixar de preguntar-me quin és el veritable responsable del fet que es visqui aquesta situació? No serà, en part, la sobre dimensió de l’oferta turística la culpable principal de que molta gent s’hagi quedat a l’atur i molts negocis hagin hagut de tancar?
Aquestes preguntes, que lliguen amb el final del documental citat a l’inici, fan evident un problema de model molt poc sostenible, tant en l’àmbit econòmic, social i urbanístic, ja que fa a la ciutat esclava del moviment constant de turistes com a motor econòmic. Ara ens hem quedat amb una ciutat buida, però no de persones, sinó d’immobles desocupats.
Els apartaments turístics ja s’han vist obligats a retornar el lloguer a residents, però l’aprofitament dels hotels és més complex. Podria existir, alguna mesura politicolegal per afrontar la baixada de turistes de la ciutat i a la vegada comportar un canvi de model turístic que cada cop aviciava més? Seria possible reconvertir part dels parcs residencials privatius (hotels, albergs, residències…) en habitatge públic (dotacional, lloguer social…)?
“Els apartaments turístics s’han vist obligats a retornar el lloguer a residents, però l’aprofitament dels hotels és més complex.”
La tipologia dels hotels, habitacions que molts cops superen la superfície dels habitatges mínims, tenen totes les característiques necessàries per ser considerades vivendes: dimensions per a un llit, espai per a una taula i emmagatzematge, un bany (i possible cuina), i unes condicions climàtiques i lumíniques molts cops superiors a la majoria de nous habitatges. A més el tipus d’estructura que s’utilitza està pensada per poder donar la màxima flexibilitat i ampliació amb un sistema d’instal·lacions centralitat que permet donar servei sanitari i energètic a totes les estances. La seva distribució permet també encaixar accessos adaptats i d’emergència, usos comunitaris i serveis integrats. De fet acaben sent un programa molt similar al de l’habitatge cooperatiu o “coliving”.
Aquest sistema habitacional, molt estès a Europa parteix de la comprensió no mercantil de l’habitatge, entenent-lo com a un bé d’ús col·lectiu passant d’una mentalitat individualista a la comunitària. La idea principal és posar en qüestió la individualitat domèstica dels habitatges per centralitzar part dels seus serveis comuns i disposar d’una organització molt més eficient i funcional en el seu conjunt.
Aquests últims anys i sobretot degut a la situació econòmica post crisis financera del 2007 van fer aparèixer diversos estudis i publicacions que demostraven l’interès per aquest nou sistema habitacional. El reconegut treball d’Anna Puigjanner amb la tesis Kitchenless City (Ciutat sense cuina) estudiava una de les primeres experiències d’aquesta tipologia experimental amb el Waldorf Astoria de Nova York i la publicació del mateix any de Josep Maria Montaner La arquitectura de la Vivienda Colectiva, servia per denotar una tendència que s’estendria (per proximitat política) ràpidament a l’Ajuntament de Barcelona. L’últim lliurament en aquest àmbit per part d’Iñaki Ábalos Palacios comunales atemporales, només fa que constatar la importància en la investigació de noves formes i models de vida alternatius.
Totes aquestes investigacions acadèmiques també han comportat el sorgiment d’algunes entitats ja molt presents en el panorama actual i que promouen l’habitatge cooperatiu des de fa anys. Un cas és el del Sostre Cívic des del 2004, amb una gran quantitat de projectes d’habitatge cooperatiu amb cessió d’ús o també iniciatives més presents a la ciutat com la Borda al barri de Sants (2014-2018) per part d’un dels col·lectius d’arquitectes més abocats a aquests nous sistemes, Lacol.
Aquest interès per part de la societat, els professionals i el mercat s’ha traslladat a nivell polític amb l’aprovació, aquest mateix mes, d’un nou decret llei respecte el “coliving” per la Generalitat de Catalunya. La mesura servirà per regular aquesta tipologia d’habitatge amb pisos de mínim 24 m2 i almenys 12 més en un espai d’ús compartit, destinat sobretot per facilitar l’accés a l’habitatge per persones joves i gent gran.
Cal tenir en compte però que aquesta mesura només s’aplicarà en sòl ja destinat a habitatge, de manera que només amplia l’oferta però sempre a partir de nova construcció. No seria interessant doncs que una mesura així també es pogués aplicar sobre el sòl construït destinat a hotels i apartaments? Com ja s’ha argumentat, els hotels tenen una tipologia i estructura funcional molt pròxima a la del “coliving”.
Aquesta mesura ajudaria a reduir la demanda de vivenda a la ciutat a través d’una adaptació molt ràpida dels immobles, ja que no s’hauria de fer de nou i podria compensar econòmicament a la propietat degut a la poca inversió que es necessitaria. A més, atacaria de forma directa un dels seus problemes més importants de la ciutat: el buidatge dels districtes més cèntrics. No només serviria per reconduir la deriva d’aquests darrers anys, sinó que asseguraria un equilibri del sector turístic amb una ciutat molt més adaptable i flexible.
Mesures com aquestes podrien servir també per moltes ciutats europees (penso en Venècia o el centre de Florència o Amsterdam), on l’efecte del turisme ha deixat uns escenaris urbans més pròxims a una autorepresentació morta que a la vida que per naturalesa els hi pertany.
El paradigma que vivim, i les eines tecnològiques com el teletreball, no ens han de portar a abandonar la ciutat i tornar a viure al camp, sinó a pensar en alternatives, canviant-la i adaptant-la. A diferencia del que proclamava aquest mateix any l’arquitecte holandès Rem Koolhaas amb la seva impactant exposició al Guggenheim de Nova York Countryside, The Future (El camp, el futur), no crec que el futur de la societat estigui en el retorn al camp, sinó segurament en el bon aprofitament de les urbscom a valor actiu i productiu, reincorporant dinàmiques que fins ara s’havien deixat a la perifèria amb la desindustrialització.
El territori continuarà necessitant la dualitat camp-ciutat per poder resoldre als grans problemes del segle XXI. També la sostenibilitat, no només entesa com a una intensificació de l’ús del transport públic i l’augment de les superfícies verdes urbanes, sinó sobretot com a generadora de polítiques que facin més eficient l’aprofitament del sòl ja construït i serveixin per constatar un canvi de model a llarg termini.
Arnau Pascual és arquitecte per la ETSAB (2019). Cursa estudis a l’ETH de Zurich, ciutat on treballa al despatx Pool Architekten. La seva trajectòria professional l’ha portat a col·laborar amb Andrea Deplazes, Flores & Prats i amb Josep Lluís Mateo, on actualment treballa com a arquitecte i editor. Paral·lelament, publica en diverses plataformes d’arquitectura i generalistes, mantenint una constant investigació i producció en els àmbits de l’art, l’arquitectura i el disseny.
Article publicat a el Núvol el 30 de desembre de 2020. Foto: Arnau Pascual
